L’atracció i la retenció de talent, els reptes del sistema
Els contractes Icrea i els centres Cerca han sigut la clau
Barcelona“Me’n vaig anar de Girona a Barcelona perquè volia estudiar genètica molecular i a Girona no en feien. Després vaig marxar a Edimburg, perquè volia fer enginyeria de proteïnes i aquí no podia; d’Edimburg cap al Massachusetts Institute of Technology (MIT) perquè volia estudiar la biologia de l’ARN i el millor centre del món era allà, i tot seguit me’n vaig anar a l’Scripps Research Institute, a Califòrnia, per poder seguir fent el mateix. La motivació sempre ha sigut trobar les condicions òptimes per fer la recerca que m’interessava”, explica Lluís Ribas, investigador Icrea que dirigeix el Gene Translation Laboratory de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB).
El cas de Ribas exemplifica el viatge d’anada i tornada que sovint fan els científics. Hi ha molts àmbits professionals en els quals la gent es veu obligada a marxar fora per falta d’oportunitats, però, en el cas de la recerca, el més estrany és no haver sortit mai a l’estranger. “La política de les grans universitats és que si una persona es gradua amb ells, fa la tesi de màster amb ells i també la tesi de doctorat amb ells, no la contractaran mai”, diu Antonio Huerta, director d’Icrea, que afegeix: “No perquè no sigui bona, sinó perquè cal que hagi vist món, que hagi vist com es fan les coses en altres llocs”.
Una xarxa de qualitat
Huerta ha sigut professor visitant a França i al Regne Unit i va fer el doctorat als Estats Units. Ara dirigeix la institució Icrea, “una petita eina que ajuda el sistema de recerca català”, diu. “Icrea -amb un pressupost de 26 milions d’euros públics- permet fitxar talent de fora i retenir el talent autòcton per al sistema de recerca de Catalunya”, explica. Els contractes Icrea ofereixen un lloc de treball permanent als investigadors en els centres de recerca de Catalunya o a les universitats catalanes (Icrea Academia), amb una posició similar a la d’un catedràtic. “Icrea no s’entendria sense una xarxa de centres de qualitat en el sistema”, afegeix.
Precisament el naixement d’Icrea i la creació dels centres Cerca va ser el que va permetre que talent com el de Ribas, que havia marxat fora, tornés a Catalunya. “Ara fa 15 anys es va començar a formar un microambient que abans no existia i que ens va permetre tornar a la gent que érem a l’estranger i que no volíem fer-ho si no hi havia les condicions adequades. Aquest era el sine qua non per plantejar-nos la tornada”, assegura.
Des de Califòrnia, Ribas va aconseguir una plaça d’investigador a França, a Montpeller, on només va passar-hi tres mesos. “Em van oferir una feina a l’IRB, jo venia dels Estats Units amb la idea de crear una empresa i a França, en el context del CNRS -la institució de recerca francesa-, muntar una empresa era i és molt complicat per la burocràcia i, en canvi, aquí era compatible”, explica. Finalment Ribas va estar 15 anys a fora i, de moment, en porta 13 aquí.
Un viatge similar va ser el que va fer Roger Gomis, també un investigador Icrea que dirigeix un laboratori sobre metàstasi òssia a l’IRB. Gomis és contundent i assegura: “Els projectes que he fet aquí són els mateixos que podria haver fet fora”. Va marxar de Catalunya l’any 2002, “quan les coses començaven a canviar cap a millor”, diu, per anar al Memorial Sloan Kettering Cancer Center amb Joan Massagué. “Al cap del temps, em vaig trobar que s’havia creat l’IRB i que la recerca a Catalunya havia fet un salt espectacular -explica- i vaig veure que les opcions que jo podia tenir en altres llocs eren comparables a les de casa. Entre anar a Boston o a Barcelona, vaig preferir Barcelona”.
Una partida global
Per la seva banda, Joan Guinovart, director de l’IRB, assegura que la recerca és “una partida global”. “¿Estem en el món o estem aïllats? ¿Som un sistema autàrquic, com l’Espanya de Franco, o global? Si estem en el món, és lògic que hi hagi mobilitat en una direcció i en una altra, i no només ens hem de preocupar de si els nostres científics marxen o tornen, sinó que també hem de procurar ser atractius per als investigadors estrangers. És molt important que gent de fora vingui aquí”, conclou.