Els somriures han canviat de bàndol

BarcelonaMés que verda, és una marea d’armilles i jaquetes encoixinades. El fred de les onze d’un matí de desembre a Barcelona no permet samarretes de colors. La mà de cartolina proposada per l’organització no ha fracassat del tot, però no genera el mateix entusiasme que pintar el carrer amb una senyera humana, gigafotos i altres hits de la dècada passada. La temperatura i l’absència de color no són l’única diferència amb les manis de l’Onze de Setembre. No hi ha càntics, ni música ni entusiasme ludicofestiu. ¿Potser perquè gairebé no hi ha joves? Els que sí que hi són fan la sensació d’haver assajat durant molts anys per a una mateixa funció i que ara els hagin dit que el guió estava equivocat. Es pot palpar ira en l’ambient, però és un malestar dispers al qual ningú sap donar nom ni direcció. El vell Procés no acaba de morir, res nou no acaba de néixer, i en el mentrestant apareixen manifestacions estranyes per la llengua.

L’estranyesa es tradueix en un silenci tens. Quan comença la manifestació, vint-i-cinc minuts tard a veure si la cosa acaba d’omplir-se, ningú sap què cridar. Aplaudiment solemne i un mutisme inusual. No hi ha líders i, sobretot, no hi ha sil·logisme “Volem X o, si no, Y”. La capçalera comença a moure’s de plaça Tetuan a Arc de Triomf amb la banda sonora d’un brunzit de Camp Nou tribunero. El primer intent d’arrencar un càntic, i han passat ben bé cinc minuts, és el lema de la convocatòria: “Ara i sempre, l’escola en català”. L’eslògan no aconsegueix canalitzar l’energia dels assistents, que en tenen, i molta. Al cap d’una estona, emergeix, espontani, l’“i-inde-independència”, que es crida amb molta més determinació. La gent que hi ha està contenta de ser-hi perquè tocava, però ningú és llepa el dit. Quan passem per davant del Norma Comics, una cua d’otakus em fan pensar en els anys en què l’anime japonès havia estat una fàbrica de catalanitat.

“Optimisme que ofèn”

Arribant a Arc de Triomf, la cosa canvia. El sol que faltava al passeig de Sant Joan irradia els manifestants. Hi ha paradetes de quincalla indepe i bufadors de sabó encantant les criatures. L’escalfor i la proximitat de l’hora del vermut fan venir flash-backs d’un passat processista. I, en arribar a l’escenari, el passat reprimit retorna. L’actor contractat per dirigir la cerimònia és totes les vergonyes alienes d’aquests anys en una de sola: retòrica buida, ni un substantiu sense desdoblar per gènere i un somriure de realitat paral·lela. La infantilització compulsiva activa l’instint d’unes senyores al meu costat: “¿De què riu aquest?” L’individu ens diu: “Us heu de donar l’enhorabona!” “¿L’enhorabona de què?”, sento que diuen en un altre grup, enfadats. La gent que ha vingut estava preocupada de debò, i l’optimisme obligatori els ofèn.

L’absència de polítics en els parlaments és un encert, però alhora fa palesa l’absència de nous lideratges. L’aplaudiment més gros és per als mestres, i ciutadans anònims llegeixen el manifest amb sobrietat. Després els artistes canten cadascun una cançó: Joan Dausà, Suu i Meritxell Neddermann. Ningú se sap les lletres, i el pop és tan tou que dispersa la tensió política i, amb ella, la manifestació. Tornant cap a casa, davant de l’Apple Store de plaça Catalunya, em trobo una parada com les d’Òmnium, però espanyolista: animen els pares a exigir el 25% de classes en castellà, fer-lo servir a classe i per als exàmens i exigir tots els documents oficials en espanyol. Amb un correu i un número de WhatsApp, s’ofereixen a encarregar-se de tramitar les peticions de qui ho vulgui. Hi ha més mesures concretes per atacar al català en aquella paradeta que per protegir-lo en tota la manifestació. Els que recullen signatures somriuen.