Sis propostes per reformar el capitalisme

BarcelonaVa ser Nicolas Sarkozy qui va marcar el repte. En el seu habitual estil grandiloqüent, l’aleshores president francès va proclamar poc després de la fallida de Lehman Brothers que el G-8 -els vuit països més avançats del món-“refundaria” el capitalisme. La pròxima tardor farà sis anys d’aquella proclama i no sembla que el sistema hagi canviat gaire. Potser l’objectiu era massa ambiciós perquè, al cap i a la fi, no hi ha un govern mundial que simplement pugui canviar el sistema. “És una llàstima, ja que sobre el paper el capitalisme és un sistema fantàstic, però a la pràctica té les seves limitacions”, afirma l’economista Jordi Galí. Sigui per convicció o per adaptació a les noves realitats, molt probablement el capitalisme es veurà obligat a canviar. Cada vegada hi ha més propostes. Aquí n’hi ha sis de concretes.

1. Reduir les desigualtats

És el problema que més preocupació genera. El capitalisme ha demostrat que és una màquina molt eficaç per reduir la pobresa. Entre 1990 i 2010, 1.000 milions d’habitants del planeta van sortir de la pobresa, segons un estudi recent del think tank Brookings Institution. Aquesta evolució es deu sobretot a la millora dels emergents i, principalment, de la Xina, un país que ha abraçat el capitalisme tot i que encara sota una forta supervisió de l’estat. “Sigui quin sigui el criteri que s’utilitzi per definir la pobresa, la reducció ha sigut brutal”, opina Antón Costas, catedràtic de política econòmica i president del Cercle d’Economia. Ara bé, no és gens clara la capacitat del capitalisme per reduir les desigualtats. “Pobresa i desigualtat són conceptes diferents”, diu Costas. “El capitalisme treu gent de la pobresa, però pot ser que la nova riquesa generada vagi a parar només a determinades capes de la societat”, afegeix.

A més, la reducció de la pobresa ha anat molt associada al creixement econòmic, però ara que Europa s’endinsa en una època de creixement feble és difícil preveure que aquesta tendència es mantingui.

El francès Thomas Piketty ha publicat un llibre (Capital in the 21st century ) que ara mateix és el gran tema de debat acadèmic entre economistes. Hi defensa amb dades que el capitalisme, per definició, genera desigualtats. [Teniu una entrevista amb el mateix Thomas Piketty a la pàgina 6.]

A més, les desigualtats s’accentuen als països on hi ha més desocupació. Espanya, de fet, és el segon país amb més desigualtats d’Europa, segons dades d’Eurostat, cosa que es deu a la taxa d’atur, la segona més elevada del món (només superada per la de Grècia).

A això s’hi ha d’afegir una complicació addicional generada pels avenços tecnològics: “En alguns sectors, les noves tecnologies provoquen un efecte winner-takes-all [el guanyador s’ho queda tot]”, explica Jordi Galí. Per exemple: “Qui anirà a un concert d’una orquestra de segona si pot experimentar des de casa la sensació d’un directe amb la Filharmònica de Berlín a un preu baix i el dia i a l’hora que vulgui?” Segons Galí, “l’efecte winner-takes-all, combinat amb la mecanització creixent de gran part dels treballs no creatius o d’alta qualificació, pot portar a una polarització creixent de la distribució de la renda, amb la gradual desaparició de la classe mitjana”.

Quina solució hi ha? Segons aquest economista, és difícil que n’hi hagi. “La causa última és tecnològica i, culturalment, no acceptem restriccions en aquest camp. L’únic que ens queda és l’estat del benestar, la redistribució... però la globalització hi posa límits”, conclou.

2. Fer l’economia sostenible tot i consumir menys

Que l’economia funcioni amb menys consum serà, molt probablement, un dels grans reptes que afrontarà en les pròximes dècades el capitalisme. El descens del consum pot arribar per diversos motius. D’una banda, pot ser que hi hagi una creixent simpatia de la població pel consum responsable, sigui perquè la crisi ha disminuït els recursos econòmics de les famílies o perquè, simplement, hi ha més sensibilització ecològica a causa de la contaminació i la constatació que els recursos del planeta són finits. D’altra banda, però, l’estancament del consum podria arribar per una qüestió més senzilla: la població mundial deixarà de créixer a partir del 2070, segons recorda l’economista Edward Hugh citant estimacions de les Nacions Unides.

