Els 10 reptes de la humanitat

BarcelonaEl món passa tota mena de calamitats i, tanmateix, en molts llibres i ponències s’insisteix que ara és el millor moment de la història per néixer. ¿D’on ve aquesta afirmació tan emfàtica, i que de manera igualment emfàtica molts qualifiquen de falsa?

El planeta té el nivell de morts per guerres més baix dels últims 200 anys i probablement de la història. El 1815 hauríem tingut un 90% de probabilitats de viure en la misèria, mentre que avui aquesta possibilitat és del 15%, i al ritme actual la pobresa extrema quedarà erradicada el 2035. Un 60% de les persones viuen en democràcia. Un 85% de la població mundial està alfabetitzada. El segle XIX encara va veure morir la persona més rica del món, Rotschild, per una infecció en un queixal, mentre que la medicina avui permet intervencions i avenços llavors impensables. Comprar un rentaplats costava 463 hores de treball el 1923, quan es va inventar; avui en costa 20.

Són dades que va plantejar l’economista Ignacio de la Torre en el cicle de conferències Com seran la societat i l’economia del segle XXI?, que va organitzar l’Escola Europea d’Humanitats el maig passat al Palau Macaya. “Estem en el millor dels mons on es pot néixer”, va reblar. Les rèpliques que va rebre de la majoria de savis convocats al voltant d’aquella taula van ser contundents. Emfàtiques. Sociòlegs, científics i filòsofs van donar veu a la contrarietat que sol despertar aquesta òptica triomfalista, que resulta profundament contraintuïtiva i que pot semblar fins i tot un esnobisme academicista, un rebuig de qualsevol mena d’empatia amb els múltiples patiments del nostre món.

Però qui té raó? Si les xifres que citava l’economista estan acreditades, com és el cas, ¿qui és el que hi veu bé i qui el que s’ha posat les ulleres equivocades?

Una de les claus, esclar, és la perspectiva temporal. Obrir el prisma a l’evolució dels últims dos o tres segles converteix els passos de la humanitat en grans salts. L’adopció d’una mirada llarga és també un dels recursos que convida a posar en pràctica Factfulness, el llibre de Hans Rosling que ha causat furor amb la seva invitació a interpretar les dades de manera més acurada, rebutjant el tremendisme i l’immediatisme dels mitjans, de les xarxes socials i d’altres actors que ens submergeixen en el calidoscopi del curt termini, i que posen la lupa sobre les desgràcies.

Ara bé, els experts també ens conviden a observar els fenòmens en una dimensió temporal limitada i, sobretot, a veure què passa quan els posem en relació els uns amb els altres. Perquè llavors l’optimisme s’evapora. Com veurem, fent aquest exercici, posant cada dada i cada disciplina davant del mirall d’altres dades i d’altres disciplines, s’obtenen imatges deformes, retrats grotescos del nostre temps que ens tornen a fer bascular com el pèndol i ens obliguen a projectar una mirada pessimista sobre un món que sembla que va a cavall de forces incontrolables.

Antón Costas, en el marc del cicle de conferències esmentat, va definir aquestes forces com els “cavalls desbocats” de la nostra època, unes marees incontenibles que són empeses per l’acció humana i que, paradoxalment, l’acció humana sembla incapaç d’embridar per donar forma a un futur estable. Es tracta de les migracions, el capitalisme financer, el canvi climàtic, la tecnologia, els populismes, la demografia... De l’encreuament de totes aquestes marees en sorgeix la impressió d’un món que avança desballestat, i que planteja l’interrogant urgent sobre qui governarà el futur, qui serà capaç d’articular maneres d’assegurar-se un cert control sobre el sentit de la nostra marxa.

Una societat neofeudal?

Si els 65 anys d’edat del 1900 són, en termes de salut, els 80 d’ara, ¿es pot defensar, com va fer amb ànim provocador l’economista José Antonio Herce, que jubilar-se als 65 és “una gamberrada”? “No us pregunteu què pot fer la Seguretat Social per vosaltres”, va dir parafrasejant Kennedy, “sinó què podeu fer vosaltres per la Seguretat Social”. ¿Cal acceptar, doncs, la imatge aberrant d’un miner ancià en actiu? Potser no és un disbarat: hi ha veus que pronostiquen que, a mesura que l’economia vagi fent-se més i més tecnològica, grans bosses de treballadors, els menys qualificats, quedaran en situació d’indefensió i vulnerabilitat màximes. En una societat neofeudal com aquesta, ¿qui decidiria qui pot i qui no pot jubilar-se? Com va indicar la catedràtica Sara de la Rica, la penetració dels robots en el teixit productiu encara és una incògnita (mentre uns autors afirmen que la robotització assumirà el 49% de les feines dels Estats Units en 20 anys, d’altres limiten aquest impacte al 9% de les feines dels països de l’OCDE), però alguns dels països més poblats de la Terra, com Rússia, la Xina, el Brasil o l’Índia, són en aquest sentit els més vulnerables.

Les dades són dispars, però de psicosi n’hi ha. A banda de treure el nas en aplicacions lúdiques com willrobotstakemyjob.com, que ens diu quina probabilitat hi ha que la nostra feina esdevingui codificable, comença a deixar-se sentir en terratrèmols electorals com l’elecció de Donald Trump. Quina mena de lideratges polítics resultarien d’un mercat laboral tan fracturat? Quina cohesió social es podria esperar que hi hagués?

Superacceleració

Fins aquí hem encreuat la demografia, l’economia i la tecnologia, i el mirall ja ens ha tornat el reflex possible d’una societat esguerrada. Si hi afegim el capitalisme financer, en resulta una altra de les estampes estrafetes del nostre temps: la d’una economia cada cop menys tangible, que fuig de nosaltres en una espiral de deshumanització. Com indicava el catedràtic Xosé Carlos Arias, les transaccions financeres han passat de mesurar-se en dies a mesurar-se en microsegons. I el vertigen té sentit perquè el fenomen ha esdevingut una amenaça amb l’aparició dels flash crash, els enfonsaments sobtats -en qüestió de minuts- de les cotitzacions, a vegades fins i tot d’un 10% de la capitalització borsària. El fenomen respon a mecanismes explicats només parcialment, de tal manera que entre la molta literatura que ha suscitat hi ha articles publicats a Nature. Com si parléssim d’un misteri de la naturalesa. Però no, es tracta de la superacceleració de la hipermodernitat i, per tant, d’una obra humana.

