Pablo César Manrique: “La presó Model és com un hostal barat"

BarcelonaÉs un dels veterans dels que queden a la Model i s’hi mou com si fos a casa, tot i que ell veu la Model més aviat “com un hostal barat, que és senzill però no t’hi falta de res. Et fan el menjar, et renten els llençols... Jo, la primera vegada que hi vaig ser, dos anys, m'hi vaig arribar a acostumar”. Així s'explica Pablo César Manrique, un colombià de 40 anys que ocupa per segona vegada una d’aquestes cel·les que ara deixarà per anar a Brians 1, encara que ell té tota la fe que es pot tenir en el judici que el 14 de juliol veurà el seu cas: “Serà un judici nul, segur, perquè demostraré que va ser un cas de delicte [tràfic de drogues] induït per un guàrdia civil, que va ser qui ens va proposar el tracte i va resultar que era per parar-nos una trampa”.

Manrique -que no vol sortir de cara a les fotos- té el que considera “el millor destí” de la presó: una plaça a l’economat.

El rei de l’economat

Com si fos al bar dels sogres, es planta en aquesta estança llarga i estreta farcida de productes barats i s’acosta a la finestra enreixada que dona al pati, on hi ha els reclusos que li fan de clients. Diuen que el cafè no està malament i ell fa anar la cafetera amb habilitat. La cola és de La Casera, una ampolla d’aigua d’un litre i mig costa 35 cèntims i un dels tabacs més venuts és el de la marca Braniff. “No l’he vist mai enlloc més”, assegura Manrique, que no és fumador. “El venen als estancs”, corregeix un company d’economat.

Es presenta com “un pres de confiança” -ben vist pels funcionaris, sempre en algun dels destins que permeten treballar i guanyar-hi una mica de diners i algun benefici penitenciari- però es lamenta de tècniques psicològiques que, segons ell, utilitzen els funcionaris per deixar clar qui mana. “A Colòmbia les presons són físiques, aquí són mentals”, declara.

Pel que fa a la resta, “el tracte és excel·lent”, si no fos perquè el menú no canvia mai: “Des que vaig ser aquí el 2013, es menja el mateix. Saps què és menjar llenties cada dilluns?” Fora dels aspectes prosaics, la seva obsessió és la presó provisional: “La impotència del pres preventiu no la desitjo a ningú”.

D’anar a Brians no vol ni parlar-ne: “Els advocats d’ofici no hi aniran i per a les famílies és molt més car i més dur anar fins allà. Però jo quedaré lliure per judici nul i hi estaré molt pocs dies”.

Llegeix aquí com va anar a parar a la Model Eduardo Schmitz, un dels últims reclusos