Més morts que mai al Mediterrani

BarcelonaL’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) diu que Europa és el destí més perillós del món per a la gent que es mou pel planeta sense permís. I el Mediterrani, el camí més mortífer. Segons les últimes dades de l’organització, aquest any ja s’han superat les tres mil morts registrades (impossible saber del cert quants cadàvers s’ha empassat el mar), cosa que fa preveure que el 2016 es tancarà amb un macabre rècord. Són més morts que mai d’ençà que n’hi ha registres, però són morts invisibles. Ara fa un any, l’arribada de refugiats des de Turquia cap a Grècia i a través de la ruta dels Balcans es convertia en el primer maldecap per als governs europeus, eclipsant la crisi del deute.

El 2 de setembre la fotografia del cos del petit Ailan Kurdi, que l’aigua havia arrossegat fins a una platja turca, era com una bufetada a les consciències d’Europa. Avui, les imatges de rius d’homes i dones carregant criatures i avis per carreteres i autopistes s’han esvaït. L’acord del març entre la UE i Turquia perquè Ankara aturi els refugiats a canvi de sis mil milions d’euros ha fet caure un 80% les arribades per la ruta de l’Est. Els camps de refugiats espontanis de Grècia han estat desallotjats i els migrants, atrapats pel tancament de fronteres, esperen en llocs gestionats per militars, amb menys accés a la premsa, atrapats en els llimbs. Els atemptats jihadistes de París, Niça i Munic han alimentat el discurs de seguretat en detriment de la defensa dels drets i fins i tot de l’atenció humanitària. L’anomenada crisi dels refugiats ha passat a segon terme.

Però, fora del focus mediàtic, les dades posen blanc sobre negre que el drama al Mediterrani no s’atura. En el primer semestre de l’any les morts s’han disparat un 28% comparat amb el mateix període de l’any passat. Un de cada 29 migrants que intenten el perillós viatge entre la costa nord-africana i Itàlia hi deixa la vida. En canvi, en la ruta de les illes gregues, ara tancada per l’acord entre la UE i Turquia, molt més curta, la ràtio era d’un mort per cada 410 arribats.

Amnistia Internacional denuncia que, lluny de resoldre el problema, Europa l’ha amagat sota la catifa. “L’acord entre la UE i Turquia ha donat una falsa aparença de solució. Subcontractant la responsabilitat a Turquia i atrapant els refugiats a Grècia els governs europeus s’han pensat que la crisi s’ha reduït perquè ara és menys visible”, explica a l’ARA Gauri van Gulik, subdirectora per a Europa d’Amnistia Internacional. “Però la crisi és tan gran com sempre. Les seves causes estan arrelades en les fracassades polítiques d’asil i la manca de solidaritat dins de la UE. I cap d’aquests dos problemes s’ha resolt amb l’acord amb Turquia. Al contrari, amb aquest text els governs europeus depenen d’un tercer per trobar una sortida a la crisi humanitària que ells mateixos han creat a Grècia”, sentencia. Gulik no dubta que, “sense una solució duradora, les coses només poden empitjorar”.

El problema de fons és que el cinturó de seguretat que separava una Europa vella, rica i en pau, d’un món jove, empobrit i en guerra, va saltar pels aires amb les revoltes i revolucions al nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient que van esclatar el 2011. La Tunísia de Ben Ali, la Líbia d’Al-Gaddaffi, l’Egipte de Hosni Mubàrak i la Síria de Baixar al-Assad eren autèntiques presons per als joves sense futur dels seus països i a més feien de tap per als migrants de més enllà, i rebien a canvi suport polític dels governs del nord. Espanya no ho ha notat tant perquè la seva part d’aquest dispositiu de control migratori, la monarquia alauita del Marroc, va aconseguir capejar el temporal: Madrid no s’ha trobat amb una nova crisi de pasteres, però no ha pogut evitar la tensió a les tanques de Ceuta i Melilla.

El director de polítiques i pràctiques del Comitè Internacional de Rescat, Sanjayan Srikanthan, apunta en una conversa telefònica que “s’ha rebaixat l’atenció mediàtica i la pressió sobre els líders europeus però la crisi continua en la mesura que no han canviat les causes: els factors que porten la gent a marxar de casa seva no s’han resolt. Tragèdia és una paraula massa gastada: són milers d’homes, dones i criatures a les portes d’Europa, encara que ja no surtin a les portades ”, recorda el portaveu de l’organització creada per Albert Einstein el 1933 per ajudar els refugiats.

Assumir responsabilitats

“Els governs europeus no estan complint els seus compromisos d’acollida. Hi ha milions de refugiats a Turquia i desenes de milers a Grècia i Itàlia. Simplement no és ètic obligar la gent a tornar a Turquia després de tots els perills que han passat i tampoc ho és que Europa no assumeixi cap responsabilitat en aquesta crisi global i es limiti a pagar els altres perquè ho facin”, afegeix. El responsable recorda que més de la meitat dels refugiats són dones i criatures (per això la seva taxa de criminalitat és més baixa que la dels autòctons) i rebutja la idea d’una crisi inabastable: el 56% dels refugiats que aterren a Europa fugen de Síria, l’Afganistan i l’Iraq.

A Itàlia, que s’ha convertit en la primera porta d’entrada a Europa d’ençà que Turquia va blindar les seves fronteres, els migrants també són menys visibles perquè són carn de canó de l’economia submergida, sobretot en l’agricultura i la construcció. “El 60% de sol·licituds d’asil són denegades. Però la majoria són nigerians, ivorians i gambians i no poden ser deportats als seus països, perquè no hi ha acord bilateral o perquè les respectives ambaixades a Itàlia no cooperen. Els únics que són retornats són els egipcis i els tunisians!”, explica des de Roma Flavio Di Giacomo, portaveu de l’OIM. “Acaben treballant en condicions de semiesclavitud. Sense cap dret”.

Les ONG reclamen que es compleixin els compromisos de reassentament i que s’obrin vies legals i segures cap a Europa des dels països d’origen als qui necessiten protecció internacional i vies també regulars per a la immigració econòmica, que al final ve a compensar el desequilibri demogràfic europeu.

Fins ara, la resposta dels estats de la UE s’ha basat més a aixecar fronteres -fins i tot entre els socis del club europeu- que a trobar solucions duradores. Turquia ha donat prou mostres de no ser un aliat fiable i les relacions amb Ankara s’han deteriorat des de l’intent fallit de cop. A més, al Vell Continent els populistes no renuncien a utilitzar els nouvinguts, sobretot els musulmans, com a ase dels cops. I els governs atien el foc, com ha passat a França amb la polèmica del burquini. Khalid Koser, de Brookings Institution, fa un advertiment: “Abans vèiem la immigració com un tema de seguretat humana i avui es veu com una qüestió de seguretat nacional, i el perill de lligar seguretat nacional i migració és legitimar respostes extremes”.