Un món que se saboteja a ell mateix

La cadena d’ironies desborda l’espai d’aquestes pàgines. Afegim-hi les migracions: la tecnologia ajuda les persones a fugir de llocs deprimits o en conflicte, però alhora saboteja l’emigració de maneres sarcàstiques. Com ara prenent-los la feina. Segons diversos experts, la lloable iniciativa de donar als immigrants llocs de treball que explotin el seu coneixement de l’idioma d’origen quedarà desactivada en molt pocs anys per la irrupció d’uns aparells, unes interfícies, que, col·locats a l’orella, ens traduiran a la nostra llengua tot el que sentim.

Al mateix temps, les societats d’acollida que encaren el repte d’integrar els immigrants estan cada vegada més atomitzades: fragmentades en l’espai comunicatiu per efecte dels algoritmes de les xarxes socials, que ens tanquen en “bombolles d’afinitat”; i fragmentades en l’espai quotidià per individus cada vegada més inclinats a encarregar a un dron que els porti el sopar a casa. Però el còctel de la marginació incorpora un altre ingredient de context: la cultura del tardocapitalisme, que, fagocitant les proclames del Maig del 68, ha implantat un model d’èxit gairebé inassolible per al migrant. Ja no es tracta d’anar al país ric a treballar en una fàbrica, sinó de ser emprenedor. I és grotesca l’estampa d’una persona nouvinguda a qui se li planteja el dilema d’emprendre o emperdre mentre els seus veïns s’impregnen de prejudicis contra ell a les xarxes socials, tancats, gràcies a la tecnologia dels mòbils i els drons, còmodament dins de casa.

Quina dimensió pot agafar aquesta combinació de factors? Per fer-nos-en una idea podem recordar algunes de les dades que Anna Terrón, experta en afers internacionals, va plantejar al Palau Macaya: si l’1% dels africans que s’incorporaran al mercat de treball els propers 20 anys decideixen emigrar, la xifra resultant superarà els 10 milions de persones. Tinguem present que la tragèdia humanitària del 2015 va passar quan uns dos milions de persones miraven de travessar la Mediterrània.

Canvi climàtic

Els armilles grogues, amb la seva protesta incendiària i sostinguda contra un impost mediambiental sobre els carburants, han donat la mesura del potencial desestabilitzador d’una de les obligacions més urgents i ineludibles, com és reequilibrar el sistema productiu d’acord amb les prioritats climàtiques. Encara més quan, com adverteix el científic Mateo Valero, el núvol, la memòria remota on guardem correus, fotografies i documents de treball, consumeix més CO 2 que tot Anglaterra. Les supercomputadores que ens faran la vida salvatgement millor eleven el consum d’electricitat d’una manera salvatge.

Deixem per ara al calaix altres fenòmens de primer ordre com la intel·ligència artificial, la modificació genètica i el biohacking, la creixent recollida de dades biomètriques a les fronteres, la medicina personalitzada... Factors que poden ser motiu de confiança en el progrés de la humanitat, però que alhora tenen un potencial d’actuar de maneres nocives o simplement desviar-se.

Quina és la veritat? Quin és el criteri del progrés? Els debats enraonats i informats al voltant de si el món va molt bé o molt malament tenen sobre l’ànim l’efecte d’una gimnàstica sueca de l’esperit. Tan aviat elevem amunt els cors com caiem genuflexos en la desesperança. ¿Pot ser que el progrés humà no sigui sinó una religió, una pregària, un sistema de lletanies que ens infon seguretat perquè sosté la necessària creença que pertanyem a un projecte que va pel bon camí? Pot semblar-ho, i tanmateix els deu articles següents suggereixen el contrari. Els principals reptes del 2019 plantegen obstacles ingents, però en alguns ja s’han fet avenços que fa pocs anys semblaven inabastables. I tots, per definició, estan a l’abast de la humanitat i de la seva capacitat d’embridar les forces desbocades que ella mateixa ha posat en marxa.

1. L'EXPLORACIÓ DE L'ESPAI

La cursa per arribar al planeta Mart

Oriol Lizandra, professor de mecànica de vol i propulsió especial a l'ESEIAAT de la UPC

Quan parlem d’espai ens referim a entorns allunyats de la superfície terrestre, on la presència de l’aire atmosfèric és residual, quan no inexistent. L’ús i explotació de l’espai té l’origen a mitjans dels anys 50 del segle passat, en paral·lel a la Guerra Freda, i obeïa essencialment a raons militars (i possiblement també ideològiques, de preeminència dels respectius models socioeconòmics). Tanmateix, l’espai va despertar un interès diguem-ne més social, que ha anat creixent de manera sostinguda, fins al punt que la seva explotació actualment forma part del nostre dia a dia, tot i que de ben segur que no tothom n’és conscient. Els satèl·lits són elements clau en xarxes de radiodifusió i comunicacions, sistemes de navegació, meteorologia, estudi de la Terra. I tot això no implica que el vessant militar hagi disminuït, ans el contrari.

Tenint en compte que l’arribada a la Lluna va ser el 1969, només 66 anys després del primer vol atmosfèric tripulat dels germans Wright, i només 22 anys després que se superés per primer cop la velocitat del so en un vol tripulat, ens podem fer una idea de com va arribar a ser de vertiginós el progrés aeroespacial en un període de temps molt curt. Evidentment, aquesta fita històrica, de la qual l’any vinent se celebren 50 anys, va ser possible gràcies a una determinació molt forta dels governants dels Estats Units, acompanyada d’una ingent inversió (de diner públic) del tot impensable avui dia, i que és molt poc probable que es repeteixi mai més, si més no vinguda d’un únic país (encara que es tracti d’una superpotència econòmica).

Amb els anys, la col·laboració entre països esdevindria una necessitat inevitable. De fet, el 1975, coincidint amb la fi del projecte Apollo, i encara en plena Guerra Freda, va tenir lloc un acostament en l’àmbit espacial entre els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica, amb l’acoblament a l’espai entre les càpsules Apollo i Soyuz. Aquest acostament (en sentit figurat i literal) tindria continuïtat dues dècades més tard amb el desenvolupament de l’Estació Espacial Internacional (ISS), destinada a la recerca científica i en què, a part de les agències estatunidenca (NASA) i russa (Roscosmos), hi participarien les agències espacials europea (ESA), japonesa (JAXA) i canadenca (CSA).

