Pobresa i desigualtat: les ales de l’extrema dreta

Madrid“El Parlament és l’agonia de la pàtria”. Aquest és un dels lemes dels quals fa bandera el grup juvenil neofeixista Bastión Frontal. El moviment va néixer a Madrid ara fa un any, aprofitant el context de crisi socioeconòmica provocada per la pandèmia, i ho va fer allà on les seves conseqüències van impactar de manera més abrupta: als barris humils, del sud, que al mateix temps apleguen més població migrant. Llocs on han trobat el caldo de cultiu -pobresa i descontentament- per propagar i instal·lar missatges d’odi, camuflats molts cops sota un llenguatge que busca arrabassar les banderes socials de l’esquerra.

Bastión Frontal es defineix com a “socialpatriota” i assegura defensar “els treballadors, les millores laborals i l’eliminació dels privilegis fiscals de les comunitats”, com ha mostrat a Twitter, un discurs que acompanya d’accions socials com la recollida i el repartiment d’aliments, l’última al barri de Carabanchel. “Molts cops són estratègies per desmarcar-se d’organitzacions neoliberals com Vox”, apunta el periodista especialitzat en extrema dreta Miquel Ramos. Ara bé, “competeixen amb els projectes socials des d’una posició excloent, que acaba sent una pàgina més del feixisme ja coneguda”, afegeix. Tant la retòrica com les accions van acompanyades sempre d’un “només a espanyols” que treu a la llum el discurs racista antiimmigratori.

Així, grups com Bastión Frontal, que al·leguen defensar els drets individuals, promouen en el fons l’opressió a grups concrets -les persones migrants, el feminisme, les minories religioses o sexuals-, als quals ataquen des d’una retòrica “centrada en el marc securitari”, explica Ramos. És a dir, els criminalitzen i assenyalen com a grups de delinqüents que alteren la seguretat, i ho atribueixen a qüestions culturals, amb la qual cosa propaguen un discurs de la por entre els veïns que, sumat a un escenari de crisi, dona lloc a un “campi qui pugui”. “Una guerra entre el penúltim i l’últim”, apunta l’eurodiputat Miguel Urbán.

Però Bastión Frontal no és l’únic grup neofeixista. Hacer Nación va néixer també a Madrid el juliol passat. Tots dos segueixen les mateixes estratègies. Ramos explica que situen com a “camp de batalla” l’àmbit local, per bé que Hacer Nación ha intentat proliferar “sense gaire força” a escala estatal. En aquest sentit, a Urbán li preocupa l’estratègia dels diferents governs del PP a Madrid de desmantellar el teixit associatiu, així com “l’atomatització de les polítiques neoliberals”. Només els primers mesos d’aquest 2021 l’Espai Eva, la Casa de la Cultura de Chamberí i l’associació Spa Maravillas, que es defineixen com a “dic de contenció” davant aquesta extrema dreta, han sigut desallotjats.

Hogar Social: l’embrió

Els que fa anys que militen en moviments socials de l’esquerra madrilenya recorden que pràctiques com les de Bastión Frontal no són tan desconegudes. L’embrió el trobem al 2014, amb el naixement de l’organització neofeixista Hogar Social Madrid, en ocàs des del 2019. Primer es va instal·lar a Tetuán, un barri humil i amb un alt índex de població migrant, però va acabar fracassant. Després ho va fer al barri de Salamanca. “La resposta dels veïns va provocar-ne el desallotjament i ja no van intentar tornar-hi a entrar”, recorda Urbán. Ara bé, ni el que Hogar Social va fer en el seu moment ni el que intenta fer ara Bastión Frontal és cap innovació. Totes dues organitzacions s’inspiren en els neofeixistes italians de Casa Pound, així com en els grecs Alba Daurada.

Si bé Bastión Frontal com a moviment neofeixista a Madrid no és nou, això no elsresta importància en un moment en què “Vox normalitza, difon i amplifica discursos d’odi, que són la gasolina política que legitima la violència d’ultradreta”, alerta l’eurodiputat, que explica que ha augmentat a tot el món. De fet, Bastión Frontal ha propagat aquesta setmana un atac contra el rebost solidari del barri de Fuencarral, com va denunciar el centre social El Barco. Per a Urbán curtcircuitar les seves lògiques i aquesta guerra entre pobres no només s’ha de fer apel·lant a la democràcia, sinó també “acabant amb les cues de la fam”. “Això és construir antifeixisme”, afegeix. Precisament, el filòsof Jason Stanley, al seu últim llibre, Fatxa (Blackie Books, 2020), diu que “creure que la democràcia pot prosperar en condicions de desigualtat és d’il·lusos”, i afegeix que “la política feixista sobreviu i prospera en un estat d’ansietat i por constants”.

Dossier Ayuso, el nacionalisme castís

Següent

L’excés de morts i contagis desmunta el ‘miracle madrileny’

Anterior

Un cinturó roig que perd color, feu i esperança de l'esquerra

Vés a l’ÍNDEX