Operació Foment: Pujol per frenar Marx

BarcelonaDins de les múltiples partides de cartes que van compondre la Transició, les eleccions catalanes del 1980 en van ser una de clau. Una partida que ja s’havia començat a jugar tres anys abans amb el retorn del president Josep Tarradellas, però que es va intensificar a partir del 1979, després que les eleccions municipals deixessin a Catalunya un mapa ple d’ajuntaments governats pel PSC i el PSUC. L’escenari i la projecció de com seria el Parlament si es repetien els resultats van dur la patronal a posar sobre la taula totes les seves cartes per impedir un govern dels socialistes -aleshores, encara majoritàriament marxistes- i els comunistes a la Generalitat. Va ser el que es va batejar com a operació Foment i que ara detalla en les seves memòries -Els ponts trencats (Pòrtic)- un dels seus protagonistes directes, l’exdirigent del PP Manuel Milián Mestre.

Ell ho recorda així: “Sense l’acció de Foment, difícilment Jordi Pujol, home de la petita burgesia, hauria assolit la primera magistratura de Catalunya i s’hi hauria mantingut durant tants lustres”. També Raimon Obiols -que el 1983 seria nomenat primer secretari del PSC- creu que, sense la “virulenta” campanya de Foment del Treball, els resultats haurien sigut molt diferents. No ho veu igual l’aleshores responsable del PSUC a l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Guillot, que emmarca dins la normalitat d’una època dominada per la lluita de classes l’agressivitat de la patronal, i creu que el que va passar factura sobretot al PSC -100.000 vots menys que a les municipals de l’any anterior- va ser l’abstenció d’una part de l’electorat que no donava importància a les eleccions catalanes.

La por al comunisme

Però en què va consistir exactament l’operació Foment? Segons narra Milián Mestre, l’estratègia es va esbossar en l’informe de Foment del Treball del 27 de desembre del 1979. Sota la supervisió de l’aleshores president de la patronal, Alfredo Molinas, i del seu secretari general, Joan Pujol -sempre amb el coneixement d’una CEOE molt preocupada per la situació a Catalunya-, es va encomanar a Antonio Alemany, Celdoni Sala i el mateix Milián Mestre pilotar una operació que tenia com a objectiu impedir un govern de la Generalitat marxista que “posés en perill el desenvolupament de la societat civil i el pluralisme democràtic”. L’operació pivotava sobre dos eixos principals: una agressiva i costosa campanya de comunicació -Foment publicava anuncis en diaris, revistes i ràdios amb eslògans que anaven des de“ Voti perquè Catalunya progressi en llibertat” a “L’abstencionisme pot ser el suïcidi de Catalunya”- i la pedagogia directa de l’empresariat fent que cada empresari “recapti cinc vots del seu entorn professional, familiar i social”. És en aquest segon àmbit on s’expliquen els nombrosos actes que Foment del Treball va organitzar pel territori atiant la por a un Govern comunista, així com el suport a la campanya de personalitats com Montserrat Caballé, Nicolau Casaus, Joan Capri, Joan Gaspart i Paco Morán, que havien d’ajudar a fer arribar el missatge a la gent.

La campanya, però, no s’havia de quedar aquí. En el mateix informe del 1979, en què s’estudien les possibles vies d’actuació que es podien seguir, es parla de condicionar l’acció dels partits no marxistes a través del seu finançament. En les seves memòries - El mínim que es pot dir (RBA)-, Raimon Obiols apunta que en aquella campanya els partits de la dreta “anaven molt forts d’armilla”. El catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo ho corrobora i apunta que la principal despesa de l’operació Foment no va ser la publicitat en mitjans de comunicació sinó el finançament dels partits que competien amb PSC i PSUC.

L’inici del pujolisme

El 20 de març les urnes van donar la victòria a CiU amb 43 diputats, cosa que, sumada al fet que PSC i PSUC no arribaven a la majoria absoluta, va facilitar que ERC -amb un Heribert Barrera que totes les fonts consultades recorden refractari al comunisme- i Centristes de Catalunya-UCD brindessin la investidura a Jordi Pujol. “Es va afavorir un pacte per portar Pujol a la presidència del Govern”, explica Milián Mestre.

Va ser determinant, l’operació Foment? És impossible saber-ho del cert. Què hauria canviat si haguessin governat socialistes i comunistes? Mayayo creu que Pujol s’hauria retirat i Catalunya no hauria conegut mai 23 anys de pujolisme ni, probablement, s’hauria organitzat territorialment per comarques. Guillot no ho té tant clar i creu que, en el context de l’època, un executiu format per PSC i PSUC no hauria aguantat més de dos anys. Milián Mestre apunta que hauria tingut, de ben segur, l’oposició de la patronal.