El 70% de les papallones estan en regressió a Catalunya

BarcelonaSón atractives i relativament fàcils d’identificar. Són molts els museus o departaments universitaris que n’exposen col·leccions singulars i encara més els aficionats que guarden a casa el seu catàleg particular. Sense cap mena de dubte, l’interès per les papallones ve de lluny, però no és fins fa aproximadament mig segle que en alguns llocs, sobretot al Regne Unit, se’n fa un seguiment sistemàtic. Com ha anat passant a la resta d’Europa i del món, la col·laboració entre científics professionals i aficionats, un dels primers exemples del que avui es coneix com a ciència ciutadana, ha fet possible l’establiment de xarxes de seguiment amb milers de punts de mostreig repartits arreu.

Catalunya no n’és cap excepció. Des de fa 26 anys Constantí Stefanescu, investigador del Museu de Ciències Naturals de Granollers, coordina un programa de seguiment de papallones a llarg termini (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) que en aquests moments abasta més de 150 punts de mostreig i recollida de dades repartits per tot el territori català. La recollida és sistemàtica i intensa, de fins a 30 setmanes per any en algun indret.

Tants punts de mostreig donen una visió molt acurada de la situació. “El declivi és molt important i aparent”, diu l’investigador. Segons les seves dades, un 70% de les espècies han patit una regressió a Catalunya. En termes de biomassa s’ha perdut un 10% per dècada aquests últims 30 anys. “Les papallones són un dels indicadors de diversitat d’altres grups menys coneguts d’insectes”, explica. Si hi ha declivi de papallones, doncs, és molt probable que passi el mateix amb la resta d’insectes.

El fenomen es repeteix a tot Europa, tret dels països nòrdics, on la davallada no és tan acusada. “Sembla que el canvi climàtic estaria afavorint algunes espècies”, apunta. Però a Holanda la davallada és d’una magnitud similar a la catalana. També al conjunt de països del centre d’Europa. La intensificació agrícola i la pressió urbanística en són els grans culpables.

A Catalunya s’observa la mateixa problemàtica en moltes àrees agrícoles on els camps són més grans i més uniformes i l’ús de pesticides és una constant. També es veu a les àrees de mitjana i alta muntanya, on l’abandonament de pastures, de marges i de feixes agrícoles dels masos tradicionals ha donat pas a l’augment de superfície forestal i al tancament de clarianes, d’espais oberts. Passa, seguint les dades de Stefanescu, al Montseny, al Pirineu, al Prepirineu, a la Garrotxa i al Cadí. “Són milers d’hectàrees que s’han perdut dels hàbitats més favorables als insectes”.

Passa, si fa o no fa, el mateix amb les abelles. Jordi Bosch, investigador del Centre de Recerca Agrícola i Forestal (CREAF), especialitzat en espècies pol·linitzadores, també ha detectat davallades importants, tot i que encara no s’atreveix a donar dades concloents. “Les poblacions d’insectes poden variar molt d’un any a un altre, les fluctuacions són molt altes”, detalla. Treballa sobretot al Garraf, a Collserola i al Montseny. “Només a Collserola tenim identificades més de 350 espècies d’abelles”. A la península Ibèrica n’hi ha poc més de mil, i si comptem Europa, unes 1.500.

Coincideix amb Stefanescu que les actuals pràctiques agrícoles són una de les causes principals de la forta davallada que s’està observant. Això no obstant, l’orografia, entre altres factors, fa que els camps de conreu siguin més petits que no pas en altres llocs com el centre d’Europa, els Estats Units o Castella. Si els camps són més petits, diu, “hi ha més marges”. I amb ells, més flora acompanyant, més males herbes i desnivells que aporten protecció, refugi i alimentació als insectes.

Juntament amb les pràctiques agrícoles i la destrucció d’hàbitats, els dos experts assenyalen el canvi climàtic com un dels factors decisius en el declivi dels insectes. “La combinació de temperatures altíssimes i llargs períodes sense precipitacions té un impacte demolidor sobre els insectes en general i les papallones en particular”, alerta Stefanescu, que recorda que la previsió és que aquest fenomen vagi a més.

En aquest sentit, l’expert assenyala que és justament a les zones àrides de Catalunya on més pateixen les papallones. “Això té una relació molt directa amb les sequeres”. Però a muntanya, per les raons abans esmentades, també passa. Stefanescu posa el Montseny com a exemple: “És una zona claríssima de pèrdua”. El mateix diu Bosch respecte a les abelles, que encara no han sigut quantificades en aquesta zona. “Els insectes pol·linitzadors proliferen a les clarianes”. Paradoxalment, l’economia tradicional de muntanya afavoria la diversitat d’insectes i de fauna en general. Com a contrast, destaca el cas de Collserola. Tot i estar fortament humanitzat, al parc s’ha preservat diversitat de flora i s’ha afavorit la presència de microambients que afavoreixen la presència dels insectes.

Per a Ignasi Bartomeus, actualment investigador a l’Estació Biològica de Doñana i antigament vinculat al CREAF, “tenim una diversitat molt alta d’insectes en general i d’abelles en particular perquè tenim molta varietat de paisatge”. Si es perd la varietat, bé sigui per pràctiques agrícoles, o per pressió urbanística, o per efecte del canvi climàtic, “es perdran espècies”. Bosch ho té clar: “O t’adaptes a les noves condicions o marxes; si no, desapareixes”. Per això està passant que les espècies més generalistes, que són les que s’adapten millor, diu Bartomeus, s’acaben fent les dominants i les especialistes desapareixen. O, com ha detectat Bosch, que les espècies de les valls marxin muntanya amunt i que les del sud vagin cap al nord. Si aquesta tendència es consolida, molts dels “serveis ecosistèmics essencials” dels insectes es veuran afectats i els paisatges se’n poden ressentir. “Hi ha uns pocs guanyadors, les espècies que s’adapten bé, i molts perdedors”, diu Bartomeus. És el gran gruix d’espècies que no es poden adaptar als canvis.