El repte sobiranista de Mas, vist des de Madrid

MADRIDAixò va de debò i cal reflexionar i dialogar per trobar una solució. Aquest és el resum de les sensacions sobre les demandes sobiranistes de Catalunya que han transmès a l'ARA set persones de sectors ben diferents que viuen a Madrid. Amb matisos i anàlisis ben diferents, periodistes, catedràtics, intel·lectuals, artistes i empresaris diagnostiquen els efectes de la massiva manifestació a favor de la independència que es va celebrar l'11 de setembre als carrers de Barcelona i reflexionen desapassionadament sobre quina ha de ser la resposta del govern espanyol al desafiament sobiranista plantejat pel president de la Generalitat, Artur Mas.

Bona part dels consultats coincideixen a subratllar que l'esclat independentista no és fruit d'un canvi de la nit al dia, sinó d'unes causes molt concretes arrossegades des de fa anys, com la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. El missatge és que les coses no passen perquè sí i que, per tant, no es poden minimitzar: una crítica indirecta a la reacció que fins ara ha tingut l'executiu de Mariano Rajoy a la mobilització de l'11 de setembre i a l'aposta de Mas a favor de l'estat propi. "La generació d'una política anticatalana per guanyar vots populistes ha alimentat també l'independentisme, fins i tot entre catalans que no són nacionalistes però que ara se senten incòmodes amb Espanya", assegura l'escriptor Luis García Montero.

N'hi ha que diuen, a més, que el sentiment independentista ve de lluny i que, per tant, s'ha d'acceptar i tractar d'encabir. "Catalunya ha tingut una aspiració tota la seva història. Ho han demanat sempre, ara el que passa és que com que és més possible, és més conflictiu", afirma la galerista Soledad Lorenzo, que va viure els primers 20 anys de la seva vida a Barcelona. No obstant, no desitja la secessió: "Entenc el que demanen, però compartir-ho em costa molt, perquè no sóc catalana, encara que hagi viscut allà".

Rajoy s'ha de moure

També hi ha punts en comú a l'hora d'emplaçar els governs català i espanyol a dialogar i a negociar pacientment després de les eleccions catalanes del 25 de novembre. Traducció: Rajoy ha de canviar d'estratègia i passar d'aferrar-se a la Constitució a estendre la mà, però, alhora, Mas ha de mostrar-se conciliador. Els matisos, però, són evidents. Per a alguns, amb una reforma del Senat n'hi hauria prou, com vol el PSOE; d'altres demanen canviar la Constitució i fins i tot celebrar ja un referèndum. El realisme, però, també s'imposa i n'hi ha que admeten que l'entesa pot resultar inútil. "Pot ser un forat negre que absorbeixi l'energia vital de molts, durant molt de temps. No seria la primera vegada", adverteix Víctor Pérez Díaz, catedràtic de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid.

Malgrat més o menys comprensió amb el pols català, hi ha poques divergències a considerar que Mas busca capitalitzar l'èxit de la Diada per millorar la seva situació parlamentària i perquè es parli més de sobiranisme que de la seva política de retallades. El moment, però, no és el millor. Hi ha coincidència que el clam sorgeix quan ha de sorgir, però també que el desafiament és un nou obstacle en plena crisi. Qui més ho pateixen són els empresaris, com Javier Conde, director del Grupo Shoke, que comercialitza productes de seguretat a tot Espanya. Creu que la resposta al separatisme pot esperar i que primer cal centrar-se en la sortida de la crisi. El debat català ha arribat a Madrid.

Les preguntes

1. És el moment oportú per plantejar la secessió de Catalunya?
2. ¿Creu que Mas s'aprofita del moment de debilitat d'Espanya?
3. Com poden resoldre els dos governs la situació actual?

