L'home que ha traspassat els seus límits
SANTIAGO DE COMPOSTEL·LADiuen els que el coneixen que va guanyar les eleccions del 2009 gairebé sense adonar-se'n. Que la majoria absoluta que fa quatre anys va posar fi a la coalició de socialistes i nacionalistes sota la presidència d'Emilio Pérez Touriño va agafar-lo per sorpresa.
Avui, en certa manera, té motius per sentir-se igualment sorprès. Feijóo, amb 51 anys acabats de fer, no només ha renovat la majoria absoluta del PP, sinó que ha trencat la lògica política que, enmig de la crisi més profunda i duradora dels últims cent anys els símptomes de la qual són també molt visibles en Galícia, s'ha endut per davant la majoria dels dirigents polítics d'Occident. A la majoria, però no a ell.
La jugada d'anticipar eleccions perquè no l'arrossegui l'onada de descrèdit que provocarà Mariano Rajoy quan sol·liciti el rescat i adopti nous ajustos s'ha vist recompensada amb una segona oportunitat que pocs polítics aconsegueixen en condicions tan adverses. Un èxit incontestable que eixampla la seva figura política i el situa en una posició immillorable per competir, si és el cas, per la successió del mateix Rajoy. Els durs del partit, que fa temps van fer pinya al voltant d'Esperanza Aguirre i que esperen que la crisi els torni l'oportunitat que van perdre en el congrés del PP de València, ja saben qui serà el seu més que probable adversari.
Lluny de les senyes gallegues
Feijóo va néixer a Os Peares, municipi rural de l'interior, a cavall de les províncies d'Ourense i Lugo. Tot i això, des del punt de vista polític, social i cultural, pertany a l'anomenat PP del birret, urbà i poc identificat amb els signes d'identitat propis de Galícia, especialment l'idioma. Tot el contrari del de la boina, el dels dirigents fets en la idiosincràsia rural que van fer seus els valors del galleguisme sociològic.
La seva carrera política segueix al mil·límetre un camí comú al d'altres dirigents del PP. Llicenciat en dret, la seva experiència professional es redueix a sis anys de funcionari interí de la Xunta. A partir del 1991, i amb José Manuel Romay Beccaría com a padrí polític (el mateix que va guiar la trajectòria de Rajoy durant anys), Feijóo no deixa d'ascendir. Primer com a dos de la conselleria de Sanitat, que llavors dirigia Romay en el primer govern Fraga.
Després, també de la mà del mentor, com a secretari general d'assistència sanitària del ministeri de Sanitat i president del desaparegut Insalud en la primera administració d'Aznar (1996), en què, a partir del 2000, va tenir també ocasió d'ocupar-se de la gestió de l'empresa pública de Correus i Telègrafs.
El naufragi del Prestige , que la gestió del PP a Madrid i Santiago va convertir en una catàstrofe ecològica sense precedents, el va retornar a Galícia. Molts diuen que a desgrat, convençut de tenir una prometedora carrera en la Villa y Corte. Fraga va recórrer a ell per suplir la defenestració de José Cuiña, implicat tangencialment en els errors de la marea negra. El seu nomenament com a vicepresident primer de la Xunta el 2003 li va servir per ocupar, com a cap visible dels partidaris del birret, la posició guanyadora en la cursa per succeir el mateix Fraga després que optés per la jubilació en perdre la majoria absoluta el 2004.
El 2009 Feijóo es va situar en l'avantsala de la victòria que el PP estendria anys més tard a la majoria d'autonomies i al govern d'Espanya. Avui, hereu de les llegendàries majories absolutes de Manuel Fraga, sap que el seu futur està més enllà dels límits de Galícia.
