Necessitem Gandhi?
El pensament del Mahatma no ha impregnat la política dels governs, però és al cor de molts moviments socials actuals
HistoriadorQuan observem la deriva d’un món en crisi, tant en l’àmbit ecològic com pel que fa a l’increment de les desigualtats, el bel·licisme i les violències creixents, els milions de refugiats i desplaçats, i les amenaces constants als drets bàsics i les llibertats, és oportú preguntar-se, ara que es commemora el 150è aniversari del seu naixement, quin pot ser el paper de les idees i el llegat de Gandhi. Dit d’una altra manera: ¿ha de ser considerat una relíquia del passat o una esperança per al futur?
És una evidència que el seu missatge, basat en idees com la no-violència, la fraternitat, la vida senzilla i la justícia social, no ha impregnat la política ni la geopolítica dels estats ni dels principals mandataris del món actual. Es fa difícil trobar avui algú, dins d’aquest univers, que ens n’aporti el més mínim eco, malgrat que molts d’ells visiten i ofereixen l’ofrena al memorial dedicat al Mahatma en les seves visites d’estat a Delhi. És encara més punyent el fet que a l’Índia mateix, on oficialment se’l considera el pare de la nació, la política governamental s’hagi allunyat, dia rere dia, del seu missatge. I aquest allunyament és més palès sota el govern fonamentalista de Narendra Modi, que ha emprès una deriva clarament autoritària, l’última manifestació de la qual ha estat la suspensió de l’estatut especial per al Caixmir, amb totes les conseqüències que comporta i comportarà.
I, tanmateix, el llegat de Gandhi és viu i influeix moviments i teories que busquen transformar aquest món en un indret més just i habitable per a tothom. Va influir en Luther King i el moviment pels drets civils als EUA, però també en César Chávez, defensor dels camperols; en l’italià Lanza del Vasto, així com en Nelson Mandela... i en pensadors com Gene Sharp, E.F. Schumacher, Ivan Illich o Vandana Shiva, entre molts altres. Al nostre país va marcar també Lluís M. Xirinacs. Seria llarg esmentar la gran quantitat d’estudis i debats que han generat, i generen, el seu pensament i la seva experiència.
Pel que fa als moviments socials i polítics, el missatge de Gandhi ha tingut un impacte creixent en les últimes dècades. Quan el 1980 es va fundar el partit Els Verds a Alemanya, la influència de les idees de Gandhi va ser remarcable en molts àmbits, sobretot en el referent a la proposta d’una economia i organització social respectuoses amb la naturalesa i contràries al malbaratament, així com en la no-violència. En molts dels moviments socials sorgits arreu del món els últims temps, la idea de la no-violència ha substituït sovint velles idees sobre l’eficàcia dels enfrontaments violents, si bé, malauradament, no és un camí fàcil.
Podem recordar, en aquest sentit, l’experiència del 15-M, l’any 2011, en diverses ciutats de l’estat espanyol, en què en les manifestacions i concentracions van aparèixer cites de Gandhi i referències a les seves propostes. I tenim l’evidència que en el moviment sobiranista català les apel·lacions a la no-violència, com també les referències a Gandhi i la desobediència civil, són freqüents i un dels seus principals arguments.
Per què interessa Gandhi, avui?
Certament, estem assistint a un redescobriment de la persona i la seva obra i a un interès creixent pel seu missatge. Per què? Segurament perquè, quan estem vivint una profunda crisi i s’han demostrat ineficaces moltes de les respostes tradicionals als problemes humans, ens adonem que Gandhi es va plantejar algunes de les grans preguntes i reptes que han d’encarar la societat i cada ésser humà, reptes que ara esdevenen d’una enorme rellevància per al nostre futur i el del planeta. I va oferir, a més, alguns camins que, si més no, val la pena explorar. Però les aportacions de Gandhi no es limiten als mitjans de lluita que cal utilitzar contra la injustícia, àmbit en el qual va excel·lir, sinó que abracen algunes qüestions profundes, perennes i actuals.
Sens dubte, l’aportació més coneguda és la seva defensa de la no-violència, una no-violència profunda que va des del fons de l’individu fins a les relacions socials i econòmiques, incloent-hi la resolució dels conflictes i els mitjans de lluita. Les seves campanyes, anomenades s atyagraha, combinaven dos conceptes bàsics: ahimsa (no-violència) i satya (veritat). I en va demostrar, sovint, l’eficàcia.
L’opció pels més desafavorits el va portar a lluitar contra la institució de la intocabilitat, producte del sistema de castes a l’Índia que condemnava els anomenats intocables a viure discriminats i en condicions paupèrrimes. Però el va portar també a lluitar a favor dels pagesos pobres, dels treballadors i de les diverses comunitats del país. Es va manifestar a favor de la igualtat de les dones, en una societat tan patriarcal com la de l’Índia de l’època, i encara actualment, la qual cosa li va generar la complicitat de moltes d’elles. Va ser per raó d’aquesta identificació amb la gent més senzilla i oprimida que va adoptar una vida austera.
En el pla econòmic i social, va defensar que l’economia havia d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, que havia d’estar presidida per l’ètica i no pel benefici d’uns quants. Propugnava un sistema econòmic descentralitzat i en harmonia amb la naturalesa. Va ser molt crític amb el maquinisme i la tecnologia, sobretot si aquesta no estava al servei del benestar de la societat, així com amb el consumisme superficial com a finalitat. Per això molts ecologistes el van considerar un referent i, en els últims anys, els defensors de les teories d’un decreixement econòmic, per evitar el col·lapse al qual semblem abocats, reivindiquen moltes de les idees de Gandhi.
D’altra banda, va propugnar el diàleg interreligiós i intercultural, en lloc de l’enfrontament, i va vincular la lluita per la transformació de la societat en un sentit més just amb la pròpia lluita personal de cada individu per millorar èticament, com l’única via real de transformació, sense separar l’àmbit social de l’individual; i ens va mostrar un estil de lideratge no demagògic, ni sectari, sinó responsable i basat en l’exemple i la coherència.
Tanmateix, el pitjor servei que es pot fer a la seva obra és santificar-lo, perquè això el faria inoperant. Gandhi va ser un ésser humà, amb les seves contradiccions i errors, que va buscar honestament un camí de realització que el va portar a dedicar la seva vida al servei de les causes que va considerar justes, en una recerca permanent fins a la fi de la seva vida. I aquesta recerca la va fer en diàleg amb altres tradicions, ja que es va interessar no només per les seves arrels índies, sinó també per les teories i escrits de Tolstoi, Thoreau i Ruskin, entre molts altres. Recuperar i actualitzar el llegat de Gandhi, per fer-ne una cosa viva, requereix fer-lo dialogar amb altres tradicions i propostes sorgides a Orient i Occident que busquen també respostes per evitar el col·lapse i redreçar, si encara és possible, el futur del nostre món en crisi.