Universitat Pompeu FabraL’il·lusionisme és l’art de crear efectes impossibles, efectes que desafien les lleis naturals i que contradiuen les nostres expectatives. Els desenllaços dels millors jocs de màgia són sorprenents, inexplicables, i posen en evidència el funcionament automàtic i inconscient de la ment. D’una banda, tenim la capacitat de percebre la realitat a partir de molt poca informació; de l’altra, ens anticipem per interpretar el significat del que veiem o sentim. Són dos exemples d’estratègies cognitives humanes molt evolucionades que poden ser interferides en els jocs de màgia. Els il·lusionistes són artistes amb habilitats manuals (prestidigitadors), tenen recursos teatrals i escènics, poden utilitzar materials trucats, però la seva capacitat més genuïna és la d’interferir processos cognitius. Amb la seva màgia, entren per “les portes del darrere” del cervell, tal com els hackers envaeixen els ordinadors. I així és com s’aprofiten, per exemple, del fet que els humans no puguem parar atenció a dues coses simultàniament, o de les grans limitacions de la nostra memòria de treball. Una de les tècniques més ben estudiades en màgia és la manipulació de l’atenció (en diuen misdirection ). Mitjançant la divisió o la desviació de l’atenció, els mags aconsegueixen que mirem però que no hi veiem.
L’il·lusionisme és l’ars artem celandi, l’art d’escamotejar l’art. Els efectes de màgia es dissenyen amb una doble realitat: una realitat externa que els espectadors veuen i gaudeixen durant la presentació dels efectes, i una realitat interna del joc que succeeix secretament i que fa possible el final impossible. En la realitat externa tot té la seva lògica i predictibilitat, no hi ha contradiccions, tot quadra bé fins que s’arriba al desenllaç de l’efecte, aquell moment inesperat i fascinant en què s’experimenta la sensació d’impossibilitat. “Uau!”, “Ual·la!”, “I ara!”, “No pot ser!”, “Com ho ha fet?”
El món de l’il·lusionisme domina un extens catàleg d’efectes màgics, un coneixement adquirit després de segles d’estudis, de proves i errors, i que es conserva, evoluciona i transmet discretament entre els seus acòlits. Els il·lusionistes no són pròpiament científics, però amb el pas del temps, de manera empírica, han après a verificar, refinar i consolidar un valuós inventari. Molts efectes màgics han resistit el pas del temps. Ja es feien fa dos segles i encara són efectius, perquè el que no ha canviat és la manera de funcionar del cervell.
El desenllaç d’un joc de màgia provoca sorpresa seguida d’altres emocions, posa de manifest l’error de predicció, la dissonància fruit de la colossal contradicció entre el que s’esperava que passés i el que ha acabat passant. La ciència comença a saber quins mecanismes cognitius hi ha darrere l’eficàcia dels jocs de màgia. Els primers estudis de laboratori, amb científics i mags que miraven d’entendre com funcionaven algunes màgies, es remunten a finals del segle XIX, una època en què el cinema comercial encara no havia nascut i prevalien els espectacles en teatres. No eren bons temps per als il·lusionistes. Patien la forta competència de les mèdiums i altres entabanadors que, amb els mateixos mètodes, es feien creditors de poders sobrenaturals. Avui seguim tenint actors significats, molt més influents, que oculten coses, desvien l’atenció, tergiversen els relats i condicionen algunes de les nostres decisions, però no són pas il·lusionistes. Són manipuladors.
L’il·lusionisme contemporani és una activitat artística honesta. Gaudim dels jocs de màgia sabent que ens enganyen. L’essència de la impossibilitat només s’experimenta en directe, quan la màgia succeeix davant dels nostres propis ulls, sense la quarta paret. Sense la interacció entre l’artista i l’audiència, no hi hauria màgia. El cinema i el teatre proporcionen escenaris ficticis que ens ajuden a fer volar la imaginació de manera versemblant, però l’espectador de màgia viu una experiència real. No cal que s’imagini res. Per això, el desenllaç màgic pot provocar sensacions emocionals molt fortes. Però aquestes emocions no commouen durant gaire temps, són efímeres. On rau, doncs, l’actual interès de la neurociència per la màgia? L’il·lusionisme ens ofereix una valuosa caixa d’eines per obrir portes a la nostra ment. La màgia pot contribuir a una millor comprensió de la cognició humana i també és una escola per conèixer i prevenir la manipulació. Una aproximació científica molt inexplorada, però potencialment molt fèrtil. Quan veus un joc de màgia que t’impacta, no pots evitar preguntar-te “Com ho ha fet?” Perquè, a més de la que veiem, hi ha una altra realitat que no coneixem. La màgia, de fet, imita aquelles realitats de la natura que no sempre som capaços de copsar. Alguns misteris del funcionament de la ment es deuen trobar atrapats en dobles realitats, com la dels efectes dels il·lusionistes. La ciència de la màgia pot aportar pistes inèdites a totes aquestes incògnites.
![El mag Miguel Angel Gea i un neurocientífic, Luis Martínez, sobre la relació entre la màgia i la ciència](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)