Jo penso, tu penses, ells pensaven: com els neardentals van desenvolupar el pensament simbòlic

TarragonaQuan s’és un humà modern, és a dir, un Homo sapiens sapiens del segle XXI, costa molt entendre com era el simbolisme dels neandertals, els Homo sapiens neanderthalensis. D’entrada perquè, aparentment, els neandertals es van extingir fa més de 30.000 anys. Però també perquè, com a anomalia biològica, és la primera vegada que una única espècie d’Homo habita el planeta, sense altres cohabitants del nostre gènere, espècie o subespècie que ens permeti entendre realment el terme humanitat. Aquesta característica ha fet que, encara avui, ens resulti difícil reconèixer la humanitat d’altres espècies fòssils que ens van precedir. I dic reconèixer en dos sentits diferents: el primer, com admetre; el segon, com identificar. Els dos sentits estan implicats en la visió que fins fa ben poc teníem dels neandertals com a poc humans, però la realitat és molt diferent i en les pròximes línies explicaré per què.

En realitat, els neandertals van ser els nostres cosins. Posseïen una capacitat cranial una mica més gran que la nostra (al voltant de 1.500 cm ) i estaven adaptats a tots els paisatges i climes euro-asiàtics. Van inventar, van desenvolupar i van utilitzar tecnologia que els vam copiar durant 100.000 anys i, com a família evolutiva, portaven vivint al planeta uns 500.000 anys, que són uns 350.000 més dels que nosaltres ens podem vanagloriar.

En les últimes dècades s’ha avançat extraordinàriament en el coneixement dels neandertals. En el pla simbòlic, els avenços genètics han confirmat que el gen FOXP2, que ens permet parlar, ja estava actiu en aquesta població. Una confirmació que els estudis arqueològics i paleoantropològics ja havien demostrat: les estructures de l’os hioide de la gola i dels ossets de l’oïda, que ens permeten vocalitzar i sentir els fonemes que utilitzem per expressar-nos, era ja igual a la nostra, fins i tot en els primers representants de la família neandertal, que van viure a la Sima de los Huesos d’Atapuerca fa 450.000 anys. A més, havien de tenir un llenguatge molt complet, si hem de jutjar per la complexa organització social, domèstica i subsistencial que inferim del registre arqueopaleontològic en jaciments com l’Abric Romaní, a Capellades, de 65.000 anys d’antiguitat: campaments base, bons punts de caça, trasllats a la recerca de recursos perfectament planificats, ús generalitzat de foc per escalfar, cuinar i dur a terme tasques domèstiques -mentre segurament s’explicaven contes, històries i aventures a la vora del foc-, neteja d’assentaments previs, estris domèstics de fusta i un llarg etcètera.

Pintar el món, enterrar els morts

A més, s’han fet magnífics descobriments del pensament simbòlic neandertal, especialment gràcies a la major precisió de les tècniques de datació. És el cas del signe amb forma d’escala de la cova de la Pasiega (Cantàbria) o les empremtes de mans pintades a la cova de Maltravieso (Càceres), datats en més de 65.000 anys. A la cova romanesa de Cioarei-Borosteni s’ha descobert recentment una geoda semiesfèrica amb restes d’ocre a l’interior de la concavitat. La peça s’ha datat en 48.000 anys. Més antigues són les petxines marines amb pigments descobertes a la Cueva de los Aviones (Cartagena), amb 115.000 anys. No obstant això, al meu entendre res és comparable a l’extraordinària troballa de la cova de Bruniquel, a França. Es tracta d’una construcció simbòlica, la primera documentada en la història, en una sala fosca, a 335 metres de l’entrada de la cova, on els neandertals de fa 176.000 anys van tallar diverses estalagmites i estalactites i les van disposar en cercle al terra de la sala. Diverses fogueres i restes de fauna cremada completen aquesta escena, sobre la funció de la qual només podem especular.

Però potser no hi ha res més identificable com a simbòlic i més familiar a nosaltres mateixos que els enterraments. Doncs bé, els neandertals també enterraven els seus morts. En aquest aspecte, tenim un dubte: els enterraments més antics coneguts es donen a la zona del Pròxim Orient fa uns 100.000 anys. Però en aquesta àrea i en aquella època sembla que van conviure humans moderns i neandertals durant uns quants milers d’anys. Els neandertals més antics feien els enterraments a les coves de Tabun i Amud (Israel), mentre que els humans moderns més antics enterràvem els nostres morts a Skhul i Qafzeh (Israel). Posteriorment, la pràctica funerària es va estendre a l’Orient Mitjà (Shanidar, Iraq) i a Europa, on trobem una vintena d’enterraments neandertals, com els de Spy (Bèlgica), La Ferrassie, La Chappele-aux-Saints i Le Moustier (França), Kiik-Koba (Crimea) i Techik Tach (Uzbekistan).

Els uns i els altres enterraven els seus morts, però no sabem qui va ser l’inventor d’aquesta pràctica, que sens dubte estava relacionada amb el respecte al difunt, el reconeixement a la seva identitat o valor i la preservació del cadàver com a consol emocional. Fos qui fos l’inventor d’aquesta pràctica, que encara conservem cent mil anys després, els neandertals van enterrar els seus morts en posicions especials i, de vegades, amb objectes com banyes de cabra (Techik Tach) o flors (Shanidar IV). També sabem que fa més de 40.000 anys enterraven més nens que els seus congèneres moderns, cosa que sembla indicar la importància d’aquesta franja d’edat per a aquestes poblacions.

Símbols en augment

Tot i que queda clar que els neandertals tenien un pensament simbòlic desenvolupat, tots ens preguntem per què les seves manifestacions simbòliques són molt menors que les que nosaltres, els humans moderns, hem desenvolupat des del paleolític superior: pintures rupestres, enterraments amb aixovars, elements decoratius, penjolls i granisses se succeeixen ininterrompudament i en una mena d’ascens exponencial. Sí, però compte! Només des de fa uns 25.000 anys. Això vol dir que, un cop ens vam trobar sols com a únics humans al planeta, encara vam trigar 15.000 anys a desenvolupar el nostre gegantí univers simbòlic. ¿Va ser, potser, l’augment gradual de la població el que va fer que es desenvolupés el simbolisme? Marcar diferències amb “l’altre”, posar límits a territoris... ¿va poder ser causa suficient per donar una bona empenta a la nostra gran capacitat simbòlica?

Avui sabem que tots els humans del planeta, excepte els oriünds de l’Àfrica subsahariana, tenim un 2% de gens neandertals o dels seus cosins, els denissovans. Personalment, m’alegra molt saber que hi ha una part neandertal en mi. I que, per tant, no es van extingir.MARINA MOSQUERA | Universitat Rovira i Virgili - Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social

Dossier Som (una mica) neardentals

Següent

El neandertal que portem a dins

Anterior

“Si ens trobéssim amb un neandertal, ens buscaria la mirada”

Vés a l’ÍNDEX