La malaltia que desencadena un ventall de malalties

BarcelonaHi ha poca gent que no disfruti menjant. I això té molt de sentit: com que sense menjar és impossible sobreviure, l’evolució ha lligat el fet d’ingerir aliments amb una recompensa en forma de plaer. Centenars de milers d’anys enrere, qui no disfrutava menjant menjava menys, no estava prou ben alimentat i no tenia tanta descendència, amb la qual cosa es va seleccionar el plaer de menjar. En un entorn d’escassetat com el dels nostres avantpassats, en què potser no es podia menjar cada dia, també és molt possible que se seleccionés la capacitat de menjar molt quan hi havia disponibilitat d’aliments. Això permetia superar amb més facilitat privacions posteriors, sobreviure i transmetre aquesta capacitat a les generacions futures.

Tal com explica el doctor Josep Vidal, cap de l’equip de recerca en diabetis i xarxes metabòliques de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), “tenim molts més circuits neuronals per menjar que per deixar de menjar”. Aquest resultat evolutiu, combinat amb un ambient que ha passat de l’escassetat a l’abundància d’aliments rics en calories i de l’activitat física com a rutina al sedentarisme, és un dels possibles orígens de l’obesitat, una malaltia que afecta més de 600 milions de persones a tot el món, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut.

Una malaltia complexa

Saber si s’és obès és senzill. Només cal efectuar un simple càlcul que consisteix a dividir el pes (en quilograms) per l’altura multiplicada per ella mateixa (en metres). El resultat s’anomena índex de massa corporal (IMC) i indica el grau de soprepès: un IMC d’entre 18 i 25 correspon a una constitució normal; un IMC d’entre 25 i 30 indica sobrepès; d’entre 30 i 35, obesitat de grau I; d’entre 35 i 40, obesitat de grau II, i de més de 40, obesitat de grau III.

L’obesitat, però, no és una malaltia senzilla. Per començar, depenent dels mecanismes biològics que l’originen, n’hi ha de dos tipus. La que dona lloc a un IMC superior a 40, i que en el cas de l’estat espanyol afecta un 1% de la població adulta, està originada per una mutació en un gen. La resta de casos, que afecten un 22% dels adults de l’estat espanyol, estan causats per un cúmul de mutacions que es produeixen en un conjunt d’un centenar de gens.

En tots dos casos, el mecanisme de la malaltia és el mateix. Les mutacions d’aquests gens produeixen alteracions en el sistema nerviós central, que és on es controlen els processos relacionats amb el balanç energètic del cos, el més important dels quals és la regulació de la gana. En els casos en què només hi ha un gen afectat, la malaltia es desenvolupa de manera rotunda. En la resta de casos, els gens no determinen completament l’aparició de la malaltia, sinó que estableixen una predisposició a patir-la, que es materialitzarà o no en funció de l’ambient. En aquests casos, factors com el tipus de dieta, el grau d’estrès, l’exposició a la pol·lució o la pràctica d’esport poden afavorir o inhibir l’aparició de la malaltia. Malauradament, però, es tracta d’una situació difícil de predir. “La interacció entre l’ambient i els gens que en molts casos determina l’aparició de l’obesitat és molt difícil d’entendre”, confirma el doctor Marc Claret, investigador principal en diabetis i xarxes metabòliques de l’Idibaps.

Conseqüències i tractament

A banda de l’estigma social que té associat, l’obesitat té conseqüències negatives directes sobre la salut: produeix problemes de mobilitat, d’estructura (en alguns casos, els ossos i les articulacions poden patir per aguantar el pes del propi cos) i problemes a la pell en plecs de difícil accés. A més, afavoreix el desenvolupament d’altres malalties com la diabetis, alguns tipus de càncer, infarts i altres afeccions cardiovasculars, apnees o artritis.

Com que es tracta d’una malaltia complexa, els tractaments també ho són. El primer de tots, com és natural, és la prevenció: fer exercici físic regularment, practicar una alimentació baixa en greixos i mantenir l’estrès a ratlla. En els casos en què això no funciona o en què la malaltia és molt severa, es pot recórrer a la medicació i a la cirurgia. Les intervencions quirúrgiques per tractar l’obesitat acostumen a estar basades en la reducció de la mida de l’estómac. Això provoca canvis en el metabolisme que mitiguen la sensació de gana i l’absorció d’aliments.

D’altra banda, els tractaments farmacològics actuen sobre el sistema nerviós central amb l’objectiu principal de regular la sensació de gana. El sistema nerviós, però, és complex, i també ho són els circuits neuronals relacionats amb el menjar. L’acte de menjar involucra els cinc sentits i els centres del plaer, així com l’aprenentatge i la memòria (per molta gana que tinguem, no mossegaríem mai un tros de plàstic). A causa d’aquesta complexitat, molts fàrmacs contra l’obesitat s’han hagut de retirar del mercat. Malgrat que, efectivament, mitigaven la gana, provocaven efectes secundaris d’ansietat o depressió.

Aquesta complexitat, i la relació amb altres malalties, fa que la recerca en obesitat, tant des del punt de vista dels mecanismes que l’originen com dels tractaments, sigui un camp molt actiu i amb multitud de reptes de futur.