Un pontificat convuls

RomaEl teòleg alemany Joseph Ratzinger no tenia ganes de ser escollit papa el 2005, conscient que calia molta energia per escombrar el que ell mateix va definir com la "brutícia" acumulada sota les catifes vaticanes. Al final, amb 85 anys, després d'haver viscut traïcions de persones molt pròximes, com el seu majordom, el papa Benet XVI ha decidit que l'Església catòlica necessita escollir algú amb més forces que ell per encarar els reptes que té al davant.

Ha entès també que cal algú que no estigui debilitat pels escàndols i la contestació, sinó que tingui més suports. Ell mateix ha establert que el futur papa haurà de comptar per força amb dues terceres parts dels vots del consistori.

El pes que ha carregat Ratzinger ha estat enorme, des del començament. Si els cardenals catòlics van escollir aquest teòleg considerat conservador va ser sobretot perquè van veure en ell l'única personalitat de l'Església amb prou força per resistir la pressió de succeir el carismàtic i llarg mandat del papa Joan Pau II. L'única altra figura, el cardenal Carlo Maria Martini, líder de l'ala progressista, estava massa malalt.

El consistori també va pensar que un papa ancià podria significar una transició curta cap a un papat que afrontés les grans qüestions pendents. Però adreçar la falta de vocacions sacerdotals o les protestes de laics i religiosos per la falta de modernització de l'Església ha esdevingut tan urgent, que Ratzinger ha preferit demanar el relleu abans d'arribar als vuit anys de mandat.

Les seves paraules la Pasqua del 2005, poc abans de la mort de Joan Pau II, van ser premonitòries. "Quanta brutícia a l'Església, precisament entre els que, en el sacerdoci, haurien de pertànyer completament a Crist!" Poc després, ja papa, va demanar forces per "no fugir davant dels llops". I encara a mig mandat, arran d'una altra polèmica, va exclamar: "Si us mossegueu i devoreu els uns als altres, mireu almenys de no destruir-vos del tot!"

Són mostres que el Papa s'ha sentit sol i, sobretot, aclaparat pels draps bruts vaticans que ja havia pogut detectar quan durant 24 anys va ser estret col·laborador de Joan Pau II com a responsable de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Moltes polèmiques, de fet, han estat en part un llegat del seu antecessor, però d'altres han estat relliscades de collita pròpia.

El primer gran incendi, de fet, el va provocar tot sol, quan en un discurs a la Universitat de Ratisbona el 2006 va recollir una cita d'un emperador bizantí molt crític amb el profeta Mahoma. El fundador de l'islam només hauria "comportat coses dolentes i inhumanes", va dir. Va haver d'anar a mesquites simbòliques com la d'Istanbul per apaivagar la ira del món islàmic. També es va indisposar amb la comunitat jueva en diverses ocasions.

També és seva la decisió de fer gestos conciliadors amb els rebels ultraconservadors coneguts com a lefebvrians per recompondre un cisma intern, sense entendre que això l'indisposava contra un gran nombre de catòlics que ho van interpretar com un pas enrere respecte al Concili Vaticà II, la gran promesa de modernització de l'Església.

Entre conservador i reformista

En aquell concili, Ratzinger havia tingut un paper destacat com a teòleg considerat més aviat progressista i, en canvi, com a col·laborador de Joan Pau II va ser molt dur amb propostes com la teologia de l'alliberament; va donar un toc d'atenció, entre d'altres, al bisbe català Pere Casaldàliga. En assumir el papat, Benet XVI pràcticament només ha fet gestos amb els ultraconservadors. Ha retirat l'excomunió als lefebvrians i, en canvi, ha endurit la pena contra el sacerdoci femení, equiparant-lo en gravetat a la pedofília. Ha mantingut la marginació de la dona, els homosexuals i els divorciats, s'ha negat a reconsiderar el celibat obligatori per als capellans i, en canvi, ha obert els braços a la incorporació en massa dins el catolicisme dels anglicans tradicionalistes.

Aquest distanciament amb el món modern potser explica la virulència amb què va esclatar la polèmica pels abusos sexuals a menors. La societat no va perdonar a la cúpula de l'Església tanta incomprensió amb les debilitats dels altres i, en canvi, tant d'encobriment amb els propis pecats. Ratzinger, que no havia dubtat a defenestrar Marcial Maciel -líder d'una ordre molt poderosa i mimada per Joan Pau II, els Legionarios de Cristo- en tenir proves de la seva pedofília i disbauxa, va reaccionar amb massa lentitud i va tardar a exigir responsabilitats, tot i que ha fixat mesures per prevenir nous casos i ha demanat un perdó commogut a les víctimes.

Aquest ha estat un sotrac per a Benet XVI: assumir un escàndol quan altres alts càrrecs de la cúria vaticana n'eren més responsables. Però el que li ha acabat de minar la moral ha estat descobrir més intrigues vaticanes, destapades quan el seu majordom, Paolo Gabriel, va ser declarat culpable de filtrar a la premsa cartes que denunciaven casos de corrupció i lluites de poder al Vaticà. Alhora, dimitia el seu home de confiança, Ettore Gotti Tedeschi, encarregat de fer més transparents les finances vaticanes. Ara, a més, Ratzinger ha vist augmentar el descontentament a Europa per l'immobilisme en el celibat, o als EUA per haver fet passar per l'adreçador les seves monges, acusades de ser massa condescendents amb l'avortament o l'eutanàsia. Aquestes decisions han rebut molta més atenció que els tresors teològics de Ratzinger: les tres encícliques i tres llibres sobre la vida de Jesús. Benet XVI n'ha acabat per prendre nota, en una decisió inèdita i coratjosa que potser és la més modernitzadora del seu mandat.