Llogaters ofegats pels preus i abocats a la mudança permanent

BarcelonaL’habitatge a Barcelona i l’àrea metropolitana es troba immers en una tempesta perfecta. La pujada de preus és un fet al mercat de compra, però és encara més accelerada al lloguer, que va ser el refugi dels que no volien o no podien endeutar-se després de la crisi hipotecària. L’encariment dels lloguers -del 29% en quatre anys a Barcelona i de més del 24% a l’àrea metropolitana- contrasta amb l’evolució molt més modesta dels salaris. Això colla milers de famílies i explica que moltes de les que no poden afrontar les pujades facin les maletes per canviar de pis, de barri o fins i tot de municipi.

La situació no es limita només a Barcelona, tot i que a la ciutat la pressió s’amplifica pel procés de gentrificació que ja transforma molts barris. El fenomen s’identifica, sobretot, amb la pressió que exerceix el turisme, però hi juguen molts factors: “La gentrificació té moltes cares: assistim a la tematització de barris, a l’elitització -amb pisos de luxe-, i observem fins i tot la gentrificació verda, que paradoxalment mostra efectes com que la gent prefereix renunciar a una millora al barri, com ara un nou parc, per evitar el risc que els preus es disparin”, resumeix el professor d’urbanisme de la UPC i de la UOC Miguel Mayorga. La ciutat ha entrat en un “procés de gentrificació que és global” però que aquí té unes condicions específiques perquè “els nivells de desigualtat en capacitat econòmica familiar i entre els joves són molt grans i no es poden comparar amb el que passa a París o a Berlín”, avisa. “Si la gent no té diners i les pressions de fora fan pujar el lloguer, el problema esclata”.

A Barcelona costa trobar un lloguer per sota dels 800 euros, i els anuncis superen fàcilment els 1.000 en molts punts de la ciutat. “Màxims històrics”, admet el cap de projectes de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, Carles Donat. El problema, però, no és exclusiu: “Les dinàmiques de pujada són extrapolables als 36 municipis de l’àrea metropolitana i també més enllà, al Vallès, per exemple -sosté Donat, que adverteix-: Els increments de l’àrea metropolitana no són fruit només de la pressió de qui marxa buscant preus més baixos, sinó que hi ha contagi psicològic: quan els preus pugen, els propietaris que ofereixen habitatge incorporen la perspectiva de pujada”.

Si s’agafa una família mitjana de dos membres mileuristes que ingressa 2.000 euros nets al mes, la realitat és que “fàcilment” la meitat dels diners poden ser per a habitatge i subministraments, explica el responsable de l’Observatori. I alerta sobre les conseqüències d’això: “Hi ha un retard en l’emancipació, es condicionen els cicles de vida, l’autonomia personal i la igualtat d’oportunitats”.

“La pujada dels lloguers és sincronitzada en moltes ciutats i és fruit de les polítiques que deliberadament han treballat per reactivar la bombolla”, denuncia el portaveu del Sindicat de Llogaters Jaime Palomera. De totes les polítiques nocives que apunta -com els privilegis fiscals a la inversió immobiliària de les socimis-, Palomera marca com a punt d’inflexió en negatiu la llei d’arrendaments urbans (LAU): “Va escurçar la durada dels contractes de lloguer a només tres anys, va trencar el vincle amb l’IPC en les pujades i afavoreix l’augment de desnonaments de llogaters”.

El responsable de l’Observatori Metropolità corrobora la situació “d’inestabilitat permanent” que s’ha instal·lat entre els llogaters, amenaçats per les revisions cada tres anys i en un context de preus a l’alça. “Les compravendes s’incrementen perquè l’alternativa és tan inestable com inassequible”, reconeix.

La vida de barri “es trenca”

L’expulsió de veïns i famílies de determinats barris és difícil de quantificar. Barcelona no desplaça població en termes nets segons les estadístiques oficials, diu Donat, però sí que hi ha gent que es mou. L’estudi de l’Observatori de l’Habitatge apunta que el percentatge de gent que canvia de domicili dins de Barcelona, tot i ser encara molt alt, ha baixat els últims tres anys del 77,6% al 73%, i la tendència apunta a la consolidació.

El Sindicat de Llogaters denuncia que el que es viu són “desnonaments invisibles” de moltes famílies. Hi ha senyals d’alerta que, segons explica Palomera, ja noten les AMPA de les escoles d’alguns barris, a les quals les famílies traslladen la inseguretat que viuen i els canvis de residència que poden afectar l’escolarització dels fills.

La “competència deslleial” entre veïns i els fons inversors, que han començat a comprar pisos i blocs sencers cridats per l’atractiu de Barcelona, fa que la vida en alguns barris “es trenqui”, opina el professor de la UOC. “I si tens un parc d’habitatge limitat, l’onada expansiva que abans es focalitzava al centre es va estenent cap a altres zones -afegeix-. Qui no pot aconseguir un pis en un lloc potser se’n va a la primera corona, on també es troba aquesta competència amb els fons. El problema és metropolità”, avisa l’expert en urbanisme.

Risc d’empobriment

Els riscos socials es resumeixen en el sobreesforç que ja fan les famílies: un 40% dels llogaters a l’àrea metropolitana destinen el 42% dels ingressos a pagar el lloguer i serveis bàsics com aigua, llum i gas. Aquesta taxa de sobrecàrrega està molt per sobre del 30% que es recomana per no entrar en zona de perill, sosté Donat, i també és molt superior a la mitjana europea, inferior al 28%. L’empobriment amenaça potencialment moltes cases. De moment, la població que viu en règim de lloguer és un 30% del total a Barcelona -unes 200.000 llars-, i un 20% a tota l’àrea metropolitana. A més, comporta riscos per a la salut, ja que sense recursos les famílies deixen de fer millores a l’habitatge o, directament, d’encendre la calefacció a l’hivern, afegeix Donat.

La figura del rellogat també pren força, tot i que no surt a les estadístiques: “El sobreesforç condueix cap a aquí, i als portals ja es veuen ofertes d’habitacions que, fins i tot als barris més assequibles de l’àrea metropolitana, rarament baixen de 300 euros”, conclou el responsable de l’Observatori. Els joves que volen anar-se’n de casa també ho tenen més complicat. En deu anys els que s’emancipen abans dels 30 anys han passat de quasi el 33% a un 25%.

Les solucions no són fàcils, coincideixen els experts. N’hi ha una, però, en què tots estan d’acord: pensar a llarg termini. El professor de la UOC afegeix que cal un “urbanisme més àgil tècnicament i informat socialment, que treballi amb la complicitat dels veïns per protegir els barris”. Donat lamenta que les administracions (sobretot els ajuntaments) tenen marge per actuar només en casos “d’urgència”. Calen recursos de l’Estat, diu: “La despesa directa en habitatge social ha d’acostar-se del 0,36% actual del PIB estatal al 2% que inverteix Europa”. També urgeix a augmentar les reserves de sòl públic per garantir més habitatge protegit “a tots els municipis i barris sense excepció”. La col·laboració metropolitana en un problema que transcendeix els ajuntaments ha de créixer, avisa.