La normalització de Meloni i Europa
Brussel·les està a punt de redescobrir, altra vegada, la Itàlia posttecnocràcia. Ja va passar el 2013, després del final polític de Mario Monti. En aquell moment de superació del bipolarisme de l’era Berlusconi i de profunda ressaca econòmica i social pels costos de la crisi, la Lliga de Matteo Salvini va començar la seva expansió per Itàlia, i va emergir l’antipolítica del Moviment 5 Estrelles. En aquell moment, el 2012, es funda també la postfeixista Germans d’Itàlia.
Ara, amb el final del govern d’emergència de Mario Draghi, el descontentament torna a sacsejar la Itàlia dels excessos polítics, i de retruc, la Unió Europea. Una victòria de Giorgia Meloni i la seva coalició de dretes suposaria la normalització imparable del que el politòleg francès Aurelien Mondon anomena la “democràcia reaccionària” per explicar la capacitat d’influència d’aquestes agendes ultres en les polítiques i els governs europeus. La irrupció de Meloni s’ha d’entendre també en el context dels últims resultats electorals a Suècia i, sobretot, a partir de la progressió contínua d’una Marine Le Pen que ja gairebé ocupa espais de centralitat política, no només en nombre d’escons a l’Assemblea, sinó també per la provada eficàcia a l’hora de marcar el debat i l’agenda als consecutius governs francesos. Si es normalitzen els discursos, les polítiques, la retòrica divisiva o la xenofòbia s’acaben normalitzant les sigles i els resultats.
Una victòria de Giorgia Meloni reforçaria l’eix euroescèptic i il·liberal a la Unió Europea. Com a líder de la tercera economia més gran de la UE, Meloni tindria prou pes polític per impulsar un discurs contra la migració i els drets LGTBIQ+, que compta amb aliats potents als governs de Polònia i Hongria. Aquesta aliança ultraconservadora europea ha estat un pilar en l’evolució dels Germans d’Itàlia.
Meloni ha sabut servir-se d’instruments europeus, com la presidència del partit Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), per construir la seva imatge internacional. L’ECR, que agrupa, entre altres forces, el governamental PIS de Polònia, Vox, Demòcrates de Suècia i els liberals txecs de Democràcia Cívica que va fundar Vaclav Klaus, és un grup eclèctic amb una forta presència de formacions ultraconservadores i neofeixistes, que ha anat guanyant pes parlamentari en una Eurocambra cada cop més fragmentada. I, alhora, s’ha convertit també en un espai que ofereix a aquests partits unes oportunitats clares d’homologació política europea i internacional. Meloni ha sabut explotar l’etiqueta de “conservadora” que li oferia l’ECR, precisament, per intentar diluir (només quan calia) el postfeixisme que marca els orígens i la simbologia de la seva formació.
Cal veure, però, com encaixarà la retòrica interna i les aliances ultraconservadores amb les necessitats de les reformes europees pendents. La victòria de Meloni enterraria definitivament l’eix París-Roma d’Emmanuel Macron i Mario Draghi, per reequilibrar forces davant d’Alemanya, però la nova líder de la dreta italiana és partidària, com Macron, de revisar les regles fiscals de la UE per donar més capacitat de despesa als estats membres. El mateix passarà amb la política exterior. Els Germans d’Itàlia s’han posicionat com a clarament atlantistes i a favor del suport militar a Kíiv i de les sancions a Rússia, malgrat els recels dels seus socis. De moment, Brussel·les es prepara per a una altra jornada electoral que redefinirà uns equilibris de poder dins la UE cada cop més tensionats.
