L’home que va salvar les urnes de l’1-O

PerpinyàNomés dues persones tenien les claus del magatzem on van amagar-se durant mesos les 10.000 urnes de l’1-O. Una és el Lluís, el cervell de l’operatiu clandestí i l’home que va pagar la factura de 100.000 euros per les urnes, i l’altra és el Marc, un activista nord-català que va salvar-les en un dels moments més delicats de l’operació: si els tres contenidors carregats des de la Xina van poder desembarcar al port de Marsella va ser gràcies a les explicacions que va donar als agents duaners. Per surrealista que pugui semblar, el Marc -tots els noms del relat són ficticis- va argumentar que les 10.000 caixes de plàstic eren per fer un homenatge a una colla castellera. L’excusa va satisfer els agents i les urnes van sortir de Marsella cap al magatzem de la comarca del Riberal que ell havia llogat.

Just quan fa mig any del referèndum, el Marc explica per primera vegada la seva història. I ho fa sense buscar cap mena de reconeixement. “Jo soc una peça més, i soc la peça que ha arriscat menys”, assegura a l’ARA des de Perpinyà, i subratlla que operava sempre en territori francès. Sense la seva implicació -discreta però vital- el referèndum segurament no hauria tirat endavant: a més de rebre les urnes, és qui lloga la nau on es guarden els mesos previs a l’1-O i qui teixeix una xarxa de complicitats clau a la Catalunya del Nord per ajudar a fer possible una votació que, malgrat que no hi pot participar perquè té la nacionalitat francesa, sent totalment seva. “Jo soc català i em sento tan català com un del sud. La meva capital és Barcelona, no París, i em sento millor a Figueres que a Narbona”, resumeix.

El Marc forma part de l’operatiu des del principi. A finals de març, just ara fa un any, el Lluís va a casa seva a dinar. Es coneixen des de fa anys pel seu compromís amb el país. “Em demana si li puc donar un cop de mà, si estaria disposat a ajudar-lo en un tema i si sé parlar en anglès”. El Marc accepta la proposta sense fer preguntes: “Per a mi és natural col·laborar, i si podia fer el que em demanava, ho feia i ja està”.

Les urnes de mostra, en avió

El Lluís ja fa dies que s’informa per iniciativa pròpia sobre empreses que fabriquen urnes, per si el pla oficial del Govern -comprar els receptacles a través d’un concurs públic- falla, tal com acaba passant. Per això, té al cap que l’operació de la compra ha de ser francesa -en qualsevol port o aeroport espanyol aixecarien massa suspicàcies- i necessita un responsable amb un anglès fluid perquè l’empresa escollida és xinesa i cal posar-se d’acord sobre models i preus.

Dit i fet. El Marc rep dos paquets amb tres models d’urnes cadascun, que l’empresa els envia de prova per decidir quin es queden. Aquestes mostres, a diferència de la comanda final, arriben en avió perquè el temps apressa. “Necessitàvem que fos un material fàcil de transportar. Algunes eren plegables, d’uns 23 centímetres d’alçada, però eren difícils de muntar i es podien trencar en el trasllat i durant la votació”.

“Jo no decideixo res. Ni obria els paquets. Quan arribaven, avisava el Lluís pel Signal. Ell venia, se’ls emportava i preguntava a qui convenia”, revela el Marc. La factura ascendeix a 100.000 euros, que paga el Lluís, i la comanda, que es tanca a finals de juny, arriba finalment amb vaixell al port de Marsella gairebé un mes després. A la paperassa hi consta que són 10.000 “caixes de plàstic”. “Posar-hi «urnes» hauria sigut massa gros!”, diu el Marc. És aleshores quan l’enginy de l’activista nord-català juga un paper decisiu.

