Els presos, claus en la nova estratègia independentista

BarcelonaL’independentisme majoritari ha trigat gairebé un any a definir una nova estratègia després dels fets d’octubre del 2017. Han sigut mesos en què hi ha hagut encesos debats interns, dosis d’autocrítica, dubtes, giragonses i acusacions creuades, tot plegat amanit amb un fort sentiment de frustració i fins i tot de culpa per no haver sabut preveure en tota la seva dimensió la resposta de l’Estat a la declaració d’independència. L’alta temperatura emocional amb què s’han viscut aquests mesos ha acabat conferint una autoritat innegable al col·lectiu dels presos, que, tot i mantenir algunes diferències entre ells, han acabat de dibuixar unes bases comunes per afrontar l’etapa imminent, la que va des de la Diada fins a les sentències del judici contra els líders del Procés.

L’encarregat de posar negre sobre blanc aquest mínim comú denominador ha sigut el president, Quim Torra, en la seva conferència de dimarts passat. Aquest text, analitzat en detall, és un recull exacte de les diferents sensibilitats que conviuen ara mateix dins l’independentisme, però on tenen un pes important els dos principals ideòlegs que hi ha ara mateix a Lledoners: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez.

La principal diferència que els separa és més de mètode que de fons. Per a Sànchez, l’independentisme s’ha d’articular ara en un moviment ampli i suprapartidista, la Crida, ideològicament flexible. En canvi, Junqueras considera que la realitat sociopolítica de Catalunya requereix l’existència d’un partit com ERC, clarament d’esquerres i amb capacitat de penetració en l’electorat dels antics bastions socialistes de l’àrea metropolitana. Però a partir d’aquí el diagnòstic que fan és bastant similar i ha acabat per arrossegar les posicions més irredemptes de Carles Puigdemont i el mateix Quim Torra.

Quines són les bases comunes de la nova estratègia? La primera és que l’independentisme no ha de tornar a caure en el parany de posar-se terminis ni dates límit. S’ha acabat prometre que la República es farà aquest dia o aquest altre. S’imposa un realisme que queda perfectament recollit en declaracions com la de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que en una entrevista a l’ARA va dir que havia de ser “quan es pugui”, o en formulacions com el “tan aviat com sigui possible” aprovat pel PDECat.

El segon element és que es renuncia a la desobediència a curt termini, almenys fins a les sentències. Els presos hi han insistit molt, en aquest punt: no cal que hi hagi més màrtirs, ni empresonats ni exiliats. De moment, doncs, es tanca la porta a la desobediència perquè només serviria per augmentar el nombre de represaliats, no afectaria significativament l’Estat i en canvi produeix un fort desgast humà en el camp sobiranista.

Evitar la fractura

El tercer punt clau és la insistència en la cohesió social i la unitat civil del poble català. Els presos estan molt preocupats per l’operació, que atribueixen a Cs i PP, per atiar la fractura social a Catalunya, i criden l’independentisme a no caure en provocacions i a mantenir sempre la mà estesa als no partidaris de l’estat propi. El que més ha insistit en aquest punt és Junqueras, però la resta de presos i preses el secunden.

El quart punt, i relacionat amb el tercer, és que cal mantenir obertes les vies de diàleg amb el nou govern espanyol. Aquest aspecte va ser subratllat per Quim Torra en la seva conferència, ja que és ell qui ha de portar de manera personal el diàleg amb Pedro Sánchez. La constatació que un referèndum efectiu només serà viable a partir d’un pacte amb l’Estat, i la necessitat de contrarestar les acusacions de “colpistes” que els llancen dia sí dia també des de Madrid, ha portat els dirigents independentistes a convertir la paraula diàleg en la més emprada del seu particular diccionari. “A dialogar no ens pot guanyar ningú”, insisteixen. Aquest diàleg ha de ser extern amb Espanya però també intern amb les forces no independentistes, sobretot amb els comuns, però sense excloure el PSC. La idea és que cal aïllar el pol format per PP i Cs i aspirar a majories àmplies del 70% o el 80% de la societat per avançar.

La cinquena pota del pla té a veure amb la governabilitat i l’ampliació de la base independentista, que consideren que van lligades. La nova estratègia fa seva una de les divises d’ERC dels últims mesos, que és “hem de ser més”. I per créixer consideren que s’ha de demostrar, a través dels fets, que l’Estat és un tap per al desenvolupament econòmic i les aspiracions de justícia social de Catalunya. Aquí també se suma la idea del PDECat que el Govern ha d’aspirar a l’excel·lència i que, més enllà de les orientacions polítiques, l’administració catalana ha de destacar per la capacitació professional dels seus membres.

I, finalment, l’última peça del pla és la mobilització ciutadana, que ha de continuar activa, tant per mantenir el moviment cohesionat com per demostrar a dins i a fora que l’independentisme no renuncia a res i continua ben viu.

Triple pressió a l’Estat

Aquest manual d’instruccions dibuixa un esquema en què l’Estat, i també la Unió Europea, ha de rebre pressió des de tres fronts diferents: amb els presos, sobretot en el moment del judici, que serà clau; des del front exterior, a través del Consell de la República i la pressió judicial contra Llarena, i des del carrer, amb mobilitzacions constants. La idea és que aquesta pressió ha de donar resultat en algun moment i que cal estar preparats, però que en tot cas cal tenir paciència i perseverar. Com va dir ahir el vicepresident, Pere Aragonès, a Catalunya Ràdio, l’objectiu és “crear les condicions” perquè es produeixi la negociació amb l’Estat.

Tot i així, l’escenari postsentència continua obert. N’hi ha que creuen que pot ser el moment de tornar a intentar desbordar l’Estat des del carrer, i d’altres que pensen més en una guerra de desgast llarga i costosa, amb alts i baixos. Els presos són més aviat en aquest segon escenari i, com avisa un d’ells: “Això va per llarg, i qui tingui pressa que es prengui una til·la”.