Miguel Ángel Gea, Luis Martínez: “La màgia és l’art que produeix més dissonància entre el que s’espera i el que s’observa”

Dossier Mags, els hackers del cervell Desplega

1

Màgia, una porta als secrets de la ment

2

“La màgia és l’art que produeix més dissonància entre el que s’espera i el que s’observa”

3

Mags, els hackers del cervell

La màgia és un art que fa més de 4.000 anys que aconsegueix fascinar persones de totes les edats i cultures. Tothom a qui han fet desaparèixer una moneda davant dels nassos sap que el moment màgic provoca una sorpresa que sovint es transforma en riure i que es fonamenta en la fascinació per haver presenciat un fet impossible. En aquesta conversa, el mag Miguel Ángel Gea i el neurocientífic Luis Martínez discuteixen alguns dels secrets d’aquest art mil·lenari.

Gea no només fa màgia, sinó que també ha pensat molt sobre els fonaments del fet màgic. És professor a l’escola de màgia Ana Tamariz, ha rebut premis internacionals com el Premi Ascanio al mag de l’any i és autor de llibres com La magia española del siglo XX, publicat per l’editorial Páginas el 2003.

Com a científic de l’Institut de Neurociències d’Alacant, un centre mixt de la Universitat Miguel Hernández i el Consell Superior d’Investigacions Científiques, Martínez està molt interessat en les bases neurològiques de la màgia. És autor del llibre sobre la neurociència de la màgia El cerebro ilusionista (RBA, 2020), escrit conjuntament amb un altre neurocientífic, Jordi Camí, que es publicarà pròximament en anglès a Europa i els Estats Units.

La primera pregunta és obligada: com entén la màgia un científic i com l’entén un mag?

— Luis Martínez (LM): Des del punt de vista d’un neurocientífic, la màgia és aquell moment singular en què les nostres percepcions no s’ajusten en absolut a la nostra idea o comprensió del món. I no s’hi ajusten amb una diferència tan gran que ens impedeix trobar una explicació lògica al que estem veient.

— Miguel Ángel Gea (MAG): Els mags treballem a partir d’una base que fomenta alguna cosa incomprensible. Si això es porta a un impossible intel·lectual, és un tipus d’experiència; si ho fiques en una obra de teatre, és gairebé un efecte especial, i si ho introdueixes en el dia a dia, pot ser simplement una cosa estranya, però si ho dotes d’una sensació de fantasia comença a brotar la màgia.

La màgia és un art molt antic. Hi ha referències a l’Antic Egipte, on fa més de 4.000 anys ja hi havia mags que feien desaparèixer boles sota gobelets. Tot aquest coneixement màgic s’ha anat desenvolupant al llarg dels segles mitjançant la intuïció i l’assaig i error en un procediment molt empíric, però avui dia els mags teniu accés a un coneixement molt profund de com funciona el cervell i el podeu utilitzar per enganyar els espectadors. ¿Els mags estudieu neurociència?

— MAG : Jo n’he estudiat, però no és necessari. Nosaltres hem funcionat amb el mètode d’assaig i error. Si una cosa funciona la seguim fent, i si no, no la fem més. Però és veritat que avui dia, gràcies a la neurociència i a altres disciplines, tenim una claredat d’idees sobre el funcionament del cervell que podem utilitzar per crear noves propostes. De fet, la relació entre la màgia i la ciència no és nova, sinó que ve de molt lluny, i sempre ha sigut molt fructífera.

— LM: Els mags sempre han estat una miqueta per davant de la població general pel que fa a la comprensió de la ciència del seu temps. Fa 2.000 anys coneixien la hidràulica i feien jocs amb autòmats que avui anomenaríem robots. Quan es va descobrir l’electricitat, hi havia un mag que encenia de cop un munt d’espelmes en un teatre, un joc que va ser molt efectiu durant la transició de la il·luminació amb candeles a l’enllumenat elèctric perquè aleshores la gent no comprenia què era l’electricitat. Per altra banda, la màgia és molt interessant per als científics: si sabem per què funciona un joc de màgia, podem entendre millor com el cervell processa la informació que rep de l’entorn.

¿Els neurocientífics us fixeu en la màgia, doncs? ¿Penseu que pot aportar alguna cosa interessant a la vostra recerca?

— LM: La màgia és una gran desconeguda i està divorciada del coneixement científic, però és una caixa d’eines al·lucinant. Una persona com el Miguel Ángel puja a un escenari i aconsegueix enganyar tota una audiència simultàniament!

— MAG: Gairebé sempre [riu].

— LM: En canvi, nosaltres plantegem experiments per provar mecanismes cognitius al laboratori i aconseguim que la gent entri en el joc en un 40 o 50 per cent dels casos. La diferència és abismal. Tot aquest coneixement acumulat per una disciplina que va començar fa gairebé 5.000 anys i que ha desenvolupat tècniques que ja estan molt provades és una caixa d’eines que els científics no podem obviar. Però aquest interès és minoritari. Com la mateixa màgia, que des de principis del segle XX, quan es van desenvolupar espectacles com el cinema, on també succeeixen coses impossibles però d’una manera hipercontrolada, ha quedat gairebé com una activitat de culte per a gent iniciada.

— MAG: Tot i això, potser per herència d’un cert pensament màgic, cada generació té el seu mag de referència. Als 70, 80 i 90 era Juan Tamariz, després van venir Jorge Blass o el Mag Lari, i ara hi ha el Mago Pop. Potser és un art que ha estat aïllat, però en aquest aïllament hem creat un submon propi. I quan algú que no el coneix hi entra, queda absolutament meravellat.