Fins ara l’explotació comercial de l’espai s’ha limitat a òrbites circulars (o el·líptiques de molt baixa excentricitat) al voltant de la Terra, des de poca altitud (LEO - low Earth orbit -, a uns centenars de quilòmetres de la superfície terrestre) fins a gairebé 36.000 km en el pla equatorial (GEO, òrbites equatorials geoestacionàries), on el període orbital coincideix amb el de rotació de la Terra i fa que el satèl·lit es mantingui sobre la vertical d’un mateix punt de l’equador i pugui cobrir sempre la mateixa àrea (ideal per a l’observació meteorològica i les comunicacions).

Les activitats espacials habitualment han sigut gestionades i coordinades per agències que depenien dels estats, però comptant amb la participació d’empreses privades pel que fa a enginyeria, disseny i desenvolupament de sistemes diversos, com ara coets llançadors, mòduls de vehicles espacials, satèl·lits, etc. D’un temps ençà, però, el sector privat ha explorat noves oportunitats de negoci, entre les quals destaca l’anomenat turisme espacial. Fins avui aquesta activitat només l’ha portat a la pràctica l’agència espacial russa, amb llançadors Soyuz, amb tres ocupants a bord, només un dels quals era el turista de debò (que afluixava desenes de milions de dòlars per gaudir d’uns dies de gravetat zero). Encara en fase de desenvolupament, algunes de les noves iniciatives ad hoc en turisme espacial consistiran en vols suborbitals (sense arribar a una volta sencera a la Terra) en què els passatgers gaudiran de gravetat zero durant uns minuts i arribaran a altituds per sobre dels 100 km.

Viure fora de la Terra

Pel que fa als viatges a través del Sistema Solar, l’assignatura encara pendent és òbviament l’arribada de l’ésser humà a Mart, planeta que, pel fet de tenir atmosfera (tot i que molt tènue i composta majoritàriament per diòxid de carboni, no respirable), suposaria certs avantatges per establir-hi bases habitades. Malgrat que diverses sondes espacials no tripulades ja s’hi van acostar per capturar-ne imatges als anys 60 (Mariner) i aterrar-hi als anys 70 (Vicking), i més recentment els vehicles robotitzats Mars Pathfinder (1997) i InSight (2018), fer-hi arribar humans encara planteja reptes tecnològics no resolts del tot.

Vèncer la gravetat terrestre i arribar a Mart suposaria un temps de viatge d’uns quants mesos perquè la quantitat de propulsant no fos massa alta i la càrrega útil no es veiés excessivament penalitzada. En aquest sentit, el desenvolupament de propulsors de plasma, possiblement magnetoplasmadinàmics (encara no en servei) i variants dels (ja existents i en servei) iònics, seran determinants en els viatges a Mart.

Cal no oblidar, tampoc, els efectes fisiològics i psicològics que tindria sobre els tripulants la llarga durada de viatge: radiacions còsmiques, exposició prolongada a gravetat zero, entorn físic limitat i la pressió psicològica que algun sistema crític pugui fallar i impossibilitar l’arribada a Mart o la tornada a la Terra. Algunes propostes fins i tot han arribat a plantejar que els primers candidats a arribar-hi estiguin disposats a quedar-s’hi a viure, sense possibilitat de tornar a la Terra, si més no mentre la viabilitat d’un vol de tornada no estigui garantida.

A part de les agències espacials tradicionals, noves potències econòmiques, com la Xina i l’Índia, també treballen per arribar a Mart. No està clar quins beneficis econòmics tangibles suposaria a curt o mitjà termini. De tota manera, tenint en compte el creixement exponencial de la població mundial, i la relativa preocupació dels governants per assegurar la sostenibilitat ambiental de la Terra, sembla inevitable que tard o d’hora a Mart no només s’hi haurà d’arribar, sinó que caldrà també instal·lar-s’hi, i, considerant l’interès de la companyia privada SpaceX per establir-hi una base abans del 2030, possiblement l’arribada al planeta vermell és més a prop que no ens pensem.

2. MEDICINA

La irrupció de la teràpia cel·lular del càncer

Dr Manel Esteller, director electe Institut Josep Carreras

Fa poc vaig tornar del congrés de la Societat Americana d’Hematologia, en el qual l’estrella va ser el tractament amb les anomenades cèl·lules T amb receptor quimèric antigènic (CAR-T). Aquesta aproximació és un primer pas cap a teràpies efectives del càncer usant cèl·lules com a medecina en comptes d’una substància química o fàrmac. Representen una revolució respecte a com hem tractat el pacient. Han demostrat ser útils contra certs càncers de la sang i dels ganglis limfàtics (leucèmies i limfomes), però encara són poc efectives amb els tumors sòlids.

¿En què consisteix la teràpia CAR-T? El procés comença agafant els limfòcits T sans del pacient: són cèl·lules del sistema immune que ataquen microorganismes aliens a nosaltres i estan predisposades contra la cèl·lula tumoral, que és anormal. Ara a aquestes cèl·lules vigilants els posem dins del seu genoma un regal especial: una seqüència que té dues parts: una d’externa que mira al tumor (reconeix l’antigen de la cèl·lula que volem eliminar) i una d’interna (dominis coestimuladors) que quan s’activa desencadena una tempesta perfecta immune per carregar-se la cèl·lula a què s’ha unit. Aquesta cèl·lula preparada per a l’última batalla ara l’expandim al laboratori per tenir-ne moltes i les tornem a posar al pacient. Aquests limfòcits T vigorèxics aniran per la sang fins a trobar la cèl·lula cancerosa amb la molècula complementària, el nostre regal, fins que s’hi uneixin i l’eliminin. Medicina de precisió portada a l’extrem.

