Mags, els hackers del cervell

Dossier Mags, els hackers del cervell Desplega

1

Màgia, una porta als secrets de la ment

2

“La màgia és l’art que produeix més dissonància entre el que s’espera i el que s’observa”

3

Mags, els hackers del cervell

Periodista CientíficDel cervell humà s’ha dit que és l’objecte més complex de l’Univers. Potser sí, però en qualsevol cas és un objecte limitat que, per raons de consum energètic i d’espai, no és capaç de processar la quantitat ingent d’informació que capten els sentits. Només amb la llum que arriba als ulls i que estimula els cent milions de cèl·lules fotosensibles que hi ha a cada retina, es generen 70 gigabytes d’informació cada segon en cada ull. Això equival a gairebé 80 hores de vídeo en qualitat full HD. Cada segon. En cada ull.

De tot aquest volum d’informació, el nervi òptic en transmet un megabyte per segon al cervell, una ínfima part. A més, el nervi travessa la retina en un punt on, evidentment, no hi ha cèl·lules sensibles a la llum. De tot l’entapissat de cèl·lules que capten i processen la llum, només un 2% (la fòvea) proporciona agudesa visual, mentre que la resta està especialitzada a respondre en situacions de baixa il·luminació. El resultat de tot aquest mecanisme, modelat per atzar i selecció al llarg de milions d’anys d’evolució, és que el cervell rep una informació filtrada que s’ha seleccionat prioritzant el contrast, és a dir, les vores i les zones on hi ha un canvi de lluminositat o de moviment. Basant-se en aquesta petita part d’informació sobre el món, el cervell se’n construeix una imatge a partir dels records. Es tracta d’un veritable procés de construcció que, com resulta evident, té limitacions a l’hora d’apreciar tots els detalls del que realment succeeix davant dels ulls. I d’això se n’han aprofitat els mags des de fa milers d’anys.

Des de l’Antic Egipte fins al segle XIX, seguint el també antic mètode de l’assaig i error, els mags han creat jocs que burlen aquests mecanismes i creen situacions impossibles a la ment de l’espectador. Han fet el que avui se’n diria hackejar el cervell. Els avenços de la neurociència de les últimes dècades han permès entendre alguns d’aquests mecanismes en profunditat i catalogar les limitacions del cervell que els mags encara fan servir per deixar el públic bocabadat. Aquestes són algunes de les més utilitzades.

Les cèl·lules de la retina són sensibles a la llum perquè contenen uns pigments que l’absorbeixen. Un cop absorbida una certa quantitat de llum, els pigments s’esgoten i necessiten un teps de foscor per regenerar-se. Per aquesta raó i com a conseqüència de l’escassa quantitat de cèl·lules que proporcionen agudesa visual, quan mirem alguna cosa els ulls es mouen contínuament per escombrar l’objecte o l’escena que estem observant a cada moment. Tot i que aquest procés és inconscient, implica uns moviments durant els quals no es percep res i que duren entre 150 i 300 mil·lisegons. Se’n poden fer tres o quatre cada segon. A tot això s’hi han d’afegir els parpellejos, que duren una mica menys de mig segon i que es produeixen cada tres o cinc segons. Tot plegat fa que la informació que ens arriba del món a través dels ulls hi arribi a salts, de manera discontínua. El cervell agafa aquests senyals intermitents i els farceix per construir una imatge mental contínua tant en l’espai com en el temps. De vegades, però, s’equivoca i hi ha coses que li passen inadvertides. Sobretot quan algun canvi coincideix amb un parpelleig o un moviment ocular, o quan succeeix molt a poc a poc. I, també, esclar, quan es produeix molt ràpidament. Els mags saben perfectament que les maniobres ràpides per canviar monedes o cartes de posició poden passar desapercebudes. De fet, amb els primers aparells que permetien captar fins a quinze imatges per segon, a finals del segle XIX es va descobrir que el mag Antoine Arnauld feia canvis en una baralla de cartes que duraven tan sols una dècima de segon.

Una de les altres tècniques que utilitzen els mags i que té a veure amb la limitació de l’ull per apreciar tot el que es mou al seu voltant consisteix en fer moviments de diversos tipus alhora. L’objectiu és que un d’ells, el que aportarà l’efecte màgic, passi inadvertit. Això es pot aconseguir, per exemple, mitjançant la combinació d’un moviment vertical lent i una rotació ràpida, de manera que es mostri una nova cara d’un objecte, que pot ser d’un color diferent. Una altra opció és efectuar un moviment ampli al mateix temps que un de recorregut més limitat. En aquest cas, el cervell té tendència a fixar-se només en el més extens. Una cosa semblant passa quan es produeixen dos moviments però un d’ells ha començat abans que l’altre: l’espectador es fixa principalment en el que s’ha emprès primer. Alguns experiments de laboratori també suggereixen que un moviment curvilini capta més l’atenció que un de recte, de manera que constitueix una bona manera de focalitzar l’atenció de l’espectador i aconseguir que no es fixi en alguna maniobra d’ocultació, que el mag pot executar amb tota tranquil·litat sempre que ho faci fora de la trajectòria del moviment.

