Lionel Messi: de Rosario a déu

NoiestwitterbarçaLa presentació de Messi a París, amb tots els honors, ens genera ambivalència, i molts sentiments confrontats. ¿Messi és el fill que finalment s’emancipa o és el fill desagraït que no vol continuar amb el negoci familiar? ¿Fidelitat a l’ADN guanyador o infidelitat al Barça que l’ha creat com a déu del futbol?

Quin és el teu moment Messi?

El Messi adult és encara part d’aquell nen de Rosario sempre darrere de la pilota. Aquell nen amb talent innat, passió i obsessió pel futbol. Ens agrada per les seves habilitats i per una intensitat efectiva que encomana plaer pel joc. No és només la desmesura dels brasilers, ni la força dels alemanys, ni el sentiment dels italians o la tècnica dels holandesos. Ho és tot. Emocional i racional alhora. Tècnica i sentiment. Golejador i fabricant de jugades de gol. Potser la barreja de l’origen argentí, el català d’adopció i les arrels italianes ha ajudat a forjar la seva personalitat i el seu joc.

El nen de Rosario i la família s’emmirallaven en Maradona, però el Barça ha fet de Messi un mestissatge: Maradona, Kubala i Cruyff. Si el River Plate hagués pagat els 1.500 dòlars al mes per tractar la seva deficiència hormonal del creixement als 11 anys, Rexach no hauria pogut intuir el talent d’aquell nen. La Masia, el Barça, són les claus de la seva vida i grandesa futbolística, la seva glòria. Més de 21 anys, dels 13 als 34. Ha tingut la immensa sort de jugar amb els equips més sòlids i vertebradors del joc marca de la casa Barça.

En l’etapa amb Xavi Hernández, Iniesta, Busquets i Puyol aprèn amb l’estil Cruyff a créixer i fer-se el gran davanter golejador. Amb Guardiola comença a convertir-se en “el líder” i amb Luis Enrique es consolida com un dels grans jugadors de la història mundial del futbol. Amb la sortida de Xavi i Iniesta, Messi fa de director d’orquestra del gol i de primer violí alhora. I la màgia del temps de Messi, Suárez i Neymar, el millor trident de la història.

Aquest Messi, més madur, de continuades Pilotes d’Or, ha donat les grans jornades de futbol amb majúscules. Pur plaer màgic veure’l jugar.

Però progressivament és probable que el messicentrisme hagi impedit que altres jugadors brillessin i poguessin tenir el protagonisme que haurien demostrat en altres equips. Potser es fa difícil trobar entrenadors a l’altura de fer compatible el lideratge indiscutible de Messi amb la de la resta de l’equip i de conjunt. Guardiola, quan deixa el Barça, confessa dificultats per gestionar aquesta complexitat. I ara aquest equip ja no és suficient per la necessitat de Messi de guanyar sempre, especialment la Champions.

La guerra pel relat de l'adeu de Messi al Barça

Ha sigut el món futbolístic, el mateix Barça, qui ha induït aquesta necessitat d’estar sempre en el millor moment, de ser Pilota d’Or, d’aixecar copes. Messi no veu que la seva carrera s’estigui acabant i en vol més. Aquesta és, entre d’altres, la raó de marxar al PSG, que creu que li promet de nou la glòria amb un equip competitiu. Els dies resoldran l’enigma. El PSG pot pagar el que ell consideri, directament amb la fitxa o indirectament des de París o Qatar. El PSG promet el trident: Messi, Mbappé i Neymar.

El Barça necessita humilitat, transparència i ambició. El president Laporta ha pres la decisió més dura de les seves i de totes les presidències. Que sigui veritat que el Barça és més que un club, més que el futbol masculí. El Barça és molt més valuós que el PSG, per la seva base, per tots els equips de totes les disciplines, i ha d’aspirar a tenir un equip de futbol que torni a il·lusionar, a empatitzar amb tots nosaltres.

És el moment de construir de nou la màgia del joc d’equip i deixar que els lideratges puguin lluir i créixer: protagonisme de La Masia, dels joves i dels fitxatges que estaven eclipsats per Messi. Koeman té un gran repte.

Messi és el futbolista forjat amb el pòsit dels millors Barça de la història. El demà s’ha d’escriure. El fill, l’hereu, el relleu del Dream Team, ha marxat. Els déus volen tocar cada dia el cel. Però els somnis col·lectius són més poderosos, encara que òbviament necessiten líders.

Dossier Quin Barça sense Messi?

Següent

Com kamikazes

Anterior

Una tristesa alliberadora

Vés a l’ÍNDEX