PeriodistaHa estat una campanya excepcional: a les acaballes d’una pandèmia global i enmig d’una guerra a Ucraïna; una no-campanya, si pensem en l’absència de debat al carrer i les poques ganes del candidat a la reelecció d’arremangar-se i entrar en el cos a cos electoral. Emmanuel Macron ha preferit la diplomàcia de guerra i la seva atapeïda agenda internacional -presidint cimeres europees en l’opulència del Palau de Versalles o coordinant sancions amb els seus homòlegs de la UE, el G-7 i l’OTAN- com a escenari ideal per projectar el poder i el lideratge que ara s’ha de tornar a guanyar a casa. En els últims quatre mesos, Macron ha mantingut fins a 17 converses telefòniques amb Vladímir Putin i 25 amb Volodímir Zelenski, tot això mentre ocupa també la presidència rotatòria de la Unió Europea.
Tot i això, el dubte, tant per a Macron com per a la UE, rau en quant pot durar l’anomenat “efecte bandera”, que ha afavorit el tancament de files al voltant de la figura presidencial i ha reforçat la transformació geopolítica de la Unió. La mateixa guerra que va enfortir el lideratge internacional del president francè també agreuja la pressió econòmica sobre una classe mitjana empobrida, que fa temps que arrossega un malestar evident a les urnes i en la protesta arreu del país.
Segons una enquesta del 28 de març del diari Le Monde, l’impacte de la guerra ha anat perdent preeminència: només el 23% dels enquestats admeten que tindrà importància en el seu vot, 10 punts menys que dues setmanes abans. En canvi, l’atenció se centra ara en les conseqüències econòmiques de la crisi d’Ucraïna: el 43% dels enquestats afirmen que estan “molt preocupats”.
L’Europa de Macron
La guerra a Ucraïna ha reforçat alguns dels pilars bàsics de la visió macronista per a la Unió. L’actual inquilí de l’Elisi va ser el precursor de la recuperació del concepte de poder associat a la UE, amb el seu emblemàtic discurs pronunciat a la Sorbona el 2017, i el gener passat, en la presentació de les prioritats de la presidència francesa de la UE, reclamava un impuls substancial a les polítiques de defensa comuna. Uns mesos després, amb una guerra i milers de morts a les seves fronteres, la UE ha entrat en una fase de rearmament i ha reforçat la seva unitat sancionadora i el concepte de l’Europa que protegeix, que Macron va utilitzar per ressuscitar el malparat pilar de l’Europa social. Però, malgrat tot, la reelecció del president seguirà depenent de l’agenda social; d’aquest malestar econòmic, agreujat ara per l’encariment del cost de l’energia i per la inflació que ha acompanyat la recuperació postpandèmia.
Macron, que el 2017 va donar per mort l’eix esquerra-dreta en plena implosió del sistema tradicional de partits, ha acabat eixamplant altres línies divisòries profundes, sobretot entre l’elit política de París i una part cada cop més important de l’electorat. La distància entre el president i Marine Le Pen -autoproclamada representant de la “França dels oblidats”- s’ha escurçat. Macron deixa enrere un quinquenni marcat pel desafiament dels armilles grogues just quan torna una nova crisi energètica. La seva reelecció es debat entre la por al canvi en temps de desafiaments existencials i el malestar per la vulnerabilitat acumulada.
