La literatura acadèmica al voltant del Procés: del dret a decidir a la nació
Des d’abans de la primera Diada diversos acadèmics han estudiat les fórmules per a la independència
BarcelonaLa Diada del 2012 va suposar un abans i un després en la política catalana, reflectit també en l’estudi acadèmic. Ja des d’abans del Procés, amb la sentència de l’Estatut del 2010, han proliferat els estudis sobre el dret a decidir, la nació i el dret a la independència unilateral.
Amb la mirada posada a Catalunya, diversos politòlegs i juristes han fet aportacions a la literatura acadèmica en reflexionar al voltant dels supòsits en què un grup té dret a separar-se de l’estat del qual forma part. Estudis que s’emmarquen en el camp teòric i la filosofia política, és a dir, que no analitzen el vessant de les relacions internacionals i la geopolítica que intervé en les indepedendències al llarg dels segles.
En el camp teòric, es diferencien tres grups de teories de la secessió: les que defensen que la voluntat democràtica expressada per un grup de persones a partir de la lliure associació és suficient per poder-se constituir com a estat (plebiscitàries o, en termes col·loquials, del dret a decidir); les que consideren que només les nacions, com a grup, tenen el dret a l’autodeterminació (nacionalistes); i les que conceben la independència només com un remei a una situació injusta dins un estat (remeieres). Un dels primers a Catalunya a teoritzar sobre el dret a decidir com a punt de partida per assolir la independència va ser el jurista Héctor López Bofill l’any 2009 en el seu llibre Nous estats i principi democràtic (Angle Editorial). Proposava utilitzar procediments democràtics per decidir les fronteres. Pocs anys més tard, el politòleg Jaume López també abraça aquest principi i defensa el dret a decidir com a via per assolir l’estat propi: considera que la voluntat expressada per un conjunt de persones agrupades en un territori és suficient per tenir la possibilitat d’independitzar-se. A parer seu, aplicant aquest principi tant Catalunya com una comunitat autònoma com la Rioja podrien constituir-se com a estats si així ho vol una majoria dels seus ciutadans. Segons el principi democràtic, de fet, juristes catalans de renom -bàsicament aglutinats en el Col·lectiu Praga- han defensat la possibilitat de fer una consulta sobre la independència dins la Constitució. Altres, com Ferran Requejo -un dels màxims exponents en matèria d’estats plurinacionals- i Montserrat Guibernau, han projectat el debat català en l’àmbit internacional.
La rellevància de la nació
El corrent del dret a decidir es diferencia dels que consideren que només les nacions -els grups que comparteixen uns trets comuns, una història, una llengua, etc.- tenen dret a l’autodeterminació. Un dels màxims defensors d’aquesta tesi és el professor de filosofia moral a la Universitat de Girona Joan Vergés, amb l’obra La nació necessària (Angle Editorial), guardonada amb el premi Trias Fargas el 2013. Es tracta d’una defensa del dret a l’autodeterminació nacional en el sentit que ser nació, argumenta Vergés, és un requisit per tenir dret a independitzar-se, que s’ha de sumar a la voluntat democràtica majoritària. És una manera d’evitar, defensa, la fragmentació continua del territori o que grups benestants (zones riques) s’agrupin per crear el seu propi estat. També posa de rellevància la nació, però en menor mesura, el jurista i politòleg Pau Bossacoma.
Aquest últim autor, en el seu llibre Justícia i legalitat de la secessió (Generalitat de Catalunya), va un pas més enllà i elabora una teoria integral de la secessió. Defineix els principis amb què creu que s’hauria de basar un estat plurinacional perquè la secessió fos justa i determina en quines condicions seria legítima la independència unilateral d’una minoria nacional. A parer seu, com més “just” sigui l’estat més persistència i majories reforçades hauran de demostrar els independentistes perquè la independència sigui legítima. A més injustícia, menys requisits perquè la minoria pugui exercir el dret a independitzar-se.
La independència com a remei
Altres autors defensen el dret a la independència com a remei a un tracte injust de l’estat del qual es forma part. Tot i que tradicionalment aquestes teories només es referien a les vulneracions dels drets humans -va ser una de les bases del dret a l’autodeterminació de les colònies-, en els últims temps han pres una altra dimensió basada en el reconeixement: perquè un estat sigui just ha de reconèixer les seves minories. Si no ho fa, aquestes minories tenen dret a exercir el seu dret a separar-se. L’exercici del dret a l’autodeterminació és, doncs, la solució a una situació injusta. De fet, el mateix president Quim Torra, coneixedor d’aquestes teories, va fer èmfasi en la seva conferència a “la causa justa” de la independència.
El politòleg Josep Costa -ara vicepresident del Parlament i diputat de JxCat- també s’hi ha abonat. Ja advertia l’any 2003 que els estats liberals no són culturalment neutres i que tendeixen a imposar-se a les minories. Així, si un estat no reconeix els drets de les seves nacions, la independència unilateral estaria justificada. En una entrevista a l’ARA abans que fos diputat sobre el seu llibre O secessió o secessió (A Contra Vent Editors i Fundació Josep Irla), defensava que “Espanya fa el que no ha de fer per evitar la independència”.
Siguin quins siguin els requisits per justificar una independència unilateral en el pla teòric, però, tots coincideixen en el fet que la voluntat democràtica és condició imprescindible. I, com molts marcs teòrics, la seva translació a la pràctica continua sent una incògnita: per molts treballs acadèmics que s’hagin fet, la Diada del 2012 i la del 2018 continuen reclamant el mateix, la independència.
