Durant molts anys la Nadia va anar vestida com un noi a l’Afganistan -amb shawal kamise i un turbant al cap- i va adoptar el nom del seu germà, Ezmarai, que havia mort a la guerra, per poder mantenir la seva família. Als anys noranta els talibans van prohibir a les dones treballar fora de casa, i a la seva família no hi havia cap home que pogués fer-ho: el seu pare estava malalt i ella només tenia dues germanes més. Així que ella va decidir vestir-se amb la roba del seu germà mort i intentar mantenir la família. Tenia onze anys i ho va fer així durant una dècada. Va treballar de tot: de paleta, de pagès, netejant latrines, arreglant bicicletes... El 2006 una ONG catalana, l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), la va ajudar a arribar a Barcelona. A l’Afganistan no hi tenia futur. Si algú s’hagués assabentat que havia canviat la seva identitat i que, tot i ser una dona, durant anys s’havia fet passar per un home, li hauria costat la vida.
Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"
És afganesa i vivia a Kabul quan van tenir lloc els atemptats de l’11-S. Diu que es va assabentar de l’atac un mes després i que les imatges dels avions xocant contra les Torres Bessones no la van impactar
Nadia Ghulam es va assabentar dels atemptats de l’11 de Setembre contra els Estats Units gairebé un mes després que tinguessin lloc, i no va veure les mítiques imatges que van fer la volta al món dels avions impactant contra les Torres Bessones fins nou anys més tard. El 2001 vivia a l’Afganistan, que en aquella època era un país totalment hermètic controlat pels talibans.
La televisió, les fotografies i la música estaven prohibides, i l’única emissora que existia era Ràdio Xària, que es limitava a retransmetre fragments de l’Alcorà o a informar sobre el desenvolupament de la guerra que es lliurava al país. Evidentment, tampoc hi havia internet, ni gairebé electricitat. Després de més de dues dècades de conflicte, la majoria de les infraestructures del país havien quedat destruïdes. Ni tan sols hi operaven vols comercials des de l’estranger, perquè les Nacions Unides havien imposat importants sancions contra els talibans per haver donat asil en el seu territori al terrorista saudita Ossama bin Laden.
Així és com la Nadia, que llavors tenia 16 anys, i tants afganesos més van viure aquell 11 de Setembre: totalment aliens al que passava a milers de quilòmetres de distància, malgrat que aquells atemptats afectarien completament les seves vides. Unes setmanes després, el 7 d’octubre, els Estats Units van iniciar una operació militar a l’Afganistan amb l’objectiu de capturar Bin Laden, considerat el cervell dels atemptats.
La Nadia recorda els dies previs: molta gent va començar a fugir de Kabul després que la cadena britànica BBC -que també retransmet en persa, una de les llengües oficials de l’Afganistan- informés d’una possible ofensiva nord-americana. “Els vaig preguntar per què fugien i em van contestar: «¿Que no te n’has assabentat? Amèrica bombardejarà l’Afganistan perquè s’han enfonsat dos edificis altíssims a causa d’una bomba»”, explica la Nadia, que ara té 36 anys i en fa quinze que viu a Badalona.
L’explicació la va deixar impassible, ja que no entenia tant rebombori per l’ensorrament “de dos simples edificis”. Kabul estava aleshores plena d’edificis destruïts per la guerra, amb els sostres ensorrats i les façanes plenes d’impactes de metralla. Fins i tot la mateixa casa de la Nadia havia quedat afectada per una bomba i ella havia patit greus cremades al cap, la cara i el cos quan només tenia 8 anys. Les cicatrius al seu rostre ho testifiquen. Què tenien aleshores d’especial, aquells dos edificis dels Estats Units?
L’endemà, continua explicant, van començar els bombardejos nord-americans a Kabul. Des de casa seva se sentien els projectils caient en la llunyania i els helicòpters sobrevolant la ciutat. No sap concretar quants dies van durar, però assegura que se li van fer eterns. El fantasma de la guerra tornava a la seva vida. El règim talibà va caure a finals de novembre.
“Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya”, diu la Nadia, que confessa que no eren com se les havia imaginat: l’edifici més alt que havia vist a l’Afganistan tenia cinc plantes; per tant, sempre va pensar que les Torres Bessones devien tenir la mateixa alçària. Ara no es pot creure que, després de vint anys, es torni a la casella de sortida: que els talibans tornin al poder i la comunitat internacional hagi tornat a girar l’esquena a la població afganesa. Només espera que, a diferència del que va passar als anys noranta, el seu país no quedi aïllat.