IÑAKI GABILONDO: "El que està passant anuncia un llarg camí"

1. No està ben plantejat si és el moment o no. Els moments s'acaben produint de la mateixa manera que les fruites cauen dels arbres. Evidentment, ara no ha vingut gaire bé, però no sé quan seria un moment especialment oportú. Això no és fonamental, és, de fet, purament anecdòtic.
2. No crec que Artur Mas hagi estat observant la debilitat del govern espanyol, crec que s'ha sentit molt empès i arrossegat per l'enorme i gegant onada de l'11 de setembre. És quan va percebre un senyal molt agut que connectava amb les seves intencions i plans, i va pujar a l'onada d'una manera molt ràpida amb grans reflexos polítics. No crec que fos pensant tant en la debilitat del govern de Madrid, sinó en la força extraordinària que va veure al carrer i que volia intentar que no passés de llarg sense pujar-hi.
3. Crec que el que està passant a Catalunya anuncia un llarg camí. El que ha passat a la Diada constitueix la pujada d'un graó en una escala molt llarga, que viurà moltes etapes i de la qual estem vivint la primera. El que ara es veu és que no existeixen eines per poder fer front a aquesta situació, però hauran de sorgir. Ara mateix no em sembla tan important qui ha de fer el pas, perquè tots hauran de fer algun tipus de pas. Ni ara és possible legalment la independència de Catalunya ni m'imagino Catalunya adoptant una mesura unilateral. Per tant, estem davant d'un llarg camí. El primer que es necessita saber és quina és la possibilitat d'aquest sentiment. Aquest sentiment estarà sotmès a diferents influències amb el pas del temps per veure si es dóna més profunditat al sentiment independentista o bé es redueix. La història té moltes vegades capacitat d'accelerar les coses. No hi ha les eines adequades ara mateix, però no crec que Espanya pugui considerar que la seva única resposta és dir que no i donar un cop de porta darrere l'altre, ni veig Catalunya tirant pel dret. S'hauran de modificar les coses i trobar un punt de trobada sense descartar res, excepte accions de força.

LUIS GARCÍA MONTERO: "Per no assumir responsabilitats, busca un enemic"

1. Crec en el dret a l'autodeterminació dels pobles, de manera que qualsevol moment és oportú sempre que el Parlament democràtic d'un poble vulgui plantejar-ho. Al marge del que jo votaria o no i del respecte que em suposen totes les opcions, crec que una pràctica democràtica és sempre legítima i que els catalans tenen dret a plantejar en qualsevol moment la seva forma de govern.
2. Crec que aprofita aquest tipus de reptes per ocultar la seva política neoliberal i conservadora. La política de Mas és molt semblant a la del PP, és poc agradable per a la població una política de retallades i de destrucció dels serveis públics. Per no assumir responsabilitats, li convé buscar-se un enemic exterior i té molt a mà Espanya, de manera que més enllà del dret a l'autodeterminació que tenen tots els pobles, l'estratègia de Mas em sembla claríssima.
3. Cada dia hi ha més simpatia en la població catalana cap a l'independentisme. La política del PP ha ajudat molt a això. La barroeria amb què es va portar l'Estatut al Tribunal Constitucional un cop l'havien votat els catalans, i amb què la seva sentència es va usar per esmenar la voluntat de la població catalana va ser molt negativa. La generació d'una política anticatalana per guanyar vots populistes ha alimentat també l'independentisme, fins i tot entre catalans que no són nacionalistes però que ara se senten incòmodes amb Espanya. També hi influeix no haver afrontat amb temps i de manera clara l'articulació d'un estat federal. A mi em sembla que la simpatia per l'independentisme a Catalunya cada dia és més gran i, com que l'únic que respecto són les solucions democràtiques, no considero cap tipus de solució policial ni militar ni repressiva. El que decideixin els catalans lliurement en un referèndum serà el que consideri legítim.

JOSÉ ÁLVAREZ JUNCO: "Cal aprofundir en el model federal actual"

1. Lògicament és el moment d'atacar, però des del punt de vista de la lleialtat cap al conjunt potser es podria dir que no és el moment. Però no crec que sigui un problema de ser o no ser el moment, aquestes coses es plantegen quan els processos arriben a un grau de maduresa.
2. Sí que ho aprofita, però és lògic, perquè en política es fan aquestes coses. CiU no tenia majoria absoluta al Parlament i depenia del PP. Per tant, la situació no era gens còmoda, i ara veu una manera de sortir d'aquell problema. L'altre problema era la situació d'endeutament que viu Catalunya i també en això és una manera de desviar l'atenció.
3. La possible solució al problema seria mantenir-se en la línia dels últims 40 anys, que és una línia de negociació, pacte i realisme. És a dir, les dues parts haurien de cedir i aprofundir en el model actual, que és federal, i completar-lo. Delimitar amb claredat quines són les competències i quins són els recursos que corresponen a cada part, que cadascuna de les parts recapti uns tributs, que se sàpiga que els corresponen i que han de respondre de l'ús que es faci d'aquells fons, però que no ho recapti un i després li passi una quantitat a l'altre. També cal aprofundir en el model federal convertint el Senat en una autèntica cambra territorial i establir la resta de mecanismes federals, per exemple, que al Tribunal Constitucional hi hagi representació de les autonomies.

