BarcelonaMés de 130.000 nens i nenes que van a les escoles i instituts de Catalunya necessiten algun suport educatiu específic. Són els alumnes NESE. La majoria tenen diagnòstics per situacions socials desfavorides, trastorns de l’aprenentatge o perquè s’han incorporat tard al sistema educatiu. Però a l’altra cara de la moneda de les necessitats especials a l’aula, hi ha 3.745 alumnes que tenen altes capacitats. Malgrat que pot semblar que són infants amb l’èxit educatiu garantit, al darrere hi ha històries de patiment i avorriment absolut a l’escola, de soledat i incomprensió.
“Es pensaven que com que ja tiro sola, trec bones notes i semblo contenta ja està tot bé, quan en realitat feia molt de temps que no aguantava les classes i m’avorria molt”, explica la Carla, de 14 anys, amb una oratòria impròpia de la seva edat: “A les notes, els professors posaven que era molt activa i participativa, però jo participava per no estar avorrida”. Des de ben petita havia mostrat unes “habilitats impressionants” per comunicar-se. “Construïa frases i feia preguntes fora de lloc per a la seva edat”, recorda Santi Goméz, el seu pare. Van descartar fer-li les proves d’altes capacitats pensant que amb el temps s’equipararia al ritme dels seus companys, però la distància no va fer més que créixer. “Es quedava aïllada, no tenia les mateixes inquietuds ni li interessaven els diàlegs amb els seus companys, perquè els considerava banals i ridículs”, recorda.
Més de 130 de coeficient
La Carla diu que “no volia ser diferent”: “No era conscient que l’altra gent no era com jo”. Quan feia sisè li van fer les proves: amb un coeficient intel·lectual superior a 130 punts, es va constatar que la Carla és superdotada. “Quan ho vaig saber, vaig madurar en una setmana”, diu. Va ser clau per a ella poder posar nom al que li passava però, si bé va millorar la relació amb els companys, les classes la seguien “decebent”: “Podia treure un 10 i alhora estar desganada i no voler anar a l’escola. Vaig arribar a la conclusió que no podia estar tota l’ESO així, perquè em convertiria en un cas de fracàs escolar”. I així va ser com la Carla ha començat 3r d’ESO aquest curs però acabarà 4t al juny.
L’acceleració de curs l’ha estimulat. “Que m’avancessin de curs em va semblar un regal, perquè és un vot de confiança cap a les meves capacitats”, argumenta. Tot i així, critica que el sistema no està preparat per als casos com el seu. “Crec que els professors s’haurien de formar més en diversitat i, si no és demanar molt, que hi hagi més flexibilitat per atendre bé tots els alumnes”.
Des de la universitat admeten el problema. “En els quatre anys de grau no hi ha cap assignatura troncal de diversitat, malgrat que és el que després es troben els mestres a les escoles”, lamenta Mònica Casellas, professora a la Facultat d’Educació de la Universitat Rovira i Virgili i presidenta d’Athena. És una associació que va crear l’any 2018, després que al seu fill gran, que ara té 13 anys, el diagnostiquessin amb altes capacitats i superdotació. “Em va entrar molta preocupació, tant pel tema social, perquè no tenia massa amics, com pel tema escolar, perquè és un mite associar les altes capacitats a un alt rendiment”, diu.
Al noi li va costar assimilar el diagnòstic, però després d’uns anys de teràpia amb una psicòloga i d’un canvi clau en la intervenció a l’aula -de donar-li més quantitat de feina van passar a donar-n’hi d’un nivell superior-, està motivat. “Els nens superdotats volen aprendre. No suporten l’aprenentatge repetitiu”, assegura la seva mare.
Pressió social i autoexigència
Són nois i noies que, sovint, carreguen amb el pes d’uns estigmes i estereotips -exitosos, aplicats, responsables, obsessius, brillants, talentosos...- que els generen autoexigència. “Senten molta pressió. El meu fill em pregunta: «Mama, si vull fer filologia o periodisme, està bé, oi?»”, explica Casellas.
Les famílies pateixen sobretot per l’aïllament social que acompanya els seus fills, que per als companys de classe són sovint “uns bitxos raros”. “No el van convidar a cap festa d’aniversari fins que va tenir 10 anys, i encara hi ha gent que ens diu: «Però si treu bones notes, de què us queixeu?» Això és molt dur, perquè no es coneix el patiment que hi ha al darrere -afirma Casellas-. Estem acostumats a atendre per sota, per les dificultats que tenen els que no arriben. Però els nens amb altes capacitats també tenen necessitats i dificultats”.
