L'Estatut no té qui el desplegui

BarcelonaCap traspàs de competències, ni tan sols cap reunió entre l'Estat i la Generalitat per parlar-ne en l'últim any i vuit mesos. El balanç és tan demolidor que ja són ben pocs els que dubten que l'Estatut com a vehicle per ampliar l'autogovern ha encallat. L'opció d'esprémer el text per consolidar la descentralització autonòmica fa temps que ha caigut de l'agenda de prioritats d'Artur Mas. I Mariano Rajoy no aprofita un text que ja té l'aval del Tribunal Constitucional (TC) per frenar les aspiracions sobiranistes. Els esforços del Govern se centren ara no pas a negociar noves transferències, sinó a defensar als tribunals les competències que Madrid recentralitza. Decrets en educació, sanitat, formació professional, fiscalitat i horaris comercials han acabat o acabaran aviat a la taula del TC perquè la Generalitat hi veu invasió competencial.

Si en època de José Luis Rodríguez Zapatero el desplegament de l'Estatut anava al ralentí, d'ençà de l'arribada de Rajoy la paràlisi és absoluta. El 2007 el llavors conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, va lliurar al govern del PSOE un llistat de 40 transferències que es podien materialitzar en els següents tres anys. Quan CiU va prendre el relleu del tripartit, a finals del 2010, se n'havien completat cinc, i sis més havien de ser renegociats. Pràcticament res ha canviat des d'aleshores, segons revela un document de treball de la part catalana de la Comissió Mixta de Transferències al qual ha tingut accés l'ARA.

Bloqueig negociador

Les perspectives actuals no són pas millors. Arrencar alguna concessió del govern del PP -que va promoure l'escapçament estatutari a mans del TC- sembla impossible. En ple xoc institucional amb la Generalitat, sobretot des que Mas ha situat l'estat propi en el seu horitzó, el full de ruta de Rajoy va en sentit contrari a la cessió de poders. El desplegament de l'Estatut està ara per ara del tot bloquejat i els compromisos inversors que fixa, com la disposició addicional tercera sobre infraestructures, estan impagats (1.689 milions dels anys 2008, 2009 i 2010). A la Moncloa admeten que tenen poc interès en el tema i culpen el debat sobiranista, que veuen "deslleial", del bloqueig.

L'Estatut del 2006, fruit del pacte Mas-Zapatero, tenia menys atribucions que el text sorgit del Parlament un any abans. ERC va acabar defensant el no però CiU, el PSC i ICV-EUiA hi veien recorregut. La via estatutària va rebre el cop de gràcia el 28 de juny del 2010, quan el TC va emetre una sentència que, sense grans amputacions, sí que feia una lectura a la baixa d'aspectes troncals. El 10 de juliol d'aquell any una multitudinària manifestació de protesta a Barcelona era el preludi del gir sobiranista.

Abans, però, el govern de José Montilla va fer un últim intent per salvar els mobles. L'operació implicava rescatar els articles retallats pel TC amb lleis i pactes bilaterals amb Zapatero. Però el tripartit aviat va deixar els despatxos de la Generalitat per deixar pas a CiU. La desconfiança de Mas en Zapatero i la recança del PSOE a resoldre els contenciosos amb Catalunya, ja en plena crisi i a les portes d'unes eleccions generals, van frustrar nous avenços. Semblava que en podia haver en la reunió del 19 de juliol del 2011 de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat. La delegació estatal, encapçalada pel llavors vicepresident Manuel Chaves, es va comprometre a pagar els 759 milions d'euros que devia a la Generalitat per les inversions previstes a l'Estatut. Però els diners mai van arribar.

Epitafi de la via autonomista

La reunió va esdevenir l'epitafi de la via autonomista d'augment de l'autogovern. No se n'han fet més i les circumstàncies actuals fan improbable que es torni a reunir a curt termini. Després de l'abassegadora victòria electoral de Rajoy a finals del 2011, les coses es van complicar més. La majoria absoluta feia innecessaris gestos descentralitzadors. La crisi ha estat utilitzada per promoure una dinàmica inversa, favorable a la recentralització. La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, va fer gestions per agendar l'any passat una nova reunió de la Comissió Bilateral, però l'esforç va ser en va. També el president de la part catalana i cap de files d'Ortega, Josep A. Duran i Lleida, ho va intentar l'octubre passat en una reunió al Congrés amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría sense èxit.

Al Govern ha germinat la idea que, si es vol seguir enfortint l'autogovern, no pot fiar-se a l'Estatut. Malgrat ser llei orgànica estatal, a Madrid no hi ha voluntat d'aplicar-la a fons, ni tan sols en aspectes que el TC va indultar. La manifestació de la Diada plantejava una alternativa ratificada en el pacte CiU-ERC. El canvi de paradigma es fonamenta en el fet que, davant les reticències a Espanya a fer una lectura de la Constitució generosa amb el fet diferencial català, l'autonomisme pot donar-se per superat.

Ara el repte ja no és gratar una o dues competències més a cada trobada amb representants estatals. Les vicissituds financeres de la Generalitat han posat de manifest que, tot i tenir més autogovern que mai, Catalunya és a la vegada més dependent que mai dels poders centrals de Madrid, perquè no té prou capacitat fiscal ni autonomia real en matèria fiscal per cobrir les seves necessitats. Dotar-se de noves atribucions sense una millora significativa del finançament seria, en l'actual context, poc menys que un suïcidi.

A més, un cop feta l'aposta per posar rumb cap a l'estat propi, Mas ho tindria més complicat per situar en un lloc preferent la simple aplicació de l'Estatut. Fonts del Govern reconeixen, però, que si l'actitud de l'executiu central s'estovés en algun moment, l'executiu no renunciaria a treure més suc a l'Estatut vigent. Ara bé, els plans del Govern ja miren més enllà del marc estatutari i Rajoy no està diposat a donar joc.