Els residus del franquisme
Els símbols continuen al carrer, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja i els crims no s’han pogut jutjar mai
Barcelona/madridEncarar-se al passat és molt incòmode. “En l’àmbit acadèmic s’ha publicat molt, però potser les investigacions no han arribat a la població, a molta gent no li agrada remenar el passat perquè els pot produir conflictes amb els veïns o amb la família”, explica l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé. Hi ha tòpics difosos pels vencedors de la Guerra Civil que persisteixen. “És més difícil desmitificar que escriure deu tesis doctorals”, diu Guixé. Les entitats i associacions fa dècades que lluiten però el franquisme, en molts aspectes, continua impune. “Una de les feines pendents és saber el cost humà de la Guerra Civil, es va començar fa anys un cens però encara no s’ha acabat. Només en tenim xifres parcials”, denuncia Guixé.
1. El patrimoni robat
Els franquistes van fer grans fortunes amb les confiscacions
El franquisme va organitzar meticulosament tot el procés d’espoli -hi havia comissions locals repartides per tot el territori- contra un ampli sector de la població. Va ser un robatori de proporcions gegantines, amb inventaris detalladíssims, i les víctimes mai van poder recuperar -ni durant el franquisme ni en democràcia- els seus bens. Tot el patrimoni robat es va repartir després entre els que havien demostrat el seu “patriotisme”. “Els grans patrimonis de la postguerra es van fer a partir del 1939 amb les confiscacions als sectors benestants republicans, no només particulars sinó també institucions: tot el que els van robar no s’ha tornat mai. Aquesta és la gran assignatura pendent”, explica el president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, Carles Vallejo.
2. Els morts oblidats
A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes
Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país amb un nombre més alt de desapareguts, només per sota de Cambodja. En 42 anys de democràcia, el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori perquè l’estat espanyol sempre ha mirat cap a una altra banda. Entre el 2009 i el 2010 les polítiques de memòria van rebre un gran impuls a Catalunya, però després van arribar les retallades i els pressupostos es van reduir moltíssim. Quan Raül Romeva va assumir la conselleria d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, va assegurar que l’exhumació de fosses seria una de les seves prioritats i va anunciar un pressupost de 800.000 euros entre el 2017 i el 2018. En aquests moments, el cens de persones desaparegudes compta amb 5.297 casos inscrits, i el programa d’identificació genètica, que es va posar en marxa el setembre del 2016, té 1.023 mostres. Al llarg del 2017 s’han localitzat 129 fosses i s’han recuperat les restes de 101 individus. Malgrat l’aplicació del 155, l’obertura de fosses continua.
3. La impunitat
Cas omís a les crítiques de les Nacions Unides
“Crec que un dels grans problemes és la impunitat del franquisme, impunitat respecte a actituds, publicacions i perpetradors, als responsables no se’ls ha tocat gens”, denuncia la historiadora Queralt Solé. Les Nacions Unides han fet constar reiteradament la preocupació perquè s’han ignorat totes les recomanacions que ha fet el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries. “S’observa amb preocupació la permanència d’un patró d’impunitat, contrari als principis que emergeixen de les recomanacions perquè els familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura tinguin accés a la veritat, a la justícia i a les reparacions”, assegura l’informe que es va fer públic el 7 de setembre del 2013. La jutge argentina María Servini de Cubría va dictar el 2014 una ordre internacional de detenció preventiva i extradició contra l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa i 19 imputats més per crims durant la dictadura. Mai s’ha fet efectiva. Tot intent d’investigació i de judici s’ha bloquejat sistemàticament.
Madrid i Barcelona han anunciat la intenció de presentar querelles contra els criminals franquistes, però de moment no s’han presentat als jutjats espanyols. L’Ajuntament de Vitòria va presentar una querella contra la policia armada per l’assassinat de cinc obrers el 3 de març del 1976. La denúncia es va arxivar ràpidament. L’única querella que ha prosperat és contra els aviadors italians -no són espanyols i, per tant, no es pot argumentar la llei d’amnistia- que van bombardejar Barcelona.
4. La simbologia al carrer
La reticència a retirar noms i monuments franquistes
Al Valle de los Caídos hi ha 33.847 persones enterrades, entre les quals 12.400 sense identificar i molts soldats republicans. Aquest monumental mausoleu construït per glorificar la figura del dictador, però, només recorda allò que Franco volia que es recordés. Tots els intents per canviar-ne el discurs i explicar, entre moltes altres coses, com es va construir -amb el treball esclau dels vençuts- han estat frustrats. Franco també resisteix als pobles i als carrers. A Espanya, malgrat les demandes judicials, 8 pobles es resisteixen a canviar de nom i volen continuar homenatjant Franco amb designacions con Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiano i San Leonardo de Yagüe.
Sobre la base de l’antic pont de la Cinta de Tortosa, destruït durant la retirada de les milícies republicanes, Franco va inaugurar l’any 1966 un colossal monument per commemorar el 25è aniversari de la victòria de les forces franquistes a la sagnant Batalla de l’Ebre. El 27 de maig del 2016, la població tortosina va decidir en referèndum mantenir el monument.
Madrid ha sigut una de les ciutats que més pressió popular ha posat a les institucions per ressignificar l’espai públic. El moviment memorialista va proposar la retirada de fins a 300 noms de carrers de la ciutat de Madrid, però el comissionat per a la memòria històrica de l’Ajuntament de Manuela Carmena només en va aprovar 52. Per què? Es va basar en la llei de memòria històrica aprovada al Congrés el 2007 i impulsada pel PSOE, que en el seu article 15 diu: “No hi podrà haver carrers de persones que exaltin la dictadura, el franquisme o la Guerra Civil”. Això genera un problema i, per exemple, un carrer que es digui Caídos de la División Azul o Leopoldo Calvo Sotelo no entren dins els estàndards que marca la llei, tot i la seva vinculació amb el règim franquista. Les entitats socials, a més, discrepen de cinc dels 52 noms que es va aprovar modificar. Per exemple, el de coronel Zorita es va canviar per aviador Zorita, el primer a superar la barrera del so, però continua sent la mateixa persona.
Més enllà del nombre, el problema amb el canvi de noms dels carrers de la capital espanyola és que està paralitzat a causa dels més de 25 recursos que hi han presentat l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios i la Fundación Francisco Franco.
