PSC: crisi de partit o crisi de projecte?
CATEDRÀTIC CIÈNCIA POLÍTICA UABSembla que hem arribat a un punt en què la pregunta que encapçala aquest article té cert sentit. La conjunció de crisis (externa i interna) i les pròpies indefinicions han portat el Partit dels Socialistes de Catalunya a un punt crític. I tot això a vuit setmanes d'unes eleccions tremendament decisives. Estem parlant d'una de les dues forces polítiques més importants de la Catalunya actual, que ha governat la Generalitat i encara governa bona part dels ajuntaments més importants del país.
L'actual PSC es va fundar el juliol del 1978, unint el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), la Federació Socialista Catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament). Es tornava a configurar així un fort espai socialista i socialdemòcrata a Catalunya, que havia mantingut presència al llarg del període franquista amb partits com el Moviment Socialista de Catalunya i el Front Obrer Català, i amb personalitats significatives com, per exemple, Joan Raventós, Josep Pallach, Raimon Obiols, Narcís Serra i Isidre Molas.
Com bé sabem, el PSC ha mantingut una posició singular en relació amb el PSOE, amb un protocol que li permet ser un partit al mateix temps sobirà, però federat i present als òrgans de direcció dels socialistes de tot Espanya, aportant sempre un gran nombre de vots a les candidatures socialistes en les eleccions al govern de l'Estat. Tot i així, han estat comptadíssimes les vegades en què aquesta sobirania del PSC en relació amb el PSOE s'ha manifestat de manera clara.
Diverses crisis sumades
La barreja de crisis en què està immers ara fa difícil imaginar quin és el futur d'aquest partit i aquest espai polític tan significatiu i important a Catalunya en aquests últims 40 anys. No van saber fer funcionar la coalició d'esquerres amb què va governar Pasqual Maragall primer i José Montilla després des del 2003 al 2010. A la crisi definitiva del tripartit, s'hi va afegir la crisi econòmica, mal interpretada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero a Madrid i aquí mal comunicada.
La falta de paraules de Montilla es volia substituir amb fets , i al final els fets no es van saber explicar, i es va rebutjar fins i tot l'herència d'aquell govern catalanista i d'esquerres. I per si no n'hi hagués prou, a la seva motxilla hi ha anat també a raure la crisi del projecte socialdemòcrata a tot Europa, hegemònic a Europa des del 1945. No és fàcil expressar "el rebuig i la lluita contra el sistema capitalista", com diuen els principis del PSC i gestionar i fer front a la crisi (definitiva?) de la fiscalitat que ha permès fer polítiques redistributives i apaivagar el conflicte i la desigualtat social intrínseques al capitalisme.
El PSC no pot defugir la seva important part de responsabilitat amb relació a on som, sigui pel seu suport als governs socialistes de Madrid, sigui per la gran quota de poder que ha assumit i que encara té en l'espai municipal. Massa crisis juntes per a un partit que ha de canviar els quadres, la política, l'estratègia i la tàctica. I tot això a l'oposició i amb un calendari incontrolat.
Sense perfil nacional
En tots aquests anys al PSC li ha faltat perfil propi en la clivella dreta-esquerra i, sobretot, en la que oposa el nacionalisme català i l'espanyolista. Mentre l' statu quo de la transició ha funcionat, la cosa ha anat tirant, però les mancances apareixen ara amb força. I quan es mouen, com en el Parlament dijous en el debat de l'autodeterminació, ho fan "poc i massa tard".
Pasqual Maragall ha estat l'única figura socialista que va saber situar-se bé en aquesta complexa cruïlla de la política catalana, ja que l'acompanyava trajectòria, nom i capacitat. Més enllà d'ell, només perfils tècnics i gent amb història o trajectòries massa erràtiques.
Ara hauria de ser l'hora de fer front a tot plegat. Recanvi generacional esclar, renovació d'idees, posar els llums llargs i veure cap a on va la societat i la política, i aprendre a moure's d'una altra manera. Més viquipèdia (construcció social conjunta de coneixement i acció) i no tanta enciclopèdia britànica (visió elitista i jeràrquica del que cal fer), més mobilitzadors i dinamitzadors (presents als conflictes, a les xarxes) que aconseguidors (partit que resol problemes a canvi d'adhesions).
En el terreny nacional, l'ambigüitat ja no ven ni resulta rendible, i cal, doncs, apostar a fons per un model de futur. Encara no fa ni dos dies que mentre Pere Navarro parlava de federalisme a Gavà, el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, li responia amb evasives i després s'oposava clarament a qualsevol mena de consulta per decidir el futur de Catalunya en relació amb l'Estat.
Si el federalisme segueix sent la seva opció, cal concretar-la, però pagant el preu de la definitiva autonomia en relació amb el PSOE, i apostant per posar-ho a prova en una consulta per l'autodeterminació. Altrament la credibilitat del PSC serà mínima.