La Montse Terrones ho resumeix així: “Si en lloc de tenir altes capacitats hagués estat un nen amb problemes d’aprenentatge, el cas del meu fill seria d’escàndol”. El seu fill Aleix, un nen “espavilat, despert, intel·ligent, divertit”, ha passat un “calvari escolar”. Amb vuit anys tenia l’edat intel·lectual d’un noi de 13, però l’informe que acreditava les seves altes capacitats va quedar tres anys en un calaix al despatx de la direcció de l’escola. No va arribar mai a l’equip d’assessorament psicopedagògic i, quan anys després per fi li van reconèixer les necessitats específiques, ja era tard: “L’Aleix tenia depressió i ansietat. Vam salvar 1r d’ESO gràcies a una tutora molt bona, però a 2n vam demanar l’escolarització domiciliària”. La pandèmia que ho va aturar tot va donar un respir a l’Aleix, però el noi no s’ha reincorporat a l’institut. “Necessita més a nivell intel·lectual i a nivell social”, diu la mare.
La tortuosa escolarització de l’Aleix ha fet evident, a ulls de la seva mare, que el sistema educatiu “no està preparat” per atendre els superdotats. “Aprenen de manera diferent. No és tant si cal avançar-los de curs o donar-los més continguts, sinó permetre que aprenguin a la seva manera i al seu ritme”, afirma. Per a ella, la solució és que “el sistema educatiu entengui que no són millors, sinó que són diferents i, per tant, se’ls ha d’atendre respectant les seves peculiaritats”.
La resposta de l’escola condiciona els nois i noies amb altes capacitats. En els últims anys s’ha avançat en les opcions per atendre’ls: accelerar-los de curs, formar més els docents o desplegar metodologies més flexibles, com el treball per projectes. Però, tot i així, les famílies denuncien que hi ha camí per millorar. També ho confirma la psicòloga del centre UDAC, especialitzat en altes capacitats, Sandra Tarragó: “Els alumnes superdotats se senten a vegades oblidats perquè passen desapercebuts o amb la sensació que, com que són intel·ligents, ho poden fer tot sols, però ells també necessiten suport i acompanyament”.
Altes capacitats i altes dificultats
Aquest suport és especialment important en el cas dels alumnes de doble excepcionalitat, un fenomen que a Espanya encara està poc estudiat però que, segons el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, afecta entre el 14 i el 20% dels alumnes amb altes capacitats. Això significa que, a banda de la seva superdotació, són infants amb una altra necessitat educativa, com dèficit d’atenció, hiperactivitat, trastorn autista o trastorns d’aprenentatge, com dislèxies. “Pot semblar contradictori, però són alumnes amb altes capacitats i alhora amb dificultats d’aprenentatge”, resumeix Tarragó.
La Maria -nom fictici- va enviar un correu a la redacció de l’ARA per explicar el seu cas. Feia així: “Un de cada 100 nens té un diagnòstic de trastorn de l’espectre autista. El meu fill n’és un. Té 11 anys i un nivell cognitiu per sobre de la mitjana [està diagnosticat amb alt rendiment] però mostra poques habilitats socials. Tant la psicòloga com l’escola aconsellen no dir-li res ni a ell, ni als altres pares, ni als seus companys de classe per no posar etiquetes. Però, ¿com ho fem per no etiquetar un infant i alhora aconseguir que els altres comprenguin que el meu fill no és ni «estrany» ni «dolent», sinó que veu el món des d’una perspectiva diferent de la majoria?”
A la Maria li ha anat bé, precisament, posar-hi un nom. “Ara soc més comprensiva”, afirma: “He entès que no té capacitat per esforçar-se, però tampoc té problemes per seguir la classe. Simplement, s’hi avorreix”, argumenta. Com la resta de famílies consultades, assenyala, amb cert lament, que a l’escola “no estan prou preparats per educar en la diversitat”. “Els mestres tenen ràtios molt elevades i han d’atendre 25 nens i nenes molt diferents, és cert, però també ho és que haurien de rebre molta més formació per tractar tots els casos que se surten del patró habitual”, diu.
Per atendre’ls bé, però, cal fer-ne una bona detecció. Tenint en compte que es calcula que el 2% de la població és superdotada, a Catalunya hi hauria més de 22.000 alumnes potencials entre infantil i batxillerat. És a dir, uns 18.000 nens i nenes podrien tenir altes capacitats però no estar diagnosticats i, per tant, no rebre l’atenció necessària.
![superdotats, altes capacitats](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
