MadridEl PSOE i Unides Podem van pactar en el seu acord de govern de coalició que les carpetes d’estat, com Defensa, serien per al partit que lidera Pedro Sánchez. Aquella decisió va suposar un fre a les aspiracions de les entitats que fa anys que denuncien el paper d’Espanya en l’exportació d’armes perquè, a la pràctica, no ha canviat res respecte a l’etapa del PP. Sobre el paper, però, l’abril del 2020 es va produir un fet rellevant: el govern espanyol va aprovar un decret, el 494/2020, que plantejava un mecanisme que l’habilitava per comprovar sobre el terreny que les armes i el material de doble ús que exporta es fan servir per al que s’ha acordat. Un pas important, coincideixen la majoria d’actors consultats, però que té angles foscos. El primer de tots: que no s’ha fet servir.
“Avui ja es posa en alguns contractes que Espanya es reserva el dret de fer un control posterior, però encara no se n’ha fet cap”, assegura Roberto Uriarte, portaveu d’Unides Podem a la comissió de defensa del Congrés. Ho corrobora Alberto Estévez, membre d’Amnistia Internacional i un dels portaveus de la campanya Armes sota Control. El desembre del 2020 les associacions que en formen part van tenir una reunió amb la secretaria d’estat de Comerç en què van demanar aturar l’exportació d’armes a l’Aràbia Saudita i, si no, que s'implementés aquest certificat d’ús final ex-post. “És que de moment no l’hem posat en marxa”, va ser la resposta del govern, segons explica Estévez en conversa amb l’ARA.
“Que no sigui paper mullat”
La secretaria d’estat de Comerç assegura a preguntes de l’ARA que ja ha començat a exigir el certificat en “determinades sol·licituds a destins d’especial sensibilitat”, com Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, però no Ghana. Com que les autoritzacions de llicències són secretes i no es coneixen fins a l’informe anual, caldrà esperar per saber els avenços de l’eina. En la compareixença en comissió al Congrés, la seva responsable, Xiana Margarida Méndez, va afirmar que intentaria que fos “real, no només paper mullat, no un instrument bonic i teòric”.
L’instrument ja existeix als Estats Units, Suïssa, Alemanya i també s’està plantejant a Suècia, tal com va apuntar Méndez, que va fer una explicació genèrica del seu funcionament el 29 de juny de l’any passat. S’aplica amb l’acceptació per part del client d’un certificat d’ús final que conté una doble clàusula: la primera implica una declaració per part del país importador que no utilitzarà el material fora del seu territori. La segona, i aquesta és la novetat, suposa que el país receptor “es compromet a permetre a les autoritats espanyoles una verificació, una inspecció, en el moment que l’autoritat exportadora ho sol·liciti”. El decret aprovat inclou una plantilla d’aquest certificat, però la queixa d’alguns partits polítics i entitats és que no s’ha desenvolupat la manera com es materialitza la inspecció.
Méndez, de fet, va convidar els grups parlamentaris a fer propostes al respecte. Un any després, però, no ha anat més enllà. Uriarte considera que el més apropiat seria que la fessin autoritats independents: persones del món acadèmic i ONGs. “Si la fes l’ambaixada o les mateixes empreses, no generaria la mateixa confiança”, destaca. “Com s’aplica?”, es pregunta Estévez, tan escèptic com el membre del Centre Delàs Jordi Calvo, que més que una voluntat de controlar l’exportació d’armes veu en aquest instrument una manera de passar la responsabilitat al país comprador de cara a eventuals processos penals si l’ús final ha acabat sent en conflictes armats o contra la població civil. “Té un altre vessant, que és donar seguretat jurídica a les empreses que venen armes”, afegeix, en relació a una part de tot aquest sector que els portaveus de les entitats reconeixen que, com ells, també fan la seva tasca de lobi.
Tot i que el govern no ha volgut entrar a valorar aquesta hipòtesi d’espolsar-se responsabilitats, Méndez va voler deixar clar en la seva compareixença que no hi ha “cap element que tingui més pes que la protecció dels drets humans” en matèria de comerç d’armes. “Ni l’interès econòmic ni el de preservar llocs de feina”, va especificar. Tanmateix, dins el govern hi ha hagut tensions en els últims mesos com a conseqüència de les armes espanyoles que s’haurien utilitzat al Iemen. La recent nomenada ministra de Drets Socials, Ione Belarra, va tenir una enganxada amb la ministra de Defensa, Margarita Robles, perquè va denunciar que Espanya no es pot considerar una “democràcia plena” si el que denuncien les associacions antimilitaristes està succeint.
La part socialista del govern, però, nega la major. Méndez va afirmar el 29 de juny del 2020 que no li constava que cap material autoritzat per la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i Doble Ús (Jimddu) acabés al Iemen, de manera que segueix legitimant la venda de material a l'Aràbia Saudita. “Els països de la Lliga Àrab que formen part de la coalició contra els rebels del Iemen no estan sotmesos a cap embargament de l’ONU o la Unió Europea”, va afegir el govern en una resposta a una pregunta escrita d’EH Bildu el passat gener.
Que no hi hagi una ordre d’embargament és un dels criteris que la Jimddu té en compte a l’hora de validar o no les llicències, així com set criteris més, com el de protecció dels drets humans, el risc de desviament o les situacions internes i regionals. Estévez és molt crític amb el fet que Espanya segueixi exportant a llocs amb tants indicis de vulneració d’aquests paràmetres i es queixa que, com a últim argument, la resposta del govern sigui que “no pot desconfiar dels seus aliats”.
Diplomàcia i geopolítica
Aquí apareix un altre angle fosc del certificat d’ús final ex-post, que és que està pensat perquè s’introdueixi de manera “excepcional”. Fer-ho sempre seria un contrasentit, va exposar Méndez, perquè podria ser un signe de desconfiança cap a l’exportador. “Hi ha molta geopolítica”, admet Uriarte, defensor d’aturar la venda d’armes a Aràbia Saudita, tal com es va fer amb Turquia respecte al material susceptible de ser utilitzat a Síria.
Estévez recorda que Sánchez va anunciar la decisió sobre Turquia, de manera que tot i ser la Jimddu l’organisme que autoritza les llicències, “en última instància la Moncloa és qui decideix”. I la realitat és que més enllà d’instruments de dubtós funcionament, el sector de l’exportació d’armes gaudeix d'una salut de ferro i d'un mur d’opacitat.
![Felip González el 1987 va declarar secretes les decisions entorn de la venda d'armament gràcies a la llei de secrets oficials](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
