Un risc real d’extinció en massa

BarcelonaPer a Francisco Sánchez-Bayo, ecòleg de la Universitat de Sydney, a Austràlia, tot va començar d’una manera casual. En una reunió científica internacional va anar a trobar un col·lega vietnamita que, com ell, està especialitzat en l’estudi de cadenes tròfiques i control de plagues. Entre molts altres temes, van comentar-ne un que començava a ser recurrent, el declivi “probable” de les abelles. Els dos investigadors van trigar molt poc a ampliar la pregunta a tots els insectes. Temps després, d’aquella conversa n’ha sortit un article científic que ha aixecat polseguera arreu del món. Sánchez-Bayo i el seu col·lega Kris A.G. Wyckhuy, de la Universitat de Queensland, alerten que en les pròximes dècades es podrien extingir el 40% de les espècies d’insectes a escala mundial. L’article es va publicar al mes de febrer a la revista Biological Conservation.

Exagerat? Catastrofista? Poc acurat? Atte Komonen, Panu Halme y Janne Kotiaho, del departament de biologia i ciències ambientals de la Universitat de Jyväskylä (Finlàndia), en una dura rèplica, qüestionen la magnitud del declivi i critiquen el llenguatge “alarmista” de la investigació. Sánchez-Bayo no ho veu així. Per a l’investigador espanyol, encara falten molts estudis, però en els que s’han publicat en revistes d’impacte hi ha indicis més que raonables que alguna cosa està passant, especialment amb les abelles, un dels grups més estudiats pel seu impacte sobre la pol·linització i els efectes negatius sobre l’agricultura. S’ha de tenir en compte, reflexiona, que al voltant del 70% dels conreus, inclosos els fruiters i molts dels productes d’horta, són pol·linitzats per insectes.

El treball de Sánchez-Bayo és fruit de la revisió de 73 articles científics publicats arreu del món els últims 30 anys. Majoritàriament, corresponen a treballs fets a Europa i a Amèrica del Nord. En tots es referencia una pèrdua d’espècies i, també, de biomassa, és a dir, pèrdua de població per a diferents grups d’insectes.

Després d’ordenar els diferents grups taxonòmics -fins a nou grans grups, entre terrestres i aquàtics-, Sánchez-Bayo i els seus col·laboradors van analitzar i categoritzar les causes principals. I en van trobar 13, que poden ser agrupades en 4. L’alteració de l’hàbitat és la més important: “Si es perd l’hàbitat no hi ha lloc per als insectes ni per a la resta d’espècies”, diu el científic. Aquesta obvietat pren forma de destrucció per la urbanització, fragmentació per grans vies i infraestructures o alteració per transformació de l’ús del sòl com passa amb l’agricultura intensiva de monocultius. La contaminació química, deguda sobretot a l’ús massiu de pesticides de tota mena juntament amb altres agents que contaminen rius i aqüífers, la segueix en importància. Després venen els factors biològics, com la introducció d’espècies invasores i de patògens. Finalment, els efectes del canvi climàtic. Concretament, apareixen, per exemple, la desforestació i la pèrdua de grans masses de bosc tropical, la gran expansió urbanística a la costa mediterrània o la mecanització industrial dels conreus.

“Es calcula que només coneixem el 30% de les espècies d’insectes”, diu l’investigador. Els treballs que han revisat parlen de “grups molt coneguts”, com abelles, papallones i coleòpters. A les zones on s’han fet els estudis, diu, “es coneixen pràcticament totes les espècies”. En tot cas, quan es parla de davallades, el resultat es calcula sobre les espècies conegudes. “Probablement, les proporcions seran similars en les que no es coneixen”.

Per als escarabats piloters i altres coleòpters, les xifres de pèrdua d’espècies i de població arriben al 80%. És raonable? “Moltes d’aquestes espècies estan associades als ramats en estat lliure, especialment vaques i cavalls”. Si el nombre de cavalls ha caigut i s’ha passat a l’estabulació massiva de les vaques i els seus residus es tracten químicament, ja no hi ha lloc per a insectes que degradin i transformin els seus excrements.

Pel que fa a les abelles, se sap que els pesticides afebleixen el seu sistema immunitari. L’afectació arriba fins al 50% en les espècies silvestres, mentre que la minva en les estabulades, bàsicament les de la mel, no és tan alta i es deu a la presència de patògens associats o a l’acció de predadors invasors, com la vespa asiàtica, un problema creixent a casa nostra però importantíssim al Japó i a la Xina. “La restauració dels hàbitats agrícoles, el control de paràsits i la reducció d’insecticides són mesures urgents”.

“Parlar de catàstrofe no és cap exageració”, insisteix Sánchez-Bayo. Els milers d’espècies d’insectes que existeixen tenen un paper fonamental en els ecosistemes. I si és veritat que estan desapareixent al ritme a què ho fan en determinades zones, “molts ecosistemes es col·lapsaran”. Si la tendència es manté, “sobreviuran les espècies més generalistes i amb més facilitat d’adaptació i es perdran les especialistes”. És a dir, pocs hi guanyaran i molts hi perdran.