La segona Transició dels partits: del canvi cosmètic a les grans reformes

MadridLa secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, obria la capsa de Pandora fa just una setmana. Per primera vegada el partit de Mariano Rajoy s’unia a la reivindicació dels emergents i reclamava una “segona Transició” a Espanya. Això sí, només per als “partits constitucionalistes moderats”. ¿Un oxímoron? ¿Com es podria repetir el consens del 1978, que va portar a una encaixada de mans històrica entre Santiago Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez (UCD), excloent una part de la societat? Totes les formacions, fins i tot el PP, han acabat acceptant que Espanya necessita modificar la Constitució. ¿Però estem parlant de només canvis cosmètics o bé de reformes de gran abast? ¿Com hauria de ser, segons els partits, la segona Transició espanyola?

El primer a posar el concepte sobre la taula va ser Pablo Iglesias. A només 19 dies del 20-D, el líder de Podem va presentar el llibre Una nueva Transición. Documentos para el año del cambio (Akal). Un avís per a navegants sobre els reptes a l’Estat. Per a Iglesias, el 20-D no ha obert només una nova legislatura, sinó que pot ser l’inici d’un règim polític diferent que beu del 15-M. Podem va sortir a l’arena política reclamant “obrir el cadenat del 78”, però els resultats de les generals els han obligat a deixar enrere la reivindicació d’un procés constituent -un llenguatge i una demanda que, en canvi, sí que són possibles a Catalunya- i limitar-se a reivindicar una “millora” de la Constitució.

És el mateix que reclama Ciutadans. Albert Rivera, que s’ha anat apropiant curosament del llenguatge de la nova política de Podem, proclamava a l’octubre que “el bipartidisme és un estil de vida que s’ha acabat” i reivindicava una “segona Transició, en què el protagonisme passi dels partits a la societat civil”. El partit taronja coincideix amb Podem en la necessitat d’un nou sistema electoral que permeti que els emergents es facin un forat a les dues Castelles i que garanteixi la independència del poder judicial. És a dir, que prioritzi la separació de poders. El xoc fonamental arriba quan es parla de blindar l’estat del benestar o abordar el debat territorial.

Si algú ha fet bandera de la reforma constitucional per acabar amb el procés ha sigut Pedro Sánchez. El líder del PSOE ha evitat parlar d’una segona Transició, però sí que ha apel·lat a “l’esperit de generositat i de compromís” del 78 per obrir el meló de la carta magna. Els socialistes aposten per una reforma d’Espanya en sentit federal -però que paradoxalment mantingui el cafè per a tothom - i per portar el Senat a Barcelona. Amb Podem coincideixen en la voluntat de blindar l’estat del benestar, però la gruixuda línia vermella segueix sent el dret a decidir.

Les concessions de Rajoy

Amb tot, per obrir el “cadenat” del 1978 aquesta legislatura calen sí o sí els vots del PP, tant al Congrés com en un Senat en què té majoria absoluta. Si una cosa ha sacralitzat Mariano Rajoy des de la Moncloa ha sigut el text constitucional, tot i que d’un dia a l’altre va posar-se d’acord amb el PSOE, l’estiu del 2012, per introduir-hi la clàusula que consagra l’austeritat. Ara bé, els embats de la nova política l’estan obligant a moure peça. José Manuel García-Margallo, ministre d’Exteriors i una de les mans dretes del líder del PP, sorprenia fa dues setmanes desgranant quins haurien de ser els eixos de la reforma constitucional: modernitzar la regulació de les llibertat i els drets, acabar amb la llei sàlica en la successió al tron, reformar el Senat, aclarir el mapa de competències entre l’administració central i les comunitats i fixar els principis bàsics del sistema de finançament.

Sigui com sigui, és en el debat territorial on les apostes són més diferents. Podem defensa el referèndum; el PSOE, un estat federal; C’s, acabar amb el concert, i el PP, més centralisme. Un xoc que es pot acabar saldant amb un simple canvi cosmètic del text del 1978.