Cèl·lules CAR-T

Les cèl·lules CAR-T han demostrat una gran activitat per tractar un tipus de leucèmia anomenada limfoblàstica aguda de cèl·lules B. Això és perquè hi ha un antigen (anomenat CD19) que només tenen aquestes cèl·lules B en què s’ha originat la leucèmia. També és útil contra els limfomes derivats de cèl·lules B, com el limfoma gran difús, fol·licular, del mantell, del mediastí i No-Hodgkin. I aviat podrem validar la seva efectivitat contra leucèmies i limfomes derivats de la mateixa cèl·lula T o el mieloma múltiple. No hi ha rosa sense espines: aquest tractament cel·lular és extremadament car i pot tenir efectes secundaris. Avui dia les CAR-T es reserven per a casos en què han fallat altres tractaments, però tot això anirà canviant i a Catalunya tenim la sort de comptar amb excel·lents metges com els doctors Álvaro Urbano-Ispizua, Manel Juan, Javier Briones, Jordi Sierra, Josep Maria Ribera, Albert Oriol, Pere Barba i Francesc Bosch, que des de l’Institut Josep Carreras, l’Institut Català d’Oncologia o els hospitals Germans Trias i Pujol, Clínic, Sant Pau i Vall d’Hebron estan a l’avantguarda d’aquesta ciència.

3. MIGRACIONS

Quan el repte no és la immigració

Gemma Pinyol-Jiménez, director de Polítiques Migratòries i Diversitat d'Instratègies. Investigadora associada GRITIM-UPF

Aquesta última dècada la immigració s’ha convertit en un tema de l’agenda pública, i tot fa pensar que els debats al seu entorn continuaran amb més o menys intensitat. Ara bé, ¿com parlem del repte de la immigració? En aquest tema sembla evident que les dades i la recerca importen menys que les percepcions i que els apriorismes mil cops desmentits i no per això menys repetits.

Parlem de la mobilitat de les persones com una característica del segle XXI perquè entre els països que formen part activa de la comunitat internacional l’absència de fluxos migratoris avui és l’anomalia. Ara bé, les xifres ens diuen que una mica menys del 4% de la població mundial viu fora del país on ha nascut, una dada relativament estable els últims quaranta anys. Sí que ha crescut notablement el nombre de persones que fugen de conflictes, violència i inseguretat, una mobilitat forçada que requereix solucions en origen. Poca d’aquesta mobilitat passa o es dirigeix als països més desenvolupats: és especialment intensa entre països de desenvolupament mitjà, i té un fort caràcter regional i no intercontinental.

Aquestes dades conviuen amb la imatge punyent del que passa a les nostres fronteres (i que també passa amb tanta o més duresa en altres fronteres que ja no veiem). Precisament perquè aquesta realitat es perpetua, cal reconduir el debat. Perquè quan parlem del que passa a les fronteres mediterrànies de la Unió Europea, a les fronteres australianes o a la frontera sud dels Estats Units, no estem parlant del fenomen migratori. Estem parlant de respostes polítiques (o de la seva absència), amb un cost elevat de vides humanes i de pèrdua de credibilitat pública.

El repte urgent és determinar quines són les polítiques migratòries que volem, i per a què. Repensar accions i instruments, i reforçar les vies segures. Anar més enllà del control de fronteres, que és un instrument convertit en un fi, i garantir els drets humans. Promoure la corresponsabilitat entre estats en línia amb el Pacte Global sobre Migracions. Facilitar el diàleg a molts nivells, perquè les ciutats d’arreu del món estan reclamant veu i espai en aquests temes.

Entendre que convertir les envellides societats europees en fortaleses impenetrables no és viable i és desencertat. Exigir als poders públics que promoguin polítiques que no converteixin les diversitats en desigualtats. I lluitar contra aquest nativisme populista que troba en la immigració l’excusa per recollir desafeccions i construir discursos basats en l’odi i la discriminació. Cal aprofitar la mobilitat per promoure el desenvolupament en destí, origen i trànsit. De territoris, comunitats i persones. Aquest és el repte.

4. CANVI CLIMÀTIC

De l’aire calent a l’acció: encara hi ha esperança per a la humanitat

De l’aire calent a l’acció: encara hi ha esperança per a la humanitat

The Economist

Imagineu-vos -diu Adair Turner, president de la Comissió de Transició Energètica- que un Déu caritatiu hagués enviat un lladre de nit a robar dos terços dels combustibles fòssils del món, perquè la humanitat sabés que es quedaria sense en 40 anys. “Estic segur que el 2060 hauríem construït una economia de carboni zero amb un cost que seria trivial”, afirma. L’alternativa a la intervenció divina pot ser igual de fantasiosa: que els governs frenin l’addicció del món als combustibles fòssils acordant l’aplicació global d’una taxa sobre el preu de les pecadores emissions de diòxid de carboni, de manera que creixés dels 50 dòlars la tona el 2025 fins als 200 el 2050.

De miracles en passen, però és imprudent confiar-hi. Mentrestant els reptes de la construcció d’un sistema energètic global requereixen multiplicar per quatre l’augment de l’electrificació, construir l’economia de l’hidrogen gairebé des de zero i eliminar centenars de bilions de tones de gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera. Res de tot això es pot subestimar. És possible. Les tecnologies hi són i podrien ser més barates si s’adoptessin majoritàriament. Els mandats per frenar les emissions de carboni en el futur afavoreixen la innovació de les empreses. Però per tenir un impacte mundial significatiu fa falta un esforç i una ambició política que encara no existeix.

Per impulsar aquesta ambició és important tenir en compte tres mantres. El primer prové d’una joia de fa 10 anys, Sustainable energy -without the hot air [Energia sostenible sense l’aire calent], escrit pel científic britànic David MacKay, ja desaparegut. Es tracta de “pensar en gran”, com ell mateix escrivia: “No us distragueu amb el mite de Cada acció ajuda. Si cadascú fa només una mica aconseguirmen avançar tan sols una mica. Hem de fer molt. El que fa falta són grans canvis en la demanda i en l’oferta”.

En segon lloc, cal pensar en el cas concret, no només globalment. Com més tecnologies de carboni zero puguin fer ús dels sistemes existents construïts per a l’edat fòssil, menys risc hi haurà que es perdin bilions de dòlars d’actius o que els consumidors hagin de canviar d’hàbits radicalment. Són exemples d’això els combustibles sintètics en motors de reacció existents, l’hidrogen en canonades de gas natural o les foneries d’alumini zero. Steve Oldham, cap de Carbon Engineering, una start-up canadenca que absorbeix el C0 2 de l’atmosfera, ho expressa així: “Per produir un impacte fan falta tecnologies disruptives i no disruptives”.

