Radiografia de l’'ayusisme'
Més de 25 anys de governs del PP han convertit Madrid en un laboratori del populisme de dretes
MadridSón les set de la tarda d’un dimecres i el carrer Ponzano comença a emplenar-se. Situat al cor de Chamberí, és la Meca del popular tardeo madrileny i també el barri on ha crescut la presidenta madrilenya i candidata a la reelecció, Isabel Díaz Ayuso. Cinc companyes de màster “celebren la vida” -ballant reggeaton - amb un gintònic a la mà a l’interior d’un dels locals que ofereixen la nova cervesa artesana de moda entre vells i nous votants del PP: ¡La Caña de España! Curiosos de tota mena entren al local per provar-la, brindar amb la cara d’Ayuso a l’etiqueta i endur-se l’ampolla a casa, assegura la cambrera del bar La Lianta de Ponzano.
“Cal seguir vivint. Jo soc una ayuser!”, diu la Laura (nom fictici), i ensenya un braçalet amb la bandera d’Espanya. Una de les seves amigues, l’Antonia, reconeix que mai s’ha considerat de dretes però que té clar que votarà el PP: “Madrid és una comunitat boicotejada i Ayuso s’ha atrevit”.
Dos locals més enllà, el Roberto fa números. És el propietari del Lolamenta i ha decidit estampar la imatge d’Ayuso en un dels vidres del local. Si no fos per ella diu que ja hauria tancat i, en canvi, manté un 80% de la facturació. Amb una concentració de 72 bars en un quilòmetre, Ponzano encarna el nacionalisme madrileny del que treu pit la candidata del PP. Però l’ayusisme és molt més: és el resultat de 25 anys de governs ininterromputs del PP a la Comunitat.
Una identitat ideològica
Què hi ha darrere el “viure a la madrilenya” que predica Ayuso? La Beatriz triga una estona a contestar. Acaba de tornar d’un míting a la plaça de Chamberí amb els seus pares i porta una de les mascaretes de les joventuts del PP, justament amb aquest lema. “És la reacció a un any de relació entre la Comunitat de Madrid i el govern espanyol sense precedents, fins al punt que van imposar tancar Madrid!”, explica. Ella treballa a Londres però porta uns mesos a Madrid per poder “viure amb llibertat”. La seva mare, la Teresa, creu que no cal buscar tres peus al gat amb el discurs d’Ayuso: “Libertad és el No pasarán durant la guerra”.
Lluny de presentar una campanya de propostes, la presidenta madrilenya ho ha fiat tot a aquesta paraula. Llibertat, de fet, és l’únic mot escrit a la carta de propaganda electoral que ha arribat a casa de tots els censats per les eleccions del 4 de maig. Per a Sandra León, politòloga i investigadora talent senior a la Universidad Carlos III de Madrid, el que alguns ja anomenen el “fenomen Ayuso” no és més que la capacitat de consolidar una “identitat ideològica” i no pas nacional a través de les polítiques del PP des del 1995, com la de lliure elecció de centre educatiu o de l’atenció sanitària.
El sociòleg i professor de ciència política Ignacio Sánchez-Cuenca va ser dels primers a alertar del perfil d’Ayuso. Ja el maig del 2020 la va presentar com una “alumna avantatjada de Trump a Espanya” i va avisar dels riscos que podia suposar ridiculitzar-la. “Ha sabut absorbir un discurs optimista mentre l’esquerra només diu que cal ser més estricte amb tot”, assenyala. El resultat: un perfil que “beu de l’herència de les polítiques neoliberals del PP a Madrid des del 1995 i que ha sabut explotar molt bé el nacionalisme espanyol”. León també considera essencial per entendre el poder de la presidenta madrilenya el fet que el votant del PP sigui més centralista a la capital espanyola que en altres llocs de l’Estat i que des de l’inici de la pandèmia hagi fet polítiques més pròximes als votants de Vox que no pas als del PP.
El miratge dels impostos baixos
Si una promesa ha repetit Ayuso en campanya ha estat la de fer “les baixades d’impostos més grans de la història” -promesa que ja va fer el 2019 abans de ser elegida presidenta-. Madrid es vanta de tenir la política impositiva més baixa. Però realment és així? En un intent de defensar la seva fiscalitat, l’equip de la presidenta madrilenya ha difós aquesta setmana una calculadora que, tanmateix, demostra que els impostos baixos -en aquest cas dels trams d’IRPF autonòmics- només beneficien els més rics. Un mileurista no hi guanya res en comparació amb una altra comunitat, mentre que algú que guanyi 150.000 euros anuals s’estalvia fins a un 10,5% respecte a comunitats governades pels socialistes, uns 3.000 euros.