Els mags són experts en captar l’atenció i dirigir-la allà on volen amb l’objectiu que certes maniobres passin desapercebudes. Ho anomenen amb el terme anglès genèric de misdirection. Un dels principis que fan servir per aconseguir-ho és que el cervell no és capaç de parar atenció amb la mateixa intensitat a tots els punts de l’espai. De fet, quan es fixa l’atenció de manera continuada en una zona molt concreta, es deixa de processar la informació del que passa al voltant. Aquest efecte, anomenat supressió de la perifèria, serveix als mags per fer maniobres de les quals l’espectador no s’adonarà perquè tenen lloc fora del focus d’atenció. Per concentrar l’atenció en zones específiques, els mags utilitzen molt el llenguatge no verbal: la postura i, sobretot, els gestos que fan amb les mans capten l’interès del públic, el mantenen i el condensen en una zona de l’espai. L’altre element clau del llenguatge no verbal que els ajuda en aquest procés és la mirada. Allà on mira el mag, mira l’espectador. Allà on no mira el mag, ni tampoc el públic, acostumen a succeir algunes de les maniobres clau del joc.

El 1999 un vídeo publicat pels psicòlegs Christopher Chabris i Daniel Simons va fer la volta al món. Hi apareixien tres persones vestides de blanc i tres de negre que es passaven dues pilotes durant 30 segons. Els blancs se’n passaven una entre ells i els de negre feien el mateix amb l’altra, mentre tots ells s’anaven movent i creuant els uns amb els altres. Es demanava a l’espectador que comptés quantes passades feia l’equip blanc. La majoria encertava. En realitat, la tasca era senzilla: només requeria una mica de concentració per fixar-se bé en els moviments dels jugadors blancs i seguir pas a pas la trajectòria de la pilota. Si no ho heu provat de fer, deixeu de llegir, busqueu el vídeo, mireu-lo només una vegada, compteu les passades de l’equip blanc i tanqueu-lo. Ja està? Segur? Si no ho heu fet, tingueu clar que en la propera frase es desvela la gràcia d’aquest experiment viral sobre l’atenció, és a dir, ara: si heu comptat les passades, és molt probable que us hagi passat el mateix que a la majoria d’espectadors i no hagueu vist que, mentre els jugadors es movien i es passaven la pilota, un individu disfressat de goril·la desfilava entre tots ells, fins i tot s’aturava al bell mig de l’escena per picar-se el pit, seguia caminant i sortia del pla.

Podem tallar ceba i mantenir una conversa alhora perquè el procés de tall de verdures el tenim ben après i emmagatzemat a la memòria implícita. Ara bé, si hem de fer dues tasques que demanen molta atenció, com ara comptar passades i detectar l’aparició d’un goril·la en un context aliè a l’animal, o llegir missatges al mòbil i mantenir una conversa, no les podem fer a l’hora sense perdre informació de l’una o de l’altra. En aquests casos, la memòria a curt termini se satura i això afecta la capacitat d’atenció. Per més que la persona que tingueu davant us digui que us escolta mentre consulta compulsivament el telèfon, el cervell no és capaç de fer dues tasques exigents a l’hora sense cometre errors.

Els mags, naturalment, coneixen aquesta limitació i l’exploten contínuament. Una cosa que fan habitualment és formular preguntes o explicar alguna cosa que requereix l’atenció de l’espectador mentre executen les maniobres que volen dissimular. Amb aquesta tàctica no només aconsegueixen que el públic no pari esment a certes manipulacions, sinó que els permet que tampoc fixi amb precisió a la memòria el que està passant, de manera que un cop acabat el joc li serà impossible revisar la seqüència d’esdeveniments per detectar-hi el truc.

Quan anem a la platja i veiem una estrella de mar amb una alga que li cobreix una de les potes, el cervell tendeix a completar el que els ulls no veuen a partir de la resta d’informació que li arriba i experiències anteriors semblants. Podria ser que aquesta estrella de mar tingués una pota bífida com a conseqüència d’una malformació o que, simplement, no tingués pota perquè un bou de mar l’hi ha escapçat per cruspir-se-la. El cervell, però, infereix que sota l’alga hi ha una pota com les altres, una opció que, val a dir-ho, és la més probable. Els experiments mostren que quan falta informació visual el cervell tendeix a completar les imatges d’una manera simple i simètrica. Es tracta d’un procés inconscient i, per tant, inevitable. Quan els mags utilitzen el moviment o la manipulació de l’atenció, un espectador previngut i amb una mica de coneixement previ sobre els jocs pot controlar la seva atenció perquè el joc de màgia no sigui tan efectiu. En el cas del vídeo del goril·la, quan es fa l’experiment per segona vegada, és possible comptar les passades de l’equip blanc i al mateix temps fixar-se en el goril·la. En canvi, el mecanisme de reconstrucció d’una imatge parcialment oculta no es pot controlar perquè forma part dels processos inconscients.

Els mags utilitzen aquesta dèria de completesa del cervell per crear jocs a partir d’objectes que mai mostren completament, com són les cordes, les culleres doblegades, les anelles xineses i les mitges closques que el públic interpreta com a esferes.