Sens dubte, cap de les tecnologies de carboni zero s’està desenvolupant amb prou rapidesa, però han estat en desenvolupament durant dècades, almenys al laboratori. La part més difícil és fer-les créixer. I com més usos potencials tingui una tecnologia com ara l’hidrogen, des de la calefacció fins a l’acer per limitar l’ús de l’amoníac als vaixells, més atractiva serà per al negoci empresarial.

Competència i col·laboració

En tercer lloc, cal abraçar la col·laboració tant com la competència. Així com l’enginyeria de carboni ha copiat idees d’altres indústries perquè la captura de CO 2 de l’aire sigui més eficient, els fabricants d’acer, els productors de ferro, les empreses de serveis públics, les empreses de ciment i les multinacionals petrolieres haurien d’intercanviar idees per trobar la millor manera de convertir el gas natural en hidrogen o capturar i emmagatzemar CO 2. La competència segueix sent vital. Les recompenses potencials aniran als que puguin registrar les primeres tecnologies d’alumini i acer sense carboni, si el preu del carboni és prou alt. Però abordar el canvi climàtic és una missió compartida per superar un fracàs estrepitós del mercat: el cost insignificant de les emissions potencialment catastròfiques. El concepte no és “El guanyador s’ho queda tot” sinó més aviat “Tots hi perdem llevat que treballem plegats”.

A la llarga, la descarbonització podria ser una manera de revitalitzar el capitalisme. L’energia intensiva en carboni, juntament amb el capital, l’enginy i la mà d’obra barata, ha estat la força motriu del creixement econòmic des de la Revolució Industrial. Tot ha canviat, des de l’agricultura, la indústria, el transport i la guerra fins a la geopolítica mundial. Milers de milions de persones encara anhelen el desenvolupament de combustibles fòssils. Tanmateix, també han donat recompenses a règims despòtics, han fomentat els càrtels i les economies centralitzades, i mai no han assumit el cost del seu impacte ambiental.

L’electrificació massiva, a partir de fonts zero de carboni, podria estimular noves indústries i descentralitzar més l’economia global. Podria absorbir alguns dels estalvis excedents que hi ha en parts del món ric, proporcionar una gran demanda de llocs de treball per afrontar els reptes de l’enginyeria i combatre la pobresa energètica als països pobres. Podria semblar excessiu, en una època de guerres comercials i aïllacionisme, pensar que tot es pot fer per al bé comú.

Però l’ús de l’enginy humà per construir un futur posterior al carboni podria ser una gran oportunitat econòmica i ambiental. Malauradament, la humanitat encara no està fent prou per posar-se a l’altura del repte.

5. FEMINISME

Erradicar el masclisme i superar la utopia

Carla Vall, advocada i assessora

Fa un any ens acomiadàvem del 2017 amb la descoberta del cos sense vida de Diana Quer; un mes abans s’havia celebrat el judici contra els membres de la Manada. En aquell impàs vam aprendre el que la prestigiosa psicòloga Inés Hercovich anomena “la negociació sexe per vida”. Ens havien alliçonat agressors i sistema: o ens sotmetem a la violació o ens mataran si ens hi oposem.

La resiliència de les dones de tot l’Estat es va materialitzar el 8 de març omplint carrers arreu, adaptant els versos de Chicho Sánchez Ferlosio: “ ¡A la huelga, diez! ¡A la huelga, cien! ¡A la huelga, madre, ven tú también! ¡A la huelga, cien! ¡A la huelga, mil! Yo por ellas, madre, y ellas por mí ”.

Aquell moment ens va servir per encunyar un pacte que ha acabat sent la paraula més important de l’any 2018: sororitat. El pacte de suport entre dones diverses. Malgrat els atacs patits, alguna cosa dins nostre va canviar i vam vetar el relat, negant-nos a repetir el que la doctora Nerea Barjola anomena la “construcció del terror sexual”. Les dones continuem denunciant davant d’un sistema que ens revictimitza i ens violenta. Ho dèiem: la Manada és el sistema.

Els reptes que tenim són, en primer lloc, una educació permanent en clau de gènere i interseccional que marqui els límits de les masculinitats violentes, patides majoritàriament per dones i per identitats de gènere diverses que es veuen encara més agreujades per raons de classe, discapacitats o contra persones racialitzades.

Però, en un segon moment, quan l’educació no ha sigut suficient, també ens cal que el sistema respongui i intervingui preservant les vides de les dones que pateixen -volia dir patim, perquè totes en patim, de maneres i amb intensitats diferents- i que també garanteixi les nostres vides lliures i sense por. Els atacs contra les dones de tipus individualitzat tenen un efecte sobre tota la resta, com també el tenen en positiu quan es transforma en supervivent. Quan aconsegueix vèncer la supervivència llança un missatge poderosíssim: ens en sortim.

Més dones visibles

I és que la carta als Reis es repeteix any rere any: sostre de vidre, salaris igualitaris i no precaris, vides dignes, dret a la cura (a fer-ne i a rebre’n), no dur les claus a la mà quan tornem a casa de nit, no patir quan fem esport, deixar de dir soles en plural, compartir espais amb més dones, no sentir denúncies falses repetitivament... Però prefereixo fer-la en positiu: vull més dones visibles que puguin ser els nostres referents, que les nenes sàpiguen que podran ser allò que elles vulguin ser, que tal com deia la magistrada Rosemarie Aquilina, que va jutjar el cas contra Larry Nassar, el metge que va abusar de 160 gimnastes, les dones puguem abandonar el nostre dolor i puguem, d’una vegada per totes, sortir a fer totes les coses meravelloses que tenim pendents de fer.

6. ALIMENTS

Un any marcat per les incerteses

Jaume Abellana Puyol, empresari del sector ramader i agrícola

Molts economistes es dediquen a fer prediccions sobre com evolucionarà l’economia en cadascun dels països, empreses i sectors. Fins i tot n’hi ha que utilitzen els dibuixos que formen les gràfiques de les cotitzacions i et diuen què farà el mercat. Però la realitat és que -i serveixi com a excusa del que diré més tard- ni els estudiosos ni els que miren els gràfics tenen la capacitat de predir l’economia. Entre aquests n’hi ha molts que defensen el malthusianisme. El malthusianisme és una teoria econòmica que defensa que la població creix a un ritme més alt del que ho poden fer els recursos que fan falta per a la supervivència. Però aquest tipus de teories no tenen en compte que, com més població hi ha, més caps hi ha pensant en la manera de produir més aliments. La demostració d’això és que els preus dels aliments estan en mínims des de fa diverses dècades.

