L’excés de morts i contagis desmunta el ‘miracle madrileny’

BarcelonaMadrid ha presumit de ser un oasi enmig del malson del covid: una ciutat oberta a Europa i protectora amb l’economia que, sorprenentment, aconsegueix mantenir el virus a ratlla. Des de l’estiu, la premsa europea va començar a parlar del miracle madrileny : a la capital espanyola, deien, la gent fa vida pràcticament normal, mentre que a la resta de països -i altres zones de l’Estat- lluiten per contenir l’auge de contagis. “Com s’ho fan?”, qüestionaven. Segons els epidemiòlegs, no s’ho fan de cap manera. “Madrid no té cap motiu per presumir”, afirma el coportaveu de l’associació madrilenya de salut pública, Fernando García. Tot plegat és un miratge, fum, mera propaganda difosa per la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso. Ho demostren les dades epidemiològiques i assistencials: una transmissió elevadíssima durant mesos, amb hospitals i centres d’atenció primària sobrepassats, i amb una estela macabre de víctimes mortals.

Madrid és la comunitat que acumula més defuncions per covid segons dades del ministeri de Sanitat, un total de 14.994, el 19,1% de les morts verificades a Espanya. Els números reals, però, s’estimen molt més elevats: el mateix govern madrileny xifra en 23.781 les víctimes mortals del virus, si s’inclouen les persones que no comptaven amb un diagnòstic però presentaven símptomes compatibles amb la malaltia quan van morir.

També el Sistema de Monitoratge de la Mortalitat Diària (MoMo), que radiografia l’excés de defuncions sense tenir en compte la causa de la mort, constata que Madrid ha perdut 18.720 persones més de les esperades coincidint amb la pandèmia: 14.150 entre març i juny del 2020; 1.459 entre juliol i setembre; 1.253 entre octubre i desembre, i 1.858 entre gener i abril del 2021.

Amb 6,7 milions d’habitants, Madrid concentra 222 víctimes mortals per cada 100.000 habitants, xifra que el converteix en el cinquè territori més castigat pel covid. Tot i que Castella-la Manxa, Castella i Lleó, l’Aragó i la Rioja tenen unes taxes brutes més elevades, són territoris amb una població més envellida, cosa que sobreestima la seva mortalitat perquè el virus s’acarnissa amb els més grans de 60. Només Castella-la Manxa -considerada una conurbacio de facto de Madrid- la supera en nombre de morts.

Gent gran exclosa dels hospitals

La Comunitat de Madrid també és el territori amb més mortalitat per covid de les zones amb més població -Andalusia (114 casos per 100.000 habitants) i Catalunya (185)- i, de fet, el risc de morir a la capital espanyola és quatre vegades superior al de la resta de l’Estat. Amb tot, la major part de la mortalitat es va concentrar durant la primera onada “a costa de la població de residències, que va ser abandonada, amb l’ordre expressa de no derivar-los als hospitals públics”, explica l’epidemiòleg del Centre Nacional d’Epidemiologia Javier del Águila.

Oficialment, 6.243 persones han mort a les residències madrilenyes entre març del 2020 i abril del 2021, però se sospita que hi ha moltes defuncions indocumentades i unes quantes que figuren erròniament a les llistes dels sociosanitaris i hospitals que els van atendre. Del Águila recorda que Ayuso va aprovar un protocol que impedia traslladar la gent gran d'aquests geriàtrics als hospitals i que ni tan sols va medicalitzar els centres, tot i que ho va ordenar el Tribunal Superior de Justícia.

A les residències s’han viscut escenes dramàtiques: l’exèrcit va trobar persones grans convivint amb morts, i el Palacio de Hielo es va haver de convertir en un dipòsit de cadàvers. “La resta de comunitats van fer l’impossible per accedir a les residències, encara que fos tard, però Ayuso va negar en tot moment que fossin competència seva –denuncia Del Águila–, la seva gestió és de la pitjor talla social i ètica”.

Després d’una horrorosa primera onada, Madrid no ha tornat a patir pics de mortalitat sobtats. Ara bé, la transmissió és sempre tan elevada que el degoteig de víctimes és imparable “com si hi hagués tres accidents d’autobús a la setmana”, diu García. La corba de les defuncions s’accelera o es conté, però mai baixa.

Els epidemiòlegs atribueixen aquesta dinàmica al fet que la presidenta madrilenya no aplica restriccions que limitin la interacció social. I les mesures que desplega, diuen, tenen un “efecte qüestionable”. Com els confinaments de les àrees bàsiques de salut, que afecten sobretot barris desfavorits i no han demostrat tenir cap eficàcia. “No hi ha cap control per assegurar que aquesta clausura es compleix”, indica Del Águila.

O l’estratègia de fer tests d’antígens massius, defensada a Catalunya per l’infectòleg Oriol Mitjà. Fins ara s’han fet un milió d’aquestes proves i només un 0,5% han donat positiu. “Són una eina per aparentar que es preocupa per la gent, perquè queda molt bé dir que es faran proves a tot un barri, però aquestes no ajuden realment a fer aïllaments o a reduir la taxa de positivitat”, explica García.

Ayuso també s’ha enorgullit diversos cops de controlar els contagis sempre que es disparen, tot i que a vegades es tractés d’una falsa sensació de control derivada de la decisió de no fer PCR als contactes. Les dades la refuten: la incidència més baixa que ha registrat Madrid des de l’estiu passat ha sigut de 191 casos per 100.000 habitants al desembre i ara, en plena quarta onada, la taxa acumulada és de 388 diagnòstics.

“Trumpisme sanitari”

Però, mentre el virus circuli lliurement, els llits de cures intensives (UCI) bregaran per absorbir l’allau de malalts, en detriment de l’atenció a altres pacients. Madrid és, a més, la comunitat amb més llits de crítics ocupats (45%) per covid i l’Hospital Isabel Zendal, “monogràfic per a epidèmies”, no és de gran ajuda. Tot el contrari: es nodreix de sanitaris traslladats forçosament des d’altres hospitals i, com que no està equipat adequadament, quan els malalts es compliquen els deriven. "El Zendal és injustificable des d'una perspectiva de gestió sanitària: suposa una despesa econòmica innecessària que es podria haver destinat a contractar els 9.000 professionals sanitaris que necessita el sistema amb una remuneració adequada i mantenir els ambulatoris oberts", resumeix García.

“Ayuso fa trumpisme sanitari: gasta recursos ingents en lluir-se, construint un hospital monogràfic per a epidèmies -l’Isabel Zendal-, però manté l’hostaleria oberta”, critica Del Águila. Els epidemiòlegs subratllen que hi ha almenys vint estudis revisats arreu del món que demostren que el tancament de bars i restaurants és una de les mesures més efectives per disminuir la incidència i la mortalitat. No obstant això, Madrid s'hi nega en rotund. “I ha subestimat tant el risc que aquesta actitud ha acabat calant en el comportament de la població”, lamenta, en referència a les imatges de terrasses i locals plens de gom a gom.

"Això pot ser l'enveja dels hostalers d'arreu d'Espanya, perquè s