L’art que recupera la dignitat dels derrotats de la Guerra Civil

BarcelonaEn l’art català i espanyol que ha recuperat la memòria dels perdedors de la Guerra Civil hi ha poesia, emoció, dolor, contundència i rigor, però a penes hi ha abstracció. Els artistes que s’hi han endinsat han volgut mostrar els fets, descriure els esdeveniments, explicar com es van explicar en el seu moment i posar rostre als protagonistes i les víctimes. Per treure’ls de l’oblit i perquè el temps no els torni a colgar.

“La consciència és essencialment pictogràfica. La consciència històrica i la memòria funcionen a partir d’aquesta mateixa premissa: has de veure una imatge per ser conscient que el que mostra ha existit”, afirma l’artista Francesc Torres, autor de Fosca l’habitació on dormim, un projecte amb el qual va documentar per primera vegada el procés d’exhumació d’una fossa comuna a Burgos, arran de les dificultats que va trobar per fer-ho a Catalunya. Torres també té en cartell a La Panera de Lleida, i fins al 17 de gener, una altra exposició sobre memòria republicana: Què en sap, la història, de mossegar-se les ungles inclou una pel·lícula inèdita de Harry Randall, fotògraf i càmera de la Brigada Lincoln. El seu treball dialoga amb una sèrie de pintures de Santiago Ydáñez realitzades a partir del film.

Fosca l’habitació on dormim es remunta al 2004. Aquell mateix any, Francesc Abad va començar Camp de la Bota : “En el canvi que va haver-hi en l’espai públic arran del Fòrum de les Cultures es va obviar completament un espai públic per a la gent de Barcelona”, diu l’artista, que va recollir testimonis orals, imatges i documents oficials i personals sobre les més de 1.700 persones que van ser afusellades al Camp de la Bota entre el 1939 i el 1952. El projecte va fer gira entre el 2005 i el 2007 amb el suport de la Diputació de Barcelona. A cada localitat on s’instal·lava s’hi sumaven nous testimonis. Malgrat que Camp de la Bota no es va poder veure a Barcelona -l’artista el va donar al Macba-, va ser reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. “Van ser tres anys molt durs. Fins aleshores el testimoni d’una víctima no s’havia fet servir des d’un punt de vista artístic. Als testimonis els costava parlar i no volien que els filmessin. És un projecte impossible d’acabar”.

Un escultura, una placa i un arbre

Tot i que aquests treballs poden semblar parts d’una sèrie de “l’art de les primeres vegades”, Camp de la Bota també és un exemple del debat entre la memòria oficial i com l’aborden els artistes i les associacions. Abans del projecte de Francesc Abad, el 1992 es va instal·lar en aquesta zona una escultura de Miquel Navarro titulada Fraternitat, ara dins l’esplanada del Fòrum,i el 2009 el Memorial Democràtic va col·locar una placa explicativa allà on hi havia el parapet dels afusellaments.

A Màlaga, el 2008, Rogelio López Cuenca va donar una altra lliçó de poesia i compromís: en lloc d’un monument convencional per recordar els malaguenys que van haver de fugir de les tropes italianes el 1937, va concebre amb l’arquitecte Santiago Cirugeda un jardí amb un ametller. Com que l’èxode i la massacre, en la qual van morir almenys 5.000 republicans, es van produir el 7 de febrer, la florida de l’ametller, que coincideix amb aquests dies, és un homenatge, segons l’artista, “silenciós” i “automàtic” a les víctimes.

La recuperació de la memòria republicana no ha sigut, i no és, un camí fàcil. “Si fas un repàs de les exposicions que s’han fet a l’estat espanyol en els últims vint anys, pràcticament no n’hi ha que abordin aquesta temàtica”, afirma el comissari Juan Vicente Aliaga, responsable de la mostra de La Panera Exercicis de memòria (2011). “Els primers anys de la Transició i el primer govern socialista coincideixen amb una etapa en què molts dels agents artístics importants de l’Estat decideixen, per ser europeus, que és millor oblidar qualsevol relació de l’art amb la política i oblidar l’art que havia sigut crític, sobretot a Catalunya, com el del Grup de Treball -subratlla Aliaga-. Les polítiques públiques ho van voler esborrar. I després va arribar el govern d’Aznar. Com es pot veure arran de la polèmica del Born, és un tema que encara molesta”, diu.

Els joves i els tabús

La mostra d’Aliaga a La Panera tenia una mirada polièdrica sobre aquesta qüestió. S’hi va poder veure la reconstrucció que va fer Pedro G. Romero de la txeca construïda per Alfonso Laurencic al convent de les santjoanistes de Barcelona el 1937. “Hi ha hagut un sector de l’esquerra que ha vist aquest tema com un tabú i la dreta ho ha fet servir per demonitzar tot el conjunt de l’esquerra”, explica Aliaga. A La Panera també hi havia un cop de puny amb el segell de Joan Brossa, El convidat (1986-1990), una taula parada de gala la cadira de la qual és un garrot vil.

Malgrat que queda molta feina per fer, la memòria històrica no és un tema habitual dels artistes joves. “Als joves no els preocupa en absolut. A mesura que ens allunyem més, com que és un tema que no s’ha reactivat a les escoles, és una qüestió oblidada en la producció artística recent”, conclou Aliaga.