La tesi d’aquest economista és que el món s’encamina cap a un gran estancament. “Més de pressa o més lentament, tots anem cap al model japonès”, un país conegut pel fet de viure una paràlisi crònica de la seva economia. Quin és el problema? Que el consum és la base del sistema. Per tant, caldrà trobar la manera que l’estancament del consum -deliberat o involuntari- sigui compatible amb la sostenibilitat econòmica.

3. Reduir la mida dels bancs

Parlant de sostenibilitat, un dels problemes del capitalisme són els alts i baixos provocats pel sistema financer, un sector que funciona com a engranatge bàsic perquè el sistema funcioni. Com s’ha vist clarament en la crisi actual, la inestabilitat del sector fa trontollar tota l’economia.

Una solució relativament senzilla per evitar aquestes sacsejades seria la de tenir bancs més petits, de manera que quan un faci fallida el sistema ho pugui absorbir sense grans problemes. Així ho defensa l’economista Alfredo Pastor, de l’Iese. “S’hauria d’evitar que hi hagi institucions financeres massa grans per caure: si ho són, també són massa grans per existir. Un sector financer menys concentrat seria més segur”. Ara bé, hi ha un inconvenient: “Estem avançant en la direcció contrària”.

Des que va començar la crisi, el sector financer espanyol ha viscut un procés desenfrenat de fusions atiat per l’administració i els reguladors, com el Banc d’Espanya. Això ha provocat la desaparició de la majoria de les entitats financeres que hi havia a l’Estat, de les quals només n’han sobreviscut una desena. Ara gairebé totes els bancs que hi ha a Espanya són massa grans per poder caure, de manera que la fallida de qualsevol d’elles provocaria un terrabastall en el sistema.

4. Garantir un tracte igualitari en les finances

Una altra de les disfuncions del sistema és que sembla poc clar que hi hagi igualtat als mercats financers. Les operacions de high frequency trading (HFT), per exemple, estan cada vegada més qüestionades. Aquestes operacions de compravenda massiva d’accions en pocs segons voregen la legalitat i estan sent investigades als Estats Units, que és on més s’utilitzen actualment. Les HFT permeten, per exemple, fer 6.700 peticions individuals per comprar accions d’una companyia o d’una determinada primera matèria en només tres segons. L’escriptor Michael Lewis acaba de publicar un llibre ( Flash boys ) que posa el dit a la nafra i ha col·locat aquesta pràctica sota la lupa de les autoritats.

A Espanya també hi ha actuacions qüestionables respecte a la utilització d’informació privilegiada. Un cas va ser l’espectacular patacada que un dia va registrar Bankia a la borsa mentre corrien rumors (llavors no confirmats) que seria nacionalitzada. El regulador de la borsa va preferir no suspendre’n la cotització mentre milers d’inversors -els menys experts- perdien diners cada minut que passava.

5. Incrementar la competència

La competència és, en teoria, un principi del capitalisme. Però, a la pràctica, per interessos o pel motiu que sigui, no sempre es vetlla perquè n’hi hagi prou. El pes creixent de les elits tampoc ha ajudat a corregir aquest punt.

“El poder econòmic té una influència cada cop més gran en els processos polítics i els mitjans, totalment desproporcionada respecte al seu pes en la població”, explica Jordi Galí. Joan Tugores, catedràtic d’economia, afegeix que a Espanya “les elits no han patit i han utilitzat el poder polític per evitar entrar en el repartiment dels ajustos que s’han fet”, uns raonaments que lliguen amb la creixent desigualtat.

6. Suprimir els paradisos fiscals

Es pot afirmar que la crisi ha comportat un canvi d’actitud de les autoritats mundials respecte als paradisos fiscals, almenys en les formes. El G-20 els va declarar la guerra l’any 2009 i cada vegada hi ha més pressió perquè països com Andorra i Suïssa augmentin la transparència. Però aquesta actitud contrasta amb la realitat.

Per exemple, hi ha països que no es consideren legalment paradisos fiscals però de facto ho són. Luxemburg i Xipre, que formen part de l’eurozona, són dos dels casos més clamorosos. Segons un informe de l’OCDE, Luxemburg i Xipre treuen més mala nota en transparència fiscal que Mònaco, Qatar o les illes Caiman. Curiosament, el luxemburguès Jean-Claude Juncker és un dels dos grans candidats a presidir la Comissió Europea després de les pròximes eleccions.

La supressió dels paradisos fiscals, que només és factible si hi ha una veritable actuació concertada, caldria que anés acompanyada d’una política fiscal que no permetés que una empresa que fabrica a Catalunya pugui pagar els impostos a Suïssa.