Com a responsable de la comanda, els agents duaners li truquen perquè els sembla estrany que un particular vulgui tantes unitats del mateix producte. “Em pregunten si és per vendre, per comercialitzar”. El Marc respon: “Contesto que no els hi puc explicar perquè és una sorpresa, però són tan insistents que els dic el primer que em passa pel cap i que no tenia pensat”. És el moment clau. “Els explico que volem fer una gran construcció per homenatjar una colla castellera que fa 20 anys, i que espero recuperar la inversió amb ajuts de les institucions i empreses”. Tot i que l’explicació convenç d’entrada l’interlocutor del Marc, li demana que ho enviï per escrit, cosa que fa de seguida per mail. Encara té una bala a la recambra per si de cas: “Si em fan més preguntes, els diré que hem portat una caixa per cadascun dels 10.000 castellers que hi ha Catalunya”.

“Per al port, era una misèria”

Amb els mesos, i havent paït un dels moments més tensos de tot l’operatiu, el Marc creu que al port de Marsella no van saber veure la importància d’aquells contenidors perquè aleshores a França encara no es parlava del referèndum i també perquè els duaners principals potser estaven de vacances. “Marsella és un port enorme on arriben milers de contenidors cada dia. Per a nosaltres aquells tres contenidors representaven molt, però per a ells era una misèria”. La seva astúcia salva les urnes de l’1-O. I sense urnes no hi havia referèndum.

Després d’una setmana al port de Marsella per les gestions i la contractació dels transportistes, les urnes es distribueixen en tres camions cap a un magatzem al Riberal. El Marc té la missió de trobar un espai prou gran per guardar-hi les 10.000 urnes però que a la vegada sigui discret. “Al centre de la ciutat era complicat, però si quedava molt allunyat, també. Volíem un lloc on la sortida de camions no fos excepcional i on carregar i descarregar fos normal”. En lloga un de l’agost a l’octubre. “Als propietaris els dic que vull el magatzem per posar-hi caixes”. Un cop més, les explicacions del Marc són convincents: “Al setembre els llogaters em diuen que han vist furgonetes i cotxes i que segueixen l’actualitat de Catalunya. No són tan idiotes! Em fan entendre que saben el que s’hi amaga, però mai em demanen res”. I això, diu el Marc, que els propietaris del magatzem no són catalanistes.

L’ajuda dels amics de confiança

Per descarregar els tres camions, el Marc lloga un toro i contacta amb sis o set persones de la seva màxima confiança. “Els dic «A aquesta hora, a aquest lloc», que no ho diguin a ningú i que no facin cap fotografia o preguntes”, recorda. Els amics del Marc no fallen. “Els que em diuen que no poden venir és perquè no saben què anem a fer, perquè si ho haguessin sabut, haurien vingut”. En contacte amb el port, el Marc demana que els tres camions arribin el mateix dia, el 7 d’agost, amb dues hores de diferència. “Arriben a les 7, a les 9 i a les 11 del matí, i a la 13 h estava tot descarregat”. Entre una desena de persones baixen unes 800 caixes amb 12 urnes a cadascuna. Mentre descarreguen els camions, un transportista dorm, l’altre se’n va a fer un volt i el tercer no desaprofita l’esmorzar de pa amb tomàquet i pernil que han preparat.

Aquell 7 d’agost una de les persones que han pujat des de Catalunya a ajudar el Lluís i el Marc ja s’endú una quarantena de caixes cap al Principat, on es localitzen vuit grans locals per guardar tot el material. És el Guti, el responsable del magatzem del Barcelonès i, per tant, el que guardarà més urnes. Se’n necessiten tantes que haurà de pujar dos cops més al Riberal, per carregar unes 500 urnes a cada viatge. “Altres persones venien una vegada i ja està. Ja no els hem vist més”, explica el Marc.

Un dels viatges del Guti, però, es veu interromput pels atemptats del 17 d’agost a Barcelona. El Lluís i el Marc volen que abans del 25 d’agost totes les urnes siguin fora, però els atacs jihadistes multipliquen els controls a les fronteres i obliguen a avortar el trasllat. “Unes 6.000 urnes ja havien sortit abans del 17-A, però en quedaven unes 500 encara per repartir. Les altres 3.500 es queden guardades al magatzem”, assegura.