Dit això, hi ha un parell de condicionants que poden afectar els preus de les primeres matèries per a aquest nou any. Per una banda tenim el conflicte comercial entre els Estats Units i la Xina, que sembla que ja arriba a la part final, tot i que el president Trump és impredictible. Per l’altra, tenim un 80% de probabilitats que es produeixi el fenomen meteorològic del Niño, que provoca més pluges a les planícies nord-americanes que no pas al Brasil.

Pel que fa a la soja, no s’esperen grans sorpreses: hi ha molt d’estoc i es preveu que la demanda sigui, per primer cop en anys, igual a la de l’any anterior. El panís és possiblement el cereal amb més recorregut. Tot i que la demanda per a biocombustibles ja no creix, el fet que s’incorpori moltíssim a les fórmules per fer pinso fa que agafi una tendència a l’alça. Amb el blat la tendència és positiva fins a mitjans d’any, però més tard el preu pot baixar perquè se n’ha sembrat molt a l’hemisferi Nord.

Un bon any per a la carn de vedella

Pel que fa a la carn, en general les perspectives no són pessimistes per a aquest nou any. En el cas de la de porc, s’ha d’anar seguint com afectarà la pesta porcina africana a la Xina, a l’Àsia en general i també a Europa. Si no arriba aquí, s’espera un any millor que el que es tanca. A Catalunya l’obertura d’un gran escorxador a Binèfar pot repercutir en un millor preu per als productors. Per a la carn de vedella no s’espera un mal any, però que sigui un any bo o fantàstic dependrà en gran mesura de si es recupera la lliura turca, i del ritme de les exportacions en viu cap a aquell país i la resta de països àrabs.

I, finalment, per a la carn de pollastre ara es viuen temps d’incertesa. Hi ha rumors que empreses grans volen plegar veles, i els preus no acompanyen. Ara és moment d’aguantar, que després d’aquesta situació sempre se’n surt reforçat.

7. EVITAR UNA NOVA CRISI

2019: Canvi de cicle o nova època?

Albert Carreras, catedràtic d'Història i Institucions econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra

Per disposar d’una mínima capacitat predictiva cal posar, en primer lloc, els llums llargs. Estem en una època de globalització econòmica, enmig d’una revolució tecnològica, amb unes noves empreses globals que eludeixen eficaçment les fiscalitats estatals. Alhora estem immersos en importants reaccions antiglobalitzadores -se les anomena populistes, però són molt més complexes- i en una societat molt dividida per les oportunitats i amenaces que ofereix la revolució tecnològica.

El món és cada cop més petit, i això afavoreix els pobres de tot el món, que poden prosperar més fàcilment, però amenaça les classes mitjanes dels països rics. Com que és més petit, els contactes entre cultures diferents el fan més amenaçador. La defensa de les incerteses que vivim fa augmentar la demanda de seguretat i protecció. Les presidències de Trump, Putin, Xi Jinping i Erdogan són diverses cares de la mateixa moneda. Es multipliquen els governs més autoritaris, que poden ser més o menys proteccionistes i aïllacionistes, però que ofereixen seguretat, prioritat nacional i mà dura. El Brexit també s’explica per aquests motius.

Veurem que el món seguirà creixent a bon ritme, per la globalització, pel canvi tecnològic accelerat i per l’explosió empresarial que s’està produint. Però les reaccions antiglobalitzadores, de caràcter proteccionista en relació amb el comerç de béns i serveis i amb les migracions internacionals, frenaran el creixement. La frenada pot ser percebuda com a positiva per moltes societats, i probablement ho és a curt termini encara que pugui tenir costos a llarg termini.

Tornant als llums per il·luminar el futur, els riscos de les economies són una barreja de política i de finances. Totes dues coses són molt variables i impredictibles. La geopolítica ha marcat els grans esdeveniments i ha impactat fortament en l’economia. Hi ha riscos greus de més guerres al Pròxim Orient. Es tracta d’un polvorí com eren els Balcans abans de la Primera Guerra Mundial. Els efectes d’una nova guerra poden ser sistèmics. Ara els riscos geopolítics es compliquen amb les guerres comercials, que tensen les fronteres i les relacions internacionals i alhora afavoreixen comportaments aventurers.

Les finances no ens donen bones notícies. Per sortir de la gran recessió i de la crisi de l’euro els principals bancs centrals van donar molt crèdit. De fet, crèdit il·limitat. El resultat és que de diner disponible n’hi ha més que mai. Encara té por i circula poc. Les pujades dels tipus d’interès que apliquen els bancs centrals miren de controlar el risc d’excessiva alegria de despesa, però poden ser mesures massa tímides i alhora molt discutides. Les autoritats volen oferir crèdit fàcil a la ciutadania i també en volen per a si mateixes, per poder desplegar polítiques de més despesa. Amb l’enormitat de diner realment disponible pot passar qualsevol cosa i no és clar que els bancs centrals puguin controlar els possibles incendis. Han quedat mancats d’eines per combatre’ls. La lluita per evitar la deflació ens acosta molt al risc d’inflació.

Per complicar les coses, a finals d’octubre del 2019 s’acaba el mandat de Mario Draghi com a governador del Banc Central Europeu. La gestió de Draghi ha sigut essencial per corregir el fonamentalisme de l’austeritat dels interessos alemanys. Però és molt probable que qui substitueixi Draghi sigui monetàriament més ortodox que ell. Podríem arribar a enyorar-lo molt.

