El plaer de l’apocalipsi

Diré una barbaritat: el més decisiu de l’11-S va ser la imatge, repetida fins a l’infinit i que encara conservem a la retina, de les Torres Bessones desplomant-se. M’explico. El desenvolupament de les forces productives ha fet possible compartir materialment les fantasies: podem fer visibles els nostres desitjos més humits, les nostres temptacions més kitsch, els nostres projectes més desmesurats, i això en un context d’emulació o rivalitat capitalista en la qual és imperatiu multiplicar tant els mitjans com les obres. Les Torres Bessones de Nova York eren una fantasia, resposta i prolongació de fantasies prèvies l’existència de les quals en l’espai reclamava torres cada vegada més nombroses i cada vegada més altes. Així, en virtut d’aquest impuls, que no és només econòmic, el nostre món s’ha anat omplint de productes humans el pes dels quals supera des de l’any 2020 el de la biomassa d’origen natural. En una societat “d’imatges”, les Torres Bessones no eren només en l’espai: residien en la libido global i també, per tant, en la nostra pulsió global de mort.

Perquè les fantasies de multiplicació alimenten les paral·leles de la destrucció. La fantasia tecnologitzada multiplica les materialitats simbòliques; la fantasia tecnologitzada les destrueix simbòlicament. És el que anomenem, amb més o menys encert, “terrorisme”, l’afany del qual no és només ideològic. Si una torre reclama dues, deu, mil Torres més altes, l’enderroc d’una torre reclama dos, deu, mil enderrocs successius i més aparatosos i dolorosos. Fa vint anys jo descrivia l’atemptat assassí de l’11-S, sense ànim provocatiu, com el “gag visual” més reeixit de la història. L’atroç enderroc de les Torres Bessones estava destinat a produir morts, és veritat, però estava destinat, sobretot, a produir plaer. Un tipus de plaer al mateix temps molt primitiu i molt “postmodern”: aquest plaer purament digestiu, al marge de la reflexió i de l’empatia, tan mecànic i imperatiu com la salivació, que ens produeix la caiguda d’una fila de peces de dòmino (o la patacada del pallasso llest a qui el ximple retira la cadira de sota el cul) i davant del qual els “bons” i els “dolents” reaccionem de la mateixa manera. Aquesta imatge, que ens va deixar fascinats, ens va deixar també insensibles per sempre. En un món presidit pel “gag visual” i en el qual ja era molt difícil distingir entre una guerra i uns Jocs o entre un terratrèmol i un casament reial -perquè tot era i és materialment fantasiejat en els mateixos formats i a la mateixa velocitat-, l’atemptat de l’11-S es va convertir en la fantasia insuperable: en la fantasia que calia superar.

És molt difícil estar a l’altura de l’11-S, però “bons” i “dolents” no han deixat d’intentar-ho des de llavors. Bona part del que ha passat des del 2001 té a veure menys amb la geoestratègia que amb aquest potlach de “gags visuals” en competència i emulació: la invasió de l’Afganistan i l’Iraq, les tortures d’Abu Ghraib, les decapitacions en directe de l’ISIS, l’ús d’armes químiques a Síria: cal multiplicar i intensificar les fantasies de destrucció, amb el seu xàfec de morts i de runa. Estic segur que, a hores d’ara, tant els “bons” com els “dolents” estan fantasiejant, amb els mitjans materials al seu abast, per batre el rècord d’edificis bastits i el rècord d’edificis destruïts. Mentre escric aquestes línies algú està preparant, segur, un altre espectacle. I cal témer que, si arriba a passar, la conflagració nuclear no serà el resultat d’un error del dit ni d’un impuls bèl·lic enmig del caos, sinó d’aquesta passió fantasiosa per superar esportivament la imatge meravellosa de les Torres Bessones tocades pel foc del cel, com la de Babel, i arrugades després en un estrèpit de cendra i pols.

Perquè el veritable terrorisme és el plaer que acompanya la destrucció. Els morts ja no ens importen perquè nodreixen una variant perversa del que Kant anomenava “sublim”. Quan els defensors del capitalisme defensen el seu ancoratge en la “naturalesa humana” no van gaire desencaminats: fent possible la materialització de totes les fantasies d’abundància, el capitalisme torna naturals els plaers la repressió dels quals, segons Freud, garanteix la civilització: exigeix subjectivament, sí, la multiplicació sense mesura de les mercaderies i dels cadàvers. Si en els últims anys ho hem aguantat tot -dels retrocessos en drets i llibertats a la sotragada del canvi climàtic- no ha sigut només per impotència. Potser ja era aquí, però la veritat és que la imatge de l’ensorrament de les Torres Bessones, impossible i irreal, ara enquistada al nostre fetge, ens va instal·lar al cap l’anhel de l’apocalipsi com l’únic plaer suprem a què podem aspirar.

Santiago Alba Rico és filòsof, escriptor i traductor

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada

Anterior

Talibanistan: cercle tancat

Vés a l’ÍNDEX