Finançament: un model caducat, desequilibrat i arbitrari

SubdirectoraEn plena canícula de l’any 2009, el Consell de Política Fiscal i Financera aprovava un nou model de finançament autonòmic, després d’una àrdua negociació. L’anterior model havia estat vigent del 2002 al 2008 i una de les crítiques que rebia era que no tenia uns mecanismes d’actualització, fet que provocava que els recursos dels governs autonòmics s’anessin distanciant de les necessitats reals de despesa. Per aquest motiu, el nou model del 2009 establia uns instruments de revisió anuals i quinquennals. Així doncs, els aspectes estructurals del model s’havien de reexaminar cada cinc anys. Sota aquesta premissa, el sistema s’hauria d’haver revisat l’any 2013, perquè entrés en funcionament una actualització l’any 2014, però ja des del 2012 el president Rajoy advertia sistemàticament que no es faria i s’excusava: “Plantejar una reforma del model de finançament seria plantejar un repartiment del no res”. La primera conclusió és que el model actual està caducat des de fa tres anys. Amb l’excusa de la crisi econòmica, Rajoy es va estalviar haver d’obrir un meló que sempre ha estat font de conflictes fratricides.

El ministeri d’Hisenda va demanar l’any 2014 una anàlisi del sistema als diferents governs autonòmics. En el document que va enviar la Generalitat s’advertia que entre el 2010 i el 2013 els ingressos de l’Estat van augmentar un 22%, mentre que els de les comunitats només ho van fer un 8%. És a dir, es van traspassar recursos de les autonomies cap a l’Estat i es va produir un desequilibri vertical a favor del govern central. El més curiós és que l’anàlisi del model anterior ja advertia de l’existència d’aquest desequilibri vertical que s’havia anat agreujant al llarg dels anys. Segons els experts consultats per l’ARA, “la gran distorsió del model és el fons de suficiència -un dels tres fons del sistema-, que garanteix que ningú perdi després de cada reforma i això perpetua les injustícies del primer model de finançament de tots”. Afegeixen que “el problema és l’increment de l’IVA del 16% al 21%, i d’altres impostos, que l’Estat s’apropia sense compartir-los amb les comunitats”. Per tant, la segona conclusió és que el model és desequilibrat en favor de l’Estat.

La tercera és que és arbitrari, ja que els diferents fons del sistema introdueixen fortes distorsions en la distribució de recursos entre comunitats autònomes. Així, mentre hi ha regions que estan per sobre de la mitjana en capacitat fiscal, és a dir, en recursos aportats al sistema, acaben situant-se per sota en diners rebuts un cop aplicats els fons. És el cas de Catalunya, que és la tercera comunitat que aporta més ingressos amb 2.422 euros per habitant, però cau fins al lloc número 10 en el repartiment, rebent-ne 2.196 euros. Si es té en compte el cost de la vida, Catalunya encara hi perd més i cau fins a la catorzena posició amb 2.024 euros per habitant. La situació és més sorprenent si es compara amb Extremadura, que aporta 1.537 euros per habitant, però n’acaba rebent 3.324, passant de la catorzena posició a la primera.

El funcionament

La quantitat que aporta cada comunitat es calcula tenint en compte els impostos que paguen els ciutadans d’aquella regió, i això dona un xifra inicial. Seguidament s’aplica l’anomenat fons de garantia, que pretén assegurar que tothom rebi els mateixos recursos per habitant ajustat per finançar els serveis de l’estat del benestar. El concepte població ajustada té en compte la densitat de la població, la seva dispersió, la insularitat o la seva edat, fet que no beneficia tant Catalunya com si es considerés el cost de la vida dels ciutadans. Seguidament s’aplica el fons de suficiència que té com a objectiu mantenir l’ statu quo de l’anterior model. Finalment, es procedeix al repartiment dels fons de convergència, formats pels de competitivitat i els de cooperació.

Una altra de les distorsions és el sistema de bestretes. El model es liquida dos anys més tard. Així, aquest 2017 la Generalitat rebrà 1.600 milions corresponents al 2015, que haurien reduït el dèficit d’aquell any en vuit dècimes. A més, amb la caiguda de la recaptació, el model s’ha demostrat insuficient per cobrir les necessitats de despesa de les autonomies, que amb la crisi també han vist com es tancaven els mercats financers. Així, el ministeri d’Hisenda ha creat el FLA com un sistema de finançament alternatiu, però que computa com a deute i es retorna amb interessos. Tota una perversió.

ELS RECURSOS DEL SISTEMA DE FINANÇAMENT

SITUACIÓ INICIAL: TRIBUTS CEDITS

1. Cedits totalment: les comunitats autònomes tenen cedida la totalitat de la recaptació dels impostos de patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, taxa del joc, mitjans de transport i el tram autonòmic de l’impost sobre hidrocarburs. Els dos últims i el de patrimoni són els únics que no gestiona l’Agència Tributària de Catalunya.

2. Cedits parcialment: les autonomies reben el tram autonòmic de l’IRPF (el 50% de l’impost), el 50% de l’IVA i el 58% dels tributs especials (excepte el d’electricitat, cedit al 100%). Els gestiona l’Agència Estatal d’Administració Tributària i es reben a través de bestretes de l’Estat que es liquiden amb dos anys de retard.

PAS 1: FONS DE GARANTIA

Aquest fons intenta assegurar que cada comunitat autònoma rep els mateixos recursos per habitant ajustat per finançar els serveis essencials de l’estat del benestar, fent el mateix esforç fiscal. És el mecanisme d’anivellament del model de finançament i consta d’un fons horitzontal i un de vertical.

PAS 2: PAS DE SUFICIÈNCIA GLOBAL

És la contribució que fa el govern central al sistema i pretén impedir que cap comunitat perdi recursos en relació amb el model anterior. S’hi afegeixen recursos per compensar pèrdues del sistema anterior i les deslleialtats institucionals. És una distorsió perquè perpetua les iniquitats del primer model de tots.

PAS 3: FONS DE CONVERGÈNCIA

1. Competitivitat: es destina a les comunitats que, un cop aplicats els primers fons del model, tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o per sota del seu índex de capacitat fiscal. És un fons per a les regions considerades riques com Madrid, Catalunya i les Balears.

2. Cooperació: se’n beneficien les comunitats que tenen un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana o una densitat de població inferior al 50% de la mitjana o a les que, tenint un creixement de la població inferior al 90% de la mitjana estatal, tinguin una baixa densitat de població.