L’últim any de bonança

Si passem als llums curts, hi ha un notable consens sobre el fet que el 2019 serà, probablement, l’últim any de bonança abans de tornar a entrar en recessió. Això sembla molt clar per als Estats Units i per a la zona euro. L’economia espanyola i la catalana estan plenament dins d’aquesta dinàmica. Fins i tot les economies emergents, com la xinesa, pateixen desacceleracions importants. El diagnòstic té una part positiva: encara creixerem un any més. I una part negativa: serà l’últim. ¿Podem fugir d’aquesta maledicció? Les economies petites tenen més agilitat per escapar-se d’un mal pronòstic: són més adaptables, més dependents dels mercats exteriors, amb totes les amenaces però també les oportunitats que ofereixen. El cas català té un component de petita economia que pot tenir èxits exportadors importants. Però l’economia espanyola forma part de l’eurozona, que pateix tota ella una desacceleració important, accentuada per tipus d’interès creixents (que encareixen l’endeutament públic i privat, que ja són enormes), una divisa que s’aprecia (que implica menys exportacions i més importacions) i preus del petroli alts (i no en som productors). En el cas espanyol l’efecte de la devaluació salarial ja s’ha acabat i cal més productivitat per créixer, no només més competitivitat.

L’entorn perd pistonada, però nosaltres encara en podem tenir molta. Per aprofitar les oportunitats, que són moltes, cadascú ha de fer els seus deures i intentar fer amb excel·lència el que fa, per senzill que sembli. Les millores de productivitat són una barreja de tecnologia amb feina ben feta, de conquesta de mercats allunyats i somriures als clients més propers, d’estudi i recerca amb bona imatge i bona reputació. Individualment, com a persones, com a empreses i com a país podem tenir molt recorregut l’any vinent. Si ho fem prou bé, això ens donarà més recorregut per als següents.

8. DIPLOMÀCIA

Una nova fita: prevenir les guerres

Jordi Armadans, director de Fundipau

Malgrat les seves terribles conseqüències (en morts, ferits, refugiats, pèrdua de convivència, destrucció econòmica, empobriment social, contaminació mediambiental, etc.), no hem estat capaços, encara, d’evitar les guerres. De fet, els últims anys el nombre de conflictes armats ha crescut considerablement a tot el món. No només això: alguns conflictes porten dècades enquistats i no s’hi veuen vies de solució.

I, encara, en alguns conflictes recents hem vist com se superaven tots els límits: els atacs sobre la població civil o els bombardejos d’hospitals i escoles s’han convertit en habituals. I, compte, no només perpetrats per grups armats desconeguts o terroristes, sinó per estats i potències.

És cert que l’evolució de les guerres ha complicat encara més la manera d’abordar-les: conflictes interns, amb molts actors armats (molts d’ells difusos, canviants i difícils d’identificar), implicacions regionals, influències globals, facilitat d’accés a les armes, etc.

Però la dificultat més gran és el poc esforç col·lectiu posat en l’alerta i la detecció dels conflictes. Cal enfortir les institucions de governança global i democràtica així com promoure i desenvolupar els mecanismes de prevenció de conflictes, resolució de controvèrsies i gestió del postconflicte. Tenim més estructures, diners i persones treballant per donar respostes militars als conflictes que no pas per a prevenir-los. I hauria de ser al revés. Perquè, si volem evitar les conseqüències dels conflictes armats, prevenir-los és la via més efectiva: un cop esclaten, les dinàmiques de destrucció, contagi i caiguda en l’espiral de violència fan molt inviable la marxa enrere.

I cal també voluntat política per promoure la justícia global, enfortir les democràcies i situar els drets humans com a prioritat d’acció de governs i organismes internacionals. Això milloraria el món ara mateix, però també ens estalviaria molts conflictes demà.

Menys militarisme

Prevenir també passa per reduir l’enorme maquinària bèl·lica que, inevitablement, facilita les dinàmiques de militarització social i de les relacions entre estats. Cal reduir la despesa militar i posar fi al descontrol i la proliferació de les armes. No pot ser que estats que cometen abusos, assassinats i crims de guerra puguin accedir tan fàcilment al mercat -legal- de les armes. Cal que els estats es prenguin seriosament acords com el Tractat sobre el Comerç d’Armes, del desembre del 2014, per regular i controlar les transferències d’armes cap a zones en conflicte on es vulneren els drets humans.

9. TECNOLOGIA

Robots a casa nostra: un repte tecnocientífic i ètic

Carme Torras, Institut de Robòtica i Informàtica Industrial (CSIC-UPC)

Els robots de la dècada vinent s’assemblaran més als Wall-e, Johnny-5 o Marvin de la ciència-ficció que no pas als braços manipuladors actuals de les cadenes de fabricació. Ja no estaran engabiats sinó que seran intrínsecament segurs i col·laboraran amb les persones, no tan sols en l’àmbit laboral sinó també en entorns quotidians: assistint persones amb discapacitats i gent gran, fent de recepcionistes o dependents en centres comercials, de guies en fires i museus, de companys de joc de joves i adults i, fins i tot, exercint de mainaders i mestres de reforç. També en el sector de serveis faran tasques logístiques, de neteja de grans superfícies, recollida d’escombraries, reciclatge, monitoratge ambiental, vigilància i seguretat viària, entre d’altres.

Aquest desplaçament de la robòtica industrial cap a la robòtica assistencial i de serveis s’alinea amb l’auge de les tecnologies per a ciutats intel·ligents ( smart cities ). Moltes de les aplicacions esmentades requereixen combinar intel·ligència ambiental amb robots autònoms. S’està desenvolupant una xarxa en què els robots podran compartir dades i procediments, és a dir, mapes dels edificis visitats, habilitats de manipulació adquirides i altres coneixements apresos, en un format comú i independent del maquinari de cadascun. Aquesta xarxa estarà connectada a l’internet de les coses (internet of things ), en què els robots podran obtenir models d’objectes i instruccions d’ús per a tota mena de productes comercials.

A més de ser capaços de percebre l’entorn, compartir dades i interactuar amb les persones de manera segura, aquests robots plantegen altres reptes tecnocientífics formidables. Han de poder ser instruïts de manera fàcil i intuïtiva per usuaris no experts. Cal que puguin percebre i manipular objectes flexibles, d’una complexitat molt superior a la dels objectes rígids atesa la seva varietat de formes. I, sobretot, han de poder funcionar per objectius, cosa que requereix una gran capacitat d’adaptació a entorns dinàmics i d’aprenentatge a partir d’experiències.

Aquest viratge cap a la robòtica social planteja també reptes de caràcter ètic i sociològic que han donat lloc a una nova disciplina: la roboètica. A més de l’establiment de normatives i estàndards, estan sorgint moltes iniciatives educatives en què sovint la ciència-ficció té un paper destacat ressaltant els pros i contres de possibles escenaris futurs.

