El món post-Merkel s’accelera
PeriodistaQuan Angela Merkel va arribar al poder, els seus homòlegs internacionals eren George W. Bush, Tony Blair, Jacques Chirac i Silvio Berlusconi. Setze anys i quatre presidents dels Estats Units després, la cancellera s’acomiada del vell ordre mundial; d’una Unió Europea que ha viscut l’amputació traumàtica d’un dels seus membres -el Regne Unit-; i d’un món de potències més dèbils que malden per ressituar-se davant la Xina, la nova força gravitacional dels grans desafiaments geoestratègics.
El 2007 -no feia ni un parell d’anys que Merkel havia arribat a la cancelleria- l’aleshores president xinès Hu Jintao disparava el tret de sortida a la nova estratègia de poder tou a través de la difusió cultural, que pretenia estendre la presència de la Xina al món. Avui, en canvi, Xi Jinping abraça l’anomenada “diplomàcia dels llops guerrers”. Pequín ha exacerbat els seus conflictes territorials al Pacífic i ha entrat en confrontació tecnològica amb els EUA mentre desplega inversions i influències en sectors estratègics de la UE. El desacomplexament xinès ha deixat en evidència la política exterior de Merkel i la seva ambigüitat en la defensa dels drets humans quan el que hi ha en joc són els interessos empresarials de les grans multinacionals alemanyes.
Autonomia estratègica
Darrere el dic de contenció que han suposat aquest setze anys de poder, de ritme i de moderació merkeliana queda, sobretot, una Europa necessitada de decisions més radicals. Una Europa que no només gestioni les crisis sobre la marxa, sinó que també tingui una visió estratègica de com ha canviat el món i de quin paper hi vol (o pot) jugar una UE en declivi demogràfic i amb una influència política minvant.
Merkel, a qui Barack Obama va ungir com la seva successora com a “líder del món lliure”, se’n va amb una UE humiliada per qui consideraven el seu aliat tradicional. L’aliança entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia (Aukus) per estrènyer la cooperació tecnològica i militar a l’Indo-Pacífic s’ha viscut com “un insult” a Berlín i una traïció a París, que perd a més el “contracte del segle” per vendre submarins als australians.
Serà la UE post-Merkel la que decidirà com ha de ser l’autonomia estratègica de la Unió, que l’hauria de dotar no només de capacitats i instruments, sinó també de voluntat política, per fer front a les noves amenaces globals: sanitàries, econòmiques, militars, climàtiques o tecnològiques. Un objectiu cada cop més utòpic en una UE de visions i polítiques exteriors confrontades. Merkel s’acomiada d’un món en acceleració i d’unes democràcies occidentals erosionades -també pels anys de connivència de la cancellera amb l’il·liberalisme de Viktor Orbán, inspirador del populisme xenòfob que campa per la Unió.
El juliol passat, Angela Merkel va fer la seva última visita oficial a Washington per acomiadar-se personalment de Joe Biden. Asseguts al Despatx Oval, el president dels Estats Units insistia en el seu convenciment que la batalla existencial del segle XXI és entre les democràcies i les autocràcies. Ho deia a ella, a aquesta dona de 67 anys que es va criar a l’antiga RDA, a la petita localitat de Templin, on avui la dreta xenòfoba d’Alternativa per Alemanya aspira a emportar-se votants de la CDU. Merkel venia d’un món separat per murs, que van caure quan ella encara somiava amb entrar en política, i deixa el poder enmig d’una pandèmia mundial que ens ha confrontat amb les vulnerabilitats de la hiperconnectivitat i la dependència en cadenes de valor globals.