Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les ‘fake news’

LondresUna de les frases més conegudes de Carl Bernstein, que ha esdevingut cita obligada a les facultats de ciències de la informació, diu que “tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”. Assumint com a vàlida la sentència d’un dels dos famosos reporters del Watergate, si s’admet que els últims anys del segle XXI -oficialment des del 2010, per bé que tot plegat es remunta a molt més enrere- són temps de postveritat, caldria concloure que “tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la postveritat”. Però postveritat és un concepte líquid, relliscós.

Durant la campanya del referèndum del Brexit, el bon periodisme es va posar a prova. El resultat va ser decebedor. Grans organitzacions mediàtiques del Regne Unit van ser incapaces de desmuntar algunes de les mentides que tant la campanya del Leave (Boris Johnson i Michael Gove) com la de l’Out (Nigel Farage) van escampar a tort i a dret.

Fracàs estrepitós?

Encara pitjor. Tot i que ho van intentar fer (la BBC, The Guardian, The Independent i el Financial Times, a més d’altres mitjans), el missatge per combatre-les no va impactar gens en un segment important de l’opinió pública. Mentir sortia de franc.

Per quina raó? La definició del terme postveritat, que segons Oxford Dictionaries va ser paraula de l’any 2016, en dona alguna pista: “Relatiu o que denota circumstàncies en què els fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”.

De resultes d’un relat que s’havia anat construint durant almenys una dècada, molts britànics van considerar -i encara ho creuen- que la immigració era un greu problema. El famós cartell de Nigel Farage d’una cua de refugiats a la frontera de Croàcia amb Eslovènia apel·lava directament a les emocions: la por que tota aquella gent fos literalment a les costes de la Gran Bretanya a punt d’envair-los. Aquella manipulació comptava, a més, amb la cobertura aèria incansable de molts diaris favorables al Brexit, que difonien, sistemàticament, informacions negatives sobre els immigrants. Falsedats, xarxes com a vehicles de transmissió i interessos concrets d’empreses de comunicació que violaven l’ètica periodística van provocar la tempesta perfecta.

També era fals el missatge dels 350 milions de lliures més que els britànics tindrien per invertir en el sistema públic de salut quan sortissin de la Unió Europea. Els seus promotors, Boris Johnson i Michael Gove, van admetre immediatament després del referèndum del 23 de juny que no volien dir el que deien.

Poc després que la primera ministra britànica, Theresa May, convoqués les eleccions generals que el Regne Unit celebrarà el 8 de juny, Facebook va llançar una campanya de publicitat en grans diaris del país per combatre una possible allau d’informacions falses. Hi donava deu recomanacions, les mateixes que ja va difondre durant les presidencials franceses. Pur sentit comú.

La pizzeria de Washington

Què s’ha de fer, però, quan a través de les xarxes socials es construeix una història? Com s’atura? Poc abans de les eleccions a la Casa Blanca, va córrer per la xarxa que un grup de pedòfils, entre els quals alts responsables del Partit Demòcrata, operaven al soterrani d’una pizzeria de Washington. A principis de desembre de l’any passat, un home armat amb un rifle hi va entrar disposat a fer justícia. Miraculosament, ningú va quedar ferit. La pizzeria, tot sigui dit, no tenia soterrani. Però el mal ja s’havia fet i hauria pogut causar danys molt greus.

Al Regne Unit dues entitats sense ànim de lucre, Full Fact i First Draft, col·laboren per identificar si les fake news són un problema durant les eleccions. De moment, sembla que no. Però el mateix dia que va tenir lloc l’atemptat de Manchester, hores abans, The Sun havia publicat en portada una foto antiga de Jeremy Corbyn amb Gerry Adams. Insinuava que el líder laborista era amic dels terroristes de l’IRA. I si ho és d’uns, ho pot ser d’uns altres, oi?

Divendres Corbyn va intentar posar unes gotes de racionalitat al debat. En el primer discurs fet després de la treva per l’atemptat, va vincular la política exterior britànica i la “guerra contra el terror” al terrorisme. Però amb 22 cadàvers damunt de la taula apel·lant a les emocions, qui vol sentir una veritat?