Micropobles: desaparició, fusió o més ajudes?

BarcelonaN’hi ha 948. Aquesta és la xifra oficial de municipis que té Catalunya, després que l’any passat Medinyà (Gironès) se separés de Sant Julià de Ramis. Gairebé un miler és una xifra prou alta per defugir homogeneïtats, però la presència d’un ajuntament sí que és un tret comú de tots. Muntanyosos o costaners, agrícoles o industrials, governats per un partit o un altre, el que més marca la seva realitat és el volum de la població que acullen. Al capdavall, aquest és el factor que determina els ingressos que reben.

Dins d’aquest fenomen tan divers, són els pobles més petits, els micropobles, els que configuren una realitat paral·lela, allunyada dels focus. Des de la quietud dels seus carrers i dels seus paisatges, lluiten per sobreviure al despoblament massiu dels anys 60 i 70, tot fent de custodis de bona part del territori. Un parell de dades demostren aquesta disparitat.

Actualment, els municipis de menys de 500 habitants són un terç del total, i alhora ocupen un terç del territori català, i bona part dels recursos naturals. Per contra, només aglutinen un 2% de la població. Ara bé, alguna cosa s’ha mogut en els últims anys. Sigui per la recerca d’una vida més tranquil·la, per la millora de les comunicacions, per la pèrdua de l’estigma associat al fet de ser de poble o bé pel valor afegit dels productes de proximitat, el cert és que en els últims anys han aconseguit atreure nous habitants i, fins i tot, s’han rejovenit una mica. És cert que no a tot arreu ha passat igual, i que aquests augments de població s’han produït sobretot en municipis no tan petits. També és cert que els pobles pirinencs o els del sud de Catalunya continuen perdent població, però sí que es pot observar un canvi de tendència cada cop més consolidat.

Ho explica Maria Carme Freixa, presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya, una entitat sorgida el 2008 amb la intenció “d’actuar com a lobi”. Des de l’associació, que és de participació voluntària, expliquen la seva creació perquè entenien que els interessos dels pobles més petits no estaven prou resguardats, tampoc a les associacions municipalistes tradicionals. “Quan es planifiquen les polítiques no es té en compte la nostra realitat”, assegura Freixa. No ho veu de la mateixa manera el professor de geografia de la UdL Jesús Burgueño, un dels vuit experts que van treballar en l’informe Roca de l’any 2001 que havia de posar les bases per a una reordenació territorial àmplia que, tot i que no tenia en els pobles més petits el seu principal objectiu, sí que en defensava la fusió per fer-los més eficients i, sobretot, per oferir un servei millor al ciutadà.

Una qüestió tabú

La reforma territorial altera l’equilibri entre partits polítics

Els canvis en l’administració són més complicats del que podria semblar a simple vista. Burgueño recorda que la llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovada el 2003, fixa dues condicions molt clares per a la creació de nous municipis: que tinguin més de 2.000 habitants i que tinguin com a mínim tres quilòmetres de franja de sòl no urbanitzable respecte als seus veïns. El Parlament, però, si ho considera convenient, pot saltar-se aquests preceptes. En els últims anys ho ha fet dos cops: a Medinyà i a la Canonja (Tarragonès). “Sempre és més grat crear, perquè suprimir té uns costos”, argumenta el geògraf, crític amb unes decisions que només responen a “dinàmiques locals”.

Burgueño, tot i que es nega a reduir el debat de la reorganització territorial als pobles petits i apunta a les comarques i sobretot a les diputacions -o vegueries- com el quemés hauria de canviar, lamenta que aquests canvis depenguin tant dels equilibris polítics de cada moment i de la necessitat d’agradar o no als governs de torn. Té un record una mica trist de com va acabar l’informe Roca, amb la impossibilitat de dur-lo a la pràctica, tot i que també dóna per fet que l’organització interna de Catalunya hauria de ser una competència exclusiva de Catalunya. Hi ha reformes que serien útils per a tothom i en què fins i tot coincideix amb l’Associació de Micropobles, com canviar el mecanisme de finançament dels consistoris perquè no només es tingués en compte la població, sinó que també s’introduïssin mecanismes per compensar la dispersió de la població o la grandària del terme.

Tornar al punt zero

L’informe Roca va fer-se el 2001 però no s’ha posat mai en pràctica

¿Cal que l’Ajuntament de Lleida formi part de la diputació provincial, quan el següent municipi més gran de la demarcació té 15.000 habitants? S’ho pregunta Burgueño, que advoca per canviar les quatre diputacions per vegueries, o fins i tot mantenint el nom original però fent-les més uniformes. A més, creu que els consells comarcals tindrien més sentit si fossin un verdader organisme de representació dels alcaldes, sense càrrecs designats pels partits. Sigui com sigui, la flexibilitat i l’estudi cas per cas haurien de ser la norma. Fusionar els tres ajuntaments de la Vall de Cardós en un de sol, exemplifica, no hauria de restar identitat.

Freixa, per la seva banda, veuria una derrota absoluta en la desaparició de qualsevol poble. Els considera la primera línia d’atenció al ciutadà, i veu els alcaldes com els primers interessats a donar la cara, sobretot en pobles en què tothom sap on viu i què fa. Creu que són els encarregats de resoldre els problemes reals enfront d’una administració que desconeix la seva realitat i que no la té en compte. A la pràctica ja mancomunen tots els serveis que poden per estalviar, com és la recollida d’escombraries, explica. “El discurs és bonic, però no és real”, replica Jesús Burgueño, que considera que la gestió pública requereix certa distància i que la proximitat també pot portar a pràctiques més aviat discrecionals. No és una qüestió d’estalvi, diu, sinó tan sols de fer l’administració més eficient amb la creació d’un gruix mínim de població.

Els pobles no s’abandonen

Els nuclis habitats són més d’un miler, amb realitats diferents

Tot i que en l’imaginari col·lectiu hi pot haver la idea que a Catalunya hi ha pobles abandonats, la realitat és que d’ajuntament no se n’ha perdut cap. Una altra cosa són els petits nuclis habitats, llogarrets o masies que han quedat sense gent, però que depenen d’algun poble més gran. “La Generalitat no pot deixar aquest tema”, urgeix Burgueño. Sense imposar res, però sí fent propostes i incentivant que hi hagi aquests canvis, perquè quan es produeixen demostren que són útils.

“Ja no hi ha tanta diferència entre viure en un poble o en una ciutat”, considera Freixa, que creu que cada cop més gent accepta que la qualitat de vida als pobles petits és més gran que a les ciutats.

¿És l’agrupació la seva garantia de supervivència? ¿Ho és deixar-los com estan? Custodis del territori i del llegat que representen segles d’història, els pobles més petits lluiten per sobreviure sense que el brogit de les grans ciutats permeti sempre escoltar la seva veu.