Què hi passa, al cervell, quan algú queda meravellat davant d’un joc de màgia?

— LM: Nosaltres entenem el món d’una manera predictiva. No veiem el món tal com és, sinó que fem inferències o prediccions sobre el que estem veient i això condiciona la nostra experiència global. Com que fem hipòtesis i prediccions de manera anticipada, quan mirem escenes i les entenem, el cervell deixa de parar atenció i passa a funcionar d’una manera que es podria denominar inconscient automàtica. Mentre no hi hagi res que surti de la línia de les prediccions, el cervell continua funcionant així. Quan observem un joc de màgia tenim la sensació que sabem quin serà el proper moviment del mag fins al moment final, quan tot això es trenca. Aleshores les prediccions no funcionen i es genera una sorpresa tan gran que encara que vulguem anar cap enrere amb el raonament, no trobem res on agafar-nos. I per això funciona la màgia. És l’únic art que produeix aquesta dissonància tan gran entre el que s’espera i el que s’observa.

— Tal com expliqueu al vostre llibre, la màgia per a infants i per a adults hauria de ser diferent, perquè els cervells d’uns i altres són diferents. De fet, moltes vegades els infants són capaços de descobrir les trampes que fan els mags.

— LM: Els primers anys de la nostra vida emmagatzemem memòries de les nostres interaccions amb el món. Aixequem un got ple d’aigua i veiem que pesa, el posem cap per avall i veiem que l’aigua cau, i fem totes aquestes coses que molesten tant als pares. Els infants fan experiments per acumular informació. I d’adults la fem servir per entendre el món de manera anticipada. Aleshores, amb molt poca informació, el cervell crea una al·lucinació del món i es fixa on s’equivoca. Si hi ha discrepància, apareix la il·lusió de l’impossible i la màgia. Però els infants no tenen un model del món tan detallat i han de fer una anàlisi de la informació molt més exhaustiva. Per això molts jocs de màgia que estan basats en les inferències que el mag sap que fem els adults no funcionen en els infants. Ells encara no disposen d’aquest tipus d’inferències.

— MAG: Una altra manera de veure aquesta diferència és que nosaltres llegim per blocs de paraules i els infants, quan aprenen a llegir, llegeixen cada síl·laba per separat. Si la seva atenció durant un joc de màgia és d’aquest estil, és molt més difícil generar l’efecte màgic.

Davant d’un joc de màgia, al cervell s’activen zones relacionades amb la incertesa i el conflicte. A la majoria ens fascina la màgia, però pot haver-hi gent a qui aquesta dissonància cognitiva els resulti desagradable. Us hi heu trobat?

— MAG: Jo he actuat davant de nois amb autisme i no és que no gaudeixin, sinó que la seva atenció funciona d’una altra manera. Si es despisten i tornen a parar atenció, potser miren on no haurien de mirar i el joc no funciona. També hi ha gent que quan té davant un mag veu una lluita conflictiva i intel·lectual, o aquells que són líders i quan veuen que el mag es converteix en un punt d’interès reaccionen, però això ja és gent amb algun tipus de carència que no tractarem aquí [riu].

LM: També hi ha el fet que tots tenim una tolerància diferent a la incertesa. Hi ha gent que riu i hi ha gent que s’ho passa malament. I la màgia genera incertesa, dubtes sobre el món físic que t’envolta, i hi ha persones per a les quals això és un desafiament.

Avui dia a internet es poden trobar jocs de màgia explicats amb tot luxe de detalls. ¿Ho teniu més difícil els mags per sorprendre el públic?

— MAG: Potser fins ara hem viscut amb una certa facilitat perquè els secrets dels mags es mantenien en secret i es podien fer servir jocs del segle XIX, però ara tenim l’incentiu de renovar-nos i seguir creant jocs nous. El problema que hi veig de cara al futur és que l’impossible que fa atractiu aquest art i que ens diferencia d’altres disciplines, i que ha funcionat molt bé en els últims 200 anys perquè contrastava amb el racionalisme que ha imperat des de la Il·lustració, potser ja no es veurà tan interessant. Potser arriba un moment en què hi ha més interès per espectacles de ficció on es busqui l’estètica, perquè els impossibles intel·lectuals ja són accessibles a tothom.

Quan creeu aquests jocs nous, ¿us inspireu en els avenços científics i tecnològics?

— MAG: En realitat utilitzem tot el que tenim al nostre abast, però avui tot va més ràpid. Els mags que encenien de cop mil espelmes en un teatre van utilitzar el truc 15 o 20 anys. Però avui, segons què facis, un joc et pot durar mesos. Si et despistes, el truc ja el coneix tot el món.

— LM: Sobre això, m’agradaria dir que la màgia més efectiva no és la màgia tecnològica, sinó la que apel·la a aquesta capacitat del nostre cervell de sorprendre’s quan no troba una raó objectiva en el món per allò que prediu. Hi ha jocs de gobelets que es fan igual que fa 4.000 anys i funcionen perquè apel·len a mecanismes cerebrals molt bàsics. Allà no hi ha tecnologia.

Per això la màgia de prop és la més interessant.

— MA: L’interès surt d’aquest enfrontament intel·lectual. Si l’espectador té una carta que se li transforma a la mà, l’enfrontament pot ser més analític que si l’espectador està assegut a la butaca d’un teatre, des d’on tot es percep més visualment.

— LM: Amb Jordi Camí hem plantejat un principi de la distància. A mesura que augmenta la distància entre el joc i el públic, l’efecte màgic ha de ser més fort per causar la mateixa impressió. La màgia de prop pot tenir efectes molt potents. Si te’n vas a màgia d’escenari, s’ha de fer desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat per impressionar el públic.