JOSÉ ANTONIO ZARZALEJOS: "Cal esperar a l'aritmètica de les urnes"

1. Mai hi ha un moment oportú per plantejar la secessió, sempre implica fets traumàtics, però es produeix en moments de grans crisis històriques com l'actual.
2. És un moment en què el projecte comú pateix grans problemes. A més, CiU té problemes de geometria variable, perquè no aconsegueix un soci per sortir de la crisi ni per anar cap a la transició nacional. Hi ha causes endògenes.
3. Cal esperar a l'aritmètica dels resultats de les eleccions catalanes. Segons els vots, s'haurà de buscar un punt de trobada que exigirà profundes reformes i renovació recíproca de les mentalitats. Potser caldà fer reformes a la Constitució per atendre la voluntat de les urnes. No crec que tot es quedi com ara.

VÍCTOR PÉREZ DÍAZ: "Tots haurien de saber com guanyar"

1. Els independentistes han escalat el seu plantejament en els últims dos anys, i més encara en els últims sis mesos. Per a ells ha de ser el moment. Per al conjunt de Catalunya pot no ser-ho, perquè el tema es creua amb el de la crisi econòmica i pot fer les coses més difícils per a la major part de la població. Per al conjunt d'Espanya, no ho és. Per a Europa tampoc, perquè introdueix un factor d'incertesa addicional en un moment molt delicat.
2. Sens dubte que ho aprofita, però pot ser contraproduent per a ell si la situació provoca una reacció de prudència en la societat catalana, que posi de manifest el que la gent pot percebre com una lleugeresa i una propensió a la fugida cap endavant de Mas.
3. No es tracta tant de cedir com que això hauria de ser vist com un joc de suma positiva, en el qual tots haurien de saber com guanyar. Això és un problema, en part, de sentiments, però sobretot d'intel·ligència. Per començar, de la classe política, i aquesta és la dificultat principal. Després, hi hauria d'intervenir la societat civil, que sol ser bastant assenyada però tendeix a deixar-se portar. És una situació interessant i de la qual es podrien aprendre coses i resoldre'n algunes.

SOLEDAD LORENZO: "No és nou però ara es demana amb més força"

1. D'ençà que han pogut dialogar o canviar, sempre he escoltat a Catalunya demanar el mateix, ho han demanat sempre. Ara el que passa és que com que és més possible és més conflictiu i es demana amb força.
2. És una petició constant de Catalunya demanar una diferenciació de la resta d'Espanya. Ara s'ajunta un moment més difícil, però ho segueixen demanant. Com més temps hi ha de democràcia, hi ha més insistència. ¿Que hi ha gent que creu que no és el moment? Doncs això són opinions.
3. Això ho saben els polítics.

JAVIER CONDE: "Compromet la imatge d'Espanya"

1. És potser el pitjor moment per plantejar un tema que ja de per si és polèmic en èpoques de creixement i que fa que la ja deteriorada imatge d'Espanya a l'exterior es vegi encara més compromesa.
2. És possible que Artur Mas vulgui aprofitar el mal moment d'Espanya i Catalunya per fomentar el separatisme, encara que m'agradaria pensar que en una altra situació s'hauria plantejat el mateix. Pel que fa als problemes dels ciutadans i empreses, aquesta tendència al separatisme només fa que es gastin esforços polítics a solucionar temes que, per mi, poden esperar i s'atenen menys els assumptes financers, de consum i d'ocupació, que són, sens dubte, els que ens preocupen a tots els ciutadans, independentment d'on hàgim nascut.
3. Opino que les dues parts han de trobar un punt d'equilibri com més aviat millor mitjançant el diàleg i deixar les maniobres polítiques per a una altra ocasió. Han de cedir totes dues, per així no afegir més confrontacions internes de les que ja tenim.