BarcelonaMas torna a posar a prova el seu lideratge al capdavant del procés
Artur Mas va anar ahir fins a la terminal T1 de l’aeroport del Prat. Hi va anar a buscar el seu fill gran, l’Albert, a qui feia set mesos que no veia. “Tinc moltes ganes d’abraçar-lo i d’anar a dinar amb ell”, va assenyalar divendres el president de la Generalitat en funcions als periodistes que han seguit la campanya de Democràcia i Llibertat. El retrobament familiar serà l’únic moment de calma abans de les eleccions espanyoles d’avui, en què la coalició liderada per Convergència se la juga. I ho fa en tres àmbits: en el lideratge partidista del sobiranisme, en el lideratge del mateix Mas al capdavant el procés -en ple bloqueig, encara, de la investidura- i en referència al futur del partit. Va ser el mateix president qui, en la presentació de la candidatura, la va situar com la “llavor” d’un partit nou que hauria de néixer al febrer.
Mas, com és habitual en les campanyes convergents que no encapçala, s’ha vestit de candidat. Ha participat en onze mítings, ha mantingut trobades privades amb els candidats i s’ha interessat per les activitats territorials en conversa amb els dirigents que té repartits Convergència arreu de Catalunya. Els ha preguntat pel grau de coneixement de la marca -entre la gent gran i els joves- i també s’ha encarregat d’explicar a la militància que el nom de Francesc Homs explicita la “importància” de la cita del 20-D. “Fixeu-vos si ens ho prenem seriosament que a Madrid hi enviem la meva mà dreta”, ha exclamat en més d’un míting. Exposant-se tant al costat del candidat, Mas torna a posar em joc el seu lideratge.
Ja ho va fer a les eleccions europees, flanquejant Ramon Tremosa, i encara més en les municipals del mes de maig, quan es va erigir en ariet dels nacionalistes contra Ada Colau enmig de la campanya de Xavier Trias. “Una ciutat no es pot governar com si fos una assemblea”, va cridar des del Pavelló de la Nova Icària. Només set mesos després, el seu futur polític està en mans d’una assemblea: la que organitzarà la CUP el 27 de setembre per decidir el posicionament sobre l’acord amb Junts pel Sí.
“Millor que no en parli”
En privat, segons el seu entorn, Mas està “relativament tranquil” sobre les converses per bastir una entesa independentista. “Li consta, diu, que els sectors més proclius a l’acord estan mirant de convèncer els que són partidaris del veto”, assenyala el seu entorn. Mas, però, en públic defensa que és “millor que no en parli”. Dos consellers consultats avisen que amb la CUP “no es poden fer pronòstics”, de manera que continuen pendents de l’assemblea decisiva. Si hi ha entesa i és aprovada, el president compta ser investit a principis de gener.
Què passa si el resultat a les urnes és negatiu i, a banda, no hi ha acord independentista? La gran pregunta és amb quines sigles es presentarà CDC a les eleccions del març. Uns comicis en què Mas, un cop més, posaria a prova el seu lideratge.
Junqueras aspira a refermar el pes en el nou Govern i el control a ERC
Fa poc més de quatre anys Oriol Junqueras vivia la seva primera nit electoral al capdavant d’ERC. Un grapat de vots van assegurar a última hora de la nit l’escó per Girona, cosa que feia que els republicans mantinguessin els tres diputats al Congrés després d’una campanya que començava amb expectatives molt baixes i en què Junqueras s’hi va deixar la pell. Va ser el primer de molts èxits del nou president d’ERC, fins al punt que avui les expectatives han passat de retenir la presència a la cambra baixa a aspirar a guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. La memòria, però, és de curta volada i, en uns comicis tan disputats, la distància entre el cel -ser primera força- i l’infern -ser la cinquena- pot anar d’un sol diputat.
En aquella campanya, Junqueras va optar per un independent com a cap de llista i un veterà com Joan Tardà de número dos. A primer cop d’ull, pot semblar que res no ha canviat gaire, però la realitat és l’oposada. Llavors el líder d’ERC va agafar un partit en caiguda lliure i va intentar reimpulsar-lo com a pal de paller de l’independentisme, prioritzant l’eix nacional i aliat amb Reagrupament. Quatre anys més tard, la formació està totalment lacada, oberta a un gran nombre d’independents i sobiranistes escindits del PSC, ICV o fins i tot d’Unió.
Per tant, els comicis d’avui tanquen una primera etapa i n’obren una de nova, amb una revàlida a una fórmula amb la qual ERC ja va guanyar unes eleccions -les europees del 2014- després de 78 anys. Una fita que ja hauria de servir com a segell de qualitat, si no fos perquè els militants republicans necessiten un nou èxit després d’acceptar a contracor l’aliança amb CDC el 27-S a petició de Junqueras. Si ERC torna a demostrar vigor en solitari, aquell episodi pot quedar totalment oblidat i el lideratge al partit refermat.
A més, Rufián és també una aposta personal de Junqueras, així com la idea d’omplir la candidatura d’independents -relegant, per tant, la pròpia militància-. El perfil del cap de llista, a més, forma part d’una estratègia a mitjà termini per acabar d’assentar ERC a l’àrea metropolitana i recosir el país, cosa que implica que el creixement es llegirà també a nivell qualitatiu, per territoris.
Lideratge moral a l’executiu
Ara bé, Junqueras també es juga refermar el seu pes en el futur govern -si n’hi ha-. La fórmula del consell de presidència dilueix la seva vicepresidència, però, si avui guanyen els republicans, el seu lideratge moral creixeria. A més, de cara a les futures eleccions -al març o d’aquí 18 mesos-, el president d’ERC podria partir com a principal aspirant a presidir l’executiu, amb l’avantatge psicològic que això comporta.
Tanmateix, Junqueras es juga alguna cosa més avui. No el coll, però sí la barba. I és que, segons va avançar divendres, s’ha compromès juntament amb Gabriel Rufián a afaitar-se del tot si els republicans són primers. Si guanyen, demà ja compareixeran amb la cara llisa. I somrient.