En definitiva, la creixent interacció amb tot tipus de màquines en la vida quotidiana suposa un gran repte per a la recerca en robòtica i intel·ligència artificial, alhora que requereix un profund debat social i ètic que marcarà el nostre futur.

10. POPULISMES

Enfortir la democràcia contra la pulsió autoritària

Josep Ramoneda, filòsof i director de la revista 'La maleta de Portbou' i l'Escola Europea d'Humanitats

Deia Jacob Burckhardt que “en general, les autèntiques crisis són rares”. La crisi econòmica del 2008 va ser totes dues coses: autèntica i rara. Des de llavors es diu que la democràcia està en perill. Va ser la certificació del final del cicle d’hegemonia neoliberal que Margaret Thatcher i Ronald Reagan van liderar a principis del 80, que va tenir una segona empenta amb la caiguda del Mur de Berlín, portadora del mite de la fi de la història i el triomf definitiu del model occidental, que va generar un fort procés de dessocialització -l’ homo economicus com a àtom d’un món en què “la societat no existeix, només existeixen els individus” (Thatcher)- i que va conduir al deliri nihilista de final de segle, en què es va consagrar la fantasia que tot era possible, que no hi havia límits ni en el creixement ni en l’endeutament ni per als mercats. Aquest episodi va acabar amb l’enfonsament de les classes mitjanes, una gran part de les quals van veure de cop com els queia el cel a sobre i els desapareixien de l’horitzó les expectatives de futur. D’aquests, molts aplaudeixen els que surten al carrer amb armilles grogues per recordar al poder que ells també existeixen i aixecar acta de la descomposició d’uns règims polítics que, allunyats de la ciutadania, han perdut el reconeixement de la seva autoritat.

Deia John Gray que “l’encant del model liberal consisteix en el fet que la majoria de la gent renuncia a la llibertat sense saber-ho”. Per un moment, el malestar provocat per una desfeta que havia fet emergir enormes irresponsabilitats sistèmiques -en la presa de decisions tant econòmiques com polítiques- va fer pensar que hi havia un despertar del somni de la servitud voluntària. I, després d’un breu període de desconcert i perplexitat, amb uns governants a les palpentes, a partir del 2011 es va anar posant en evidència la crisi del model bipartidista vigent al món occidental. Va ser el que s’ha definit com a explosió populista, que primer va semblar que arrelava a l’esquerra però que ha acabat produint un autèntic vendaval de radicalització nacionalista de la dreta europea.

Tanmateix, la generalització del terme populista té molt de trampa ideològica per evitar les qüestions de fons. Un exercici clàssic: centrar la mirada sobre l’epifenomen per no entrar a fons en les causes. I, així, populisme no ha estat un concepte explicatiu d’una realitat sinó una noció ideològica per etiquetar aquells partits als quals es volia negar reconeixement. Comparteixo la idea d’Éric Fassin que el populisme no és una ideologia sinó que com màxim és una estratègia: presentar-se com a portaveu del poble davant d’unes elits corruptes. I això avui dia va per barris. “L’única cosa important és la unificació del poble, perquè la resta no compta”: aquesta frase model de populisme és d’un membre corrupte de les elits tan destacat com Trump.

L’explosió del 2011 va ser el senyal d’esgotament d’uns règims democràtics cada cop més estrets, en què l’entrega de la socialdemocràcia als cànons del neoliberalisme havia deixat la ciutadania sense alternança real. Guanyi qui guanyi, no hi ha alternativa: aquesta era la jaculatòria d’un poder polític cada cop més impotent. Després de la sorpresa que partits provinents dels marges del sistema entressin a disputar el poder als partits tradicionals -cas de Podem a Espanya-, s’ha produït un gir sorprenent. Els anomenats populistes procedents de l’esquerra s’han anat integrant i la pulsió populista s’ha desplaçat a la dreta. Què significa això? Que, com diu Fassin, “el moment populista és un moment neoliberal que amenaça amb un moment antidemocràtic”. Dit d’una altra manera, que el populisme de dretes és la passarel·la del neoliberalisme cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Quan la desigualtat assoleix nivells insuportables, quan s’esvaeix la idea de progrés, quan a les noves generacions se’ls neguen les expectatives i els que governen no són capaços d’oferir alternativa, l’autoritarisme és inevitable.

I així no ha de sorprendre la normalització de l’extrema dreta a Europa, als Estats Units i a Llatinoamèrica (la formació del trident Vox, PP, Cs n’és la versió espanyola). Les seves banderes són el nacionalpatriotisme, la xenofòbia, el conservadorisme moral, el rebuig del feminisme, i l’autoritarisme. Però cap d’ells posa en qüestió l’ortodòxia econòmica neoliberal, el principi que no hi ha alternativa. No és casualitat que l’últim any hagin canviat l’estratègia europea. De Le Pen a Salvini, ja no volen sortir d’Europa: volen conquerir-ne les institucions. Les pròximes eleccions europees seran transcendentals.

I això ens porta a les qüestions de fons que el debat sobre el populisme amaga. Si hem arribat aquí, si el cicle neoliberal ha esclatat, és perquè la dinàmica actual del capitalisme és cada cop més incompatible amb la democràcia. Les causes de fons són: una revolució tecnològica (la digital) -les autèntiques crisis sempre han anat precedides d’un gran canvi tecnològic- i una mutació del capitalisme d’industrial a financer i postfinancer. I, com a conseqüència, un procés de globalització que s’ha fet sense mecanismes de governança global, debilitant la força de l’estat nació que va ser el marc natural de la democràcia durant el capitalisme industrial. I així s’han trencat els equilibris de poder. Ja el 2013, en un dossier de La Maleta de Portbou sobre la “Democràcia en perill”, Dani Rodrick advertia: “Portem els mercats més enllà del que la seva governança pot suportar. Fixem regles globals que desafien la diversitat subjacent en les preferències i necessitats. Buidem els estats nació sense compensar aquest buit amb millores de la governança a altres nivells. Aquest fracàs és al centre mateix dels mals no resolts de la globalització i de la pèrdua de salut de les nostres democràcies”. I des de llavors l’il·liberalisme, punt de trobada entre l’autoritarisme i l’economia neoliberal, no ha fet més que guanyar terreny. I avui sembla una quimera una renovació del contracte social per salvar la democràcia.

POPULISMES