Les paperetes es fan a França

Dels vuit grans magatzems a Catalunya, les urnes es traslladen a una quarantena de locals més petits, i d’allà, a les cases i cotxes particulars de milers de voluntaris que les porten als col·legis. Aquesta operació es desplega pel territori en paral·lel a la fabricació de paperetes. Però també en aquest cas el referèndum rep el suport logístic de la Catalunya del Nord. “Hi ha una sola impremta que fa els 6,5 milions de paperetes que se’ns havien demanat”, confirma el Marc, que uns dies abans de la votació fa un viatge amb el maleter ben ple. Si bé els cossos de seguretat espanyols són incapaços de trobar ni una sola urna, sí que intercepten milers de paperetes. L’últim gran cop abans de l’1-O el fan dijous a Igualada, on la Guàrdia Civil en requisa 2,5 milions. “Se’ns demana que en fem 1,5 milions més, però la impremta que havia fet els 6,5 milions no tenia prou paper i només ens assegura 800.000 paperetes”. La solidaritat s’activa i es contacta amb una altra empresa de Catalunya del Nord, que es compromet a fer 700.000 paperetes en dos dies. Entre divendres i dissabte, desenes de persones s’arriben fins al Rosselló per recollir el material i distribuir-lo pel Principat.

El Marc no es vol perdre el referèndum i passa a Catalunya el cap de setmana de la votació. Arriba ben d’hora al col·legi i espera amb entusiasme i nerviosisme l’arribada d’unes urnes que ell mateix havia custodiat durant dos mesos. “Tenia fred i vaig anar cinc minuts al cotxe a buscar un abric”, recorda. Van ser només cinc minuts, però cinc minuts poden ser suficients per entrar les urnes al col·legi. “Em vaig perdre l’arribada, que era una de les coses que em feien més il·lusió de veure”. Ell, que tants cops les havia tingut entre les mans, també volia guardar a la memòria una de les imatges que quedaran per sempre al record col·lectiu d’aquell dia. Durant aquell diumenge no va veure en cap moment les urnes. “Hi havia tanta gent al col·legi que no vaig entrar!”, lamenta rient.

Sempre amagades al mateix lloc

Allarguen el lloguer del magatzem fins al desembre perquè no poden buidar-lo tan ràpid com pensaven. “No sabíem on posar les 3.500 que teníem i vam pensar que allà era un lloc segur perquè fins aleshores ningú les havia trobat”. Les mateixes persones que al mes d’agost havien pujat a buscar urnes, ara seran les encarregades també d’endur-se les que queden en diferents furgonetes, algunes de llogades. El Marc no pregunta on se les enduen, però entén que són al Principat.

Unes 200 urnes, però, es porten a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà per fer una subhasta benèfica i recollir diners per a les famílies dels presos polítics. Cada una valia com a mínim 50 euros, però hi va haver gent que en va arribar a pagar fins a 500. L’esdeveniment va tenir tant èxit que uns dies després se’n van posar més a la venda. “Si les 3.500 urnes s’haguessin quedat al magatzem, les hauríem venut totes”, afirma. El lloc escollit no va ser casual. L’abadia és un símbol de la resistència catalanista, perquè allà van trobar refugi un grup de monjos benedictins que el règim franquista va expulsar de Montserrat per donar suport a les declaracions de l’abat Aureli Maria Escarré, que va sortir a la portada de Le Monde l’any 1963 defensant la democràcia, la llibertat i la identitat catalana.

Tot i la seva implicació cabdal en l’1-O i la repressió posterior, el Marc està tranquil. “Què he fet d’il·legal, jo? Em poden interrogar, però jo no he fet res d’il·legal en territori francès”, deixa clar. “Estic orgullós d’haver-hi participat, però no he fet més que les altres dues o tres mil persones implicades o que el malparit que va entrar l’urna al poble on jo era el dia 1”, diu amb un ampli somriure. Un somriure que manté perquè està convençut que, tot i els entrebancs, “un dia o altre Catalunya serà independent”: “No hi veig cap altra sortida”. Aquell dia segur que brindarà amb cava, potser fent el mateix que va fer per Cap d’Any, quan va posar en fred dues ampolles amb gel a l’urna que conserva a casa. Com el símbol d’un referèndum que sense ell no hauria sigut possible.