El repte de modernitzar els Jocs Olímpics per poder salvar-los
Després d’anys d’escàndols, el COI aposta per un nou format per no desconnectar de la població
BarcelonaEl març de l’any 2021, ara fa un any, el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, va posar-se a plorar com un nen. Després d’uns mesos molt durs en què tot semblava anar-se’n en orris, l’alemany va ser reelegit president. “Ets la persona indicada per liderar la nau en aquesta època de crisis i oportunitats”, li va dir la delegada tailandesa Khunying Patama Leeswadtraku. Només un dels 98 delegats amb dret a vot estava en contra de la seva reelecció. “El nostre repte és protegir l’olimpisme. Modernitzar-lo aprenent de les errades”, va dir l’alemany. “Poc abans de ser reescollit, Bach va presentar les línies mestres del seu projecte sota el lema Convertir els reptes en oportunitats, un bon resum de la seva vida”, recorda el periodista alemany Jens Weinreich. “Bach ha afrontat alguns dels reptes més grans en la història del moviment olímpic, de la pandèmia fins a molts casos de dopatge, com aquell que va significar apartar Rússia dels Jocs. Però també els diferents casos de corrupció o la pèrdua d’interès dels joves”, afegeix.
El COI va ser creat pel francès Pierre de Coubertin el 23 de juny de 1894, en una època en què s’apostava per l’esport com una eina per millorar la societat, reivindicant els ideals de l’antiga Grècia. I malgrat que els primers anys no van ser fàcils, l’olimpisme se’n va sortir i es va convertir ràpidament en un gegant que ha acabat acusat de servir els interessos dels grans poders, siguin polítics o econòmics, oferint a estats com Rússia o la Xina la possibilitat de ser seus els darrers anys, així com al Brasil o Grècia, on es van perdre diners en grans obres ara abandonades. “Bach va entendre ràpidament que calia canviar el rumb. Que calia recuperar la gent, apostant per esports que agraden als joves, com l’skate o l’snowboard, i recuperar una imatge positiva dels Jocs organitzant-los en països occidentals, sense gastar diners. Bach defensa que cal fer Jocs sostenibles”, apunta Weinreich.
Així, els propers Jocs d’Estiu seran a París (2024), Los Angeles (2028) i Melbourne (2032). Els propers d’Hivern, el 2026, a Itàlia. I de cara al 2030, les candidatures són Vancouver (Canadà), Salt Lake City (Estats Units), Sapporo (Japó) i els Pirineus. “Ningú pot dir que només estats no democràtics s’interessen pels Jocs. Això ha canviat amb el nou model impulsat pel COI”, explicava eufòric fa poc Sebastian Coe, exatleta i membre del COI. Weinrech, però, recorda com Bach va impulsar fa poc el canvi de sistema per escollir les seus olímpiques, en part perquè no fa tant tenien ben pocs candidats interessats en ser seus olímpiques, com amb els Jocs d’Hivern d’aquest any, en què l’únic rival de Pequín era Astana (Kazakhstan).
Segons Sebastian Coe, “algunes decisions poden semblar autoritàries, però són necessàries”. La idea de Bach era guanyar temps per reformular el concepte de Jocs per atraure de nou tota mena de candidatures, conscient que en 9 dels 10 casos en què les regions han fet un referèndum entre la població sobre si volen uns Jocs ha guanyat el no. “Si el 1992 amb Barcelona organitzar uns Jocs tenia bona imatge, els darrers anys ha canviat del tot. El COI, doncs, ha redefinit el model per intentar ser atractiu de nou”, diu Weinrech. El canvi en el sistema d’escollir les seus podria donar una imatge d'autoritarisme (una ONG el va comparar amb Corea del Nord), però al COI recorden que també ha servit per evitar els escàndols de compres de vots que havien tacat les votacions en el passat.
Amb el nou format, el COI rep propostes de candidatures, les analitza per autoritzar-les i quan creu que toca, atorga els Jocs, a vegades gairebé per sorpresa, com amb Melbourne 2032. “Segurament és menys mediàtic que altres presidents del COI del passat, però Bach bé podria ser el més influent de la història, ja que ha refet el model, la forma d’escollir les seus i els elements de control interns per evitar escàndols. Sap que un nou cas negatiu podria ser mortal, així que té molta cura de la imatge del COI, a diferència del futbol, per exemple”, diu el periodista especialitzat en olimpisme Andrew Keh.
L’agenda 2020
Bach, medallista olímpic d'esgrima el 1976, treballa amb dos catalans al costat en la tasca de salvar el moviment olímpic: el CEO Pere Miró i el vicepresident Joan Antoni Samaranch Salisachs. De fet, va ser el pare d’aquest, Juan Antonio Samaranch, qui va convidar-lo a formar part del COI quan el va descobrir treballant a l’àrea de màrqueting d’Adidas. Del barceloní n'aprendria moltes coses, com el lema “l’esport ha de ser políticament neutral, però l’esport no pot ser apolític”. Bach, que acaba mandat el 2025, vol marxar sabent que els Jocs no corren perill. I per fer-ho defensa la denominada "agenda 2020”, on es proposa “fomentar uns Jocs sostenibles, reforçar els drets dels esportistes, coordinar els calendaris, protegir la salut mental dels esportistes, apostar per la digitalització, cuidar els refugiats i innovar en la forma de tenir ingressos, però establint nous sistemes per evitar la corrupció”. I el mateix COI assegura estar complint el 80% d’aquests objectius. L’agenda la té definida fins al 2032, amb una excepció: els Jocs d’Hivern del 2030.