“És una mostra més de les polítiques neoliberals del PP destinades als trams més rics de la població”, destaca el catedràtic d’economia aplicada i exrector de la Universidad Complutense Carlos Berzosa. De fet, detalla que segons els estudis més recents l’eliminació de patrimoni i successions i, amb menys importància, la reducció de l’IRPF, només beneficien el 7% de la població. “El creixement de Madrid no es deu als impostos baixos, és per l’efecte de la capitalitat i el talent”, assegura. Però al seu parer amb aquest relat “s’ha creat una nova classe mitjana, un nou ric, poc informat i encantat amb les polítiques poc redistributives” de la regió.
L’economista José Carlos Díez apunta en la mateixa direcció i nega que Madrid sigui qui està sortint millor de la crisi del coronavirus. Posa d’exemple el turisme de negocis i de cap de setmana -on ha patit la caiguda més forta de tot l’Estat-. Berzosa també diu que “s’ha volgut salvar l’economia en detriment de la salut, però tampoc s’han obtingut dades positives en l’evolució econòmica”.
Una educació molt desigual
La desigualtat a nivell d’impostos també es tradueix en desigualtat educativa. Si hi ha un col·lectiu en el qual el PP ha aconseguit adeptes els últims mesos és, a més del de la hostaleria, el de les famílies que porten els fills a l’escola concertada (Madrid és justament, amb el País Basc, la comunitat amb menys presència d’escola pública, un 55% enfront un 30% de la concertada i un 15% dels centres privats). Són les 16.30 h i un grup de quatre mares esperen que surtin els fills del col·legi Nostra Senyora de les Delícies, al barri d’Arganzuela. Totes asseguren que el 4-M està en joc que els seus fills hi puguin continuar anant i s’han mobilitzat activament com a part de la marea taronja en contra de la llei Celaá, que reverteix la llei Wert i estableix que cal garantir places sempre prioritzant l’escola pública.
A Madrid hi ha possibilitat d’elecció de centre, independentment de la proximitat. Ara bé, això només passa si hi ha places lliures. El PSOE admet que bona part de la nova llei educativa es va fer per acabar amb pràctiques de la Comunitat de Madrid, on el pes de l’escola pública ha caigut un 5% des que governa el PP. María Elena Vaquero, coordinadora de CCOO Ensenyament i membre de la Marea Verda, recorda com el PP ha cedit sistemàticament sòl públic a escoles concertades, mentre que Madrid s’ha convertit en la comunitat que menys inverteix per alumne: 4.727 euros l’any, la meitat que Euskadi. Suposa un 2,25% del PIB de Madrid; la mitjana estatal se situa en un 4,27%.
Les Escoles Catòliques de Madrid han fet campanya als seus centres i Emilio Díaz, el seu portaveu, assegura que “el 4-M perilla el model de concertada si guanyen les esquerres”. Rebat amb vehemència que aquest model creï més desigualtat, mentre que Vaquero branda l’últim informe de Save the Children, que situa Madrid com la regió amb més escoles gueto de l’OCDE després de Turquia. “Estem vivint com es treuen línies a escoles públiques per donar-les a la concertada i Ayuso ha promès continuar amb aquest model”, conclou.
La inversió més baixa en sanitat
A la inversió en educació més baixa de l’Estat s’hi suma també la inversió més baixa en sanitat. La gestió dels hospitals madrilenys és el resultat d’anys d’intents de privatització i privatitzacions encobertes, així com de polítiques immobiliàries per crear grans centres sanitaris desposseïts després de pressupost per al dia a dia. L’expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre va impulsar la construcció de vuit hospitals que va repartir entre les vuit grans constructores espanyoles. Avui en dia alguns no treballen a ple rendiment, com l’Infanta Sofia de l’Eixample de Vallecas, que té una planta buida. Per això diferents col·lectius de la Marea Blanca van posar el crit al cel quan Ayuso va anunciar la creació de l’Hospital Enfermera Isabel Zendal sense aclarir qui hi treballaria -al final ha acabat manllevant metges d’altres centres.
Madrid dona la possibilitat d’escollir metge, centre de salut i hospital. Per al PP és un dels grans trets d’identitat de la capital espanyola. Però darrere aquesta decisió, segons Mar Noguerol, metge d’atenció primària i membre de l’Associació de Metges Especialistes de Madrid, hi ha la intenció de “fomentar la derivació a centres privats” després de l’intent frustrat per la justícia de privatitzar sis hospitals per part del conseller Javier Fernández-Lasquetty, que Ayuso va rescatar l’any passat per al seu equip. Si un hospital públic està col·lapsat, el pacient acaba optant per una clínica privada amb menys cua d’espera.
El resultat, explica Fátima Cortés, portaveu de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, és la “retallada progressiva de pressupost i que no s’hagin reforçat les plantilles”. “No hi ha un programa clar per part del PP pel que fa a la sanitat malgrat la pandèmia”, exclama. Mentrestant, no han deixat de créixer les assegurances privades durant l’any del covid. Gairebé 4 de cada 10 madrilenys ja en tenen i només els supera Catalunya, tot i que el creixement està sent més fort a la capital espanyola, que només dedica un 3,7% del PIB a sanitat -la mitjana espanyola és del 5,6%.
Una capital partida en dos
Però si l’empremta de les polítiques neoliberals del PP ha quedat plasmada en un lloc és en el paisatge urbanístic madrileny. La capital espanyola no té cap marc regulador -tampoc en els horaris comercials-. De fet, el principal segell d’Ayuso és “l’absència” de normatives. Crida l’atenció que l’única llei que ha aprovat en dos anys de legislatura abans de convocar les eleccions sigui la polèmica modificació de la llei del sòl. Es tracta d’una norma que, entre altres coses, permet suprimir la majoria de llicències i liberalitzar el sector urbanístic.
Alberto Laboreiro es va jubilar fa poc, però va ser subdirector regional de Planificació de la Comunitat de Madrid durant els cinc anys de govern del socialista Joaquín Leguina -que ara demana el vot per a Ayuso- i durant 25 anys del PP. En la seva tesi doctoral sobre ordenació del territori del 2015 assegurava que “el model d’ocupació del territori” de la comunitat en les últimes dues dècades “ha obeït a factors d’oferta del mercat i no de les necessitat de la població”. Constatava també una “sobreexplotació insostenible” del sòl en una regió amb poc territori destinat a l’agricultura i la ramaderia i molt d’espai per créixer.
Això ha portat a un creixement dispers, de baixa intensitat, perifèric i que provoca un augment de l’ús del cotxe en detriment del transport públic. La conseqüència més directa és que Madrid és la ciutat amb més morts directes per contaminació de diòxid de nitrogen en un estudi recent que engloba 585 ciutats.
Ayuso assegurava durant la campanya del 2019 que “les cues de cotxes són una senya d’identitat de Madrid”. La capital espanyola és de les poques on l’ús del vehicle ha augmentat respecte del transport públic des dels anys 90. Alhora, també s’ha anat eixamplant la desigualtat entre el nord (cada cop més ric) i el sud (cada cop més pobre). “No cal entrar en un gueto per veure com la ciutat es va degradant quan vas cap al sud. Hi ha hagut un abandó de la perifèria obrera, que té també la pitjor qualitat ambiental”, explica Eva García, arquitecta urbanista.
Un ventilador mediàtic conservador
L’ayusisme no té només a favor per guanyar 25 anys d’herència de polítiques del PP, sinó també un ampli altaveu mediàtic conservador d’aval a la seva estratègia. Com destaca Berzosa, l’esquerra ha quedat relegada als mitjans digitals. La capital espanyola, de fet, no té cap diari regional, així que tots s’hi converteixen. “Hi ha un suport incondicional de la premsa al nacionalisme espanyol i això és la palanca perquè la gent voti el PP, Vox i Cs”, detalla Sánchez-Cuenca.
Segons el sociòleg, el fet que “intel·lectuals consagrats hagin abandonat les conviccions socialdemòcrates per les neoliberals” ha donat un gran impuls al PP. Posa l’exemple de Fernando Savater, que, com el socialista Leguina, ha demanat el vot per Ayuso després d’haver passat de ser un antisistema a donar suport a UPyD i Cs. De fet, Savater i Mario Vargas Llosa seran els protagonistes d’un col·loqui organitzat per l’Associació de Premsa de Madrid (l’equivalent al Col·legi de Periodistes de Catalunya) justament el dia de reflexió sota el títol d’“Expressió de llibertat”.
Paradoxalment, Ayuso ha girat l’esquena a la seva tele pública: Telemadrid. Periodista de formació, creu que és l’única presidenta que “té una TV que li és crítica” i tot just va trepitjar-la per primer cop abans de l’inici de la campanya. El president del comitè d’empresa, Luis Lombardo, denuncia que Ayuso vol, com va fer Aguirre, una “eina al seu servei” i per això de moment els està ofegant econòmicament. Si la presidenta madrilenya aconseguís aquesta peça i seguís governant, allargaria el mandat de qui va ser la seva mentora. D’aquesta manera encaixaria totes les peces per seguir consolidant el seu nacionalisme castís.