Males solucions per a falsos problemes

BarcelonaEl PP tornarà a aprovar una llei d'educació sense pactar amb ningú? La imposició de la LOE del 2002 només va durar dos anys fins que els següents governants la van derogar. Però quan el ministre va dubtar entre promoure una llei de consens o obrir una guerra ideològica contrareformista no va desaprofitar l'oportunitat. No ens hauríem de sorprendre, perquè la majoria de les propostes de la llei ja figuraven al programa popular, amorosament cultivades per la FAES. Es basen en la fantasia que la competència entre centres, famílies i alumnes millorarà els nostres resultats educatius, en l'afany de centralitzar el currículum en assignatures instrumentals o en l'afició a convertir la llengua espanyola, la religió i l'educació separada per sexes en els fetitxes de la seva agenda de llibertats.

N'esperen uns beneficis: recuperar la iniciativa política amb una ofensiva, esquerdar els avenços consolidats a Catalunya i obrir la porta a un model d'educació que creu que per aconseguir l'excel·lència cal sacrificar l'equitat. La majoria de propostes de la llei tenen poc a veure amb les oportunitats i els reptes d'una educació avançada que necessitarà el nostre país. Les evidències ens diuen que ens cal estendre una bona educació postobligatòria a l'abast de tothom, incrementar les transicions educatives al llarg de la vida i el prestigi de la formació ocupacional. També haurem d'apostar per la preparació dels mestres, l'autonomia i la innovació als centres i l'educació personalitzada.

El ministre ha rellegit aquestes necessitats educatives a la llei: l'autonomia dels centres esdevé més poder dels directors (però no per decidir què s'ensenya), els pares han de poder triar escola (però no tenir vot per com ha de ser la pròpia escola), i l'oferta als alumnes amb "dificultats d'adaptació" és una sortida prematura cap a una formació professional bàsica que difícilment superarà el seu desprestigi.

Torpedinar el model d'immersió lingüística a Catalunya amb una llei és un exercici difícil: els alumnes tenen un nivell equiparable en llengua castellana, els fills de família castellanoparlant no obtenen pitjor rendiment escolar i el nostre model gaudeix d'una gran acceptació social. La llei busca crear esquerdes en aquest model, discriminant el català com una assignatura específica i donant prioritat als que vulguin optar pel castellà com a llengua vehicular. El ministre acapara el control de les avaluacions externes dels alumnes en detriment de les autonomies, perquè sap que qui controla què s'avalua acaba condicionant el que s'ensenya i el que s'aprèn.

La proposta ha sortit del consell de ministres sense pràcticament cap canvi. Al Congrés podem esperar algunes concessions inevitables en relació a la llengua i les competències. Si no fos així, obligaria el Govern i la comunitat educativa a la insubmissió tàcita o a una interminable guerra freda de sentències i incompliments. Potser és el millor escenari per fomentar el catalanisme, però necessitem destinar aquests esforços a impulsar els reptes reals de la nostra educació.