“Senyor, hem envaït Espanya però em penso que no se n’han adonat”
El Brexit fins i tot provoca la insinuació d’una guerra pel Penyal que té antecedents ridículs
Londres“Va ser diumenge, probablement després d’un bon àpat, ja m’entens”. Lord West, comandant en cap de la Royal Navy (First Sea Lord) entre els anys 2002 i 2006, va insinuar una excessiva ingestió d’alcohol o de menjar per justificar una altra insinuació que ha aixecat gran polseguera l’última setmana: la de l’exlíder conservador Michael Howard, que va dir a Sky News que Theresa May, la premier britànica, hauria de protegir la britishness de Gibraltar de la mateixa manera que Margaret Thatcher va defensar la de les Malvines després de la invasió de l’arxipèlag per part de la dictadura de Leopoldo Galtieri el 1982.
West va respondre a un acudit amb una ironia esmolada. Sens dubte, el més sensat. El comandant va fer l’afirmació en acabar una intervenció, dimarts, al programa Today de BBC4 Radio. Abans, però, se li havia demanat si en algun calaix de l’almirallat hi havia cap pla per respondre a una possible intervenció militar espanyola al Penyal. “De cap manera”, va dir, en un to que deixava palès que la guerra és una circumstància massa seriosa per barrejar-la amb estirabots sense sentit. Sí que va considerar, però, que “l’esment de Gibraltar en l’esborrany de negociació del Brexit fet públic pel Consell Europeu [el divendres 31 de març] no ha sigut gaire intel·ligent”. Aquest esment i, més pròpiament, el Brexit i la incertesa que crea a Gibraltar, és el que ha provocat el penúltim capítol d’un vodevil que mai no s’acaba.
Tot seguit, lord West va explicar una anècdota exemplificant. Ell era el responsable màxim de l’armada de Sa Majestat quan van ser els britànics els que van envair de debò Espanya. “Mentre estava de maniobres, un escamot d’uns 30 marines es va perdre per la badia de Gibraltar, cosa que no és difícil, i van acabar a la platja de San Felipe, a La Línea. Em van avisar per telèfon: «Senyor, ha passat un fet molt greu. Hem envaït Espanya». «I quina ha sigut la reacció d’ells?», vaig preguntar. «Em penso que no se n’han adonat»”.
Flegma espanyola?
La reacció oficial espanyola a les paraules de Michael Howard ha sigut relativament moderada -com si Madrid no s’hagués adonat gaire del que deia, o com si actués amb suficiència perquè creu tenir a les mans un trumfo-, potser fins i tot exhibint una flegma més pròpia dels britànics. A aquesta moderació l’han seguit també crides a la calma per part de Theresa May i Boris Johnson, ministre d’Exteriors. Cap dels dos, però, no ha deixat d’insistir que la sobirania de Gibraltar està en mans dels gibraltarenys i que el Penyal no forma part de la negociació del Brexit.
Però cal no confondre’s. La raó de l’agitació viscuda no és el Penyal ni la seva sobirania. La raó de fons és el Brexit i la divisió que encara provoca al Regne Unit. En comunicació amb l’ARA, Vincent Cable, exministre d’Indústria i Negocis (2010-15) durant el govern de coalició dirigit per David Cameron, ho sosté: “La posició del govern britànic sobre Gibraltar i el Brexit és ridícula. Sembla que Londres no s’hagi adonat que podia ser un problema, tot i l’elevada dependència d’aquest territori dels moviments comercials i laborals a través de la frontera. Llavors, després d’haver utilitzat el xantatge -rebutjant acceptar l’estatus dels ciutadans de la UE al Regne Unit o insinuant que no cooperarien en matèria de seguretat-, es mostren sorpresos que la UE pugui fer el mateix. D’altra banda, el llenguatge bèl·lic d’alguns conservadors és inversemblant.”
Jack Straw, exministre d’Exteriors de Tony Blair, que sí que va anar a la guerra, en aquest cas a l’Iraq, ha dit el mateix. I Peter Hain, un altre laborista dels mateixos executius, ha anat més enllà i ha proposat la cosobirania com a solució. Una aposta que ja va ser rebutjada pels gibraltarenys el 2002 i de la qual no volen ni sentir-ne a parlar. Paradoxalment, tampoc del que Nigel Farage, exlíder del xenòfob UKIP, proposava dijous al Daily Telegraph : incorporar Gibraltar plenament a l’estat si els gibraltarenys ho decidissin i garantir-los la capacitat per imposar el seu propi règim impositiu, el mateix que ara fa del Penyal un lloc atractiu per estalviar-se molts impostos.
Una setmana després de la guspira inicial, les aigües baixen més o menys encalmades. Però el tema no es farà fonedís. I més d’hora que tard tornarà a esclatar. La visió popular des de Londres és del tot diferent del que pensa l’establishment polític proeuropeu. La visió popular la resumeixen algunes portades de la premsa tabloide, la mateixa que donava suport al trencament amb la UE, i un comentari que divendres signava, en la seva pàgina setmanal del Daily Express, Frederick Forsyth: “Com de costum, Madrid només llança la qüestió de Gibraltar al poble espanyol per desviar l’atenció del desastre que espera a la seva economia”. Un tòpic més, i gens original, per a un escriptor que fa quatre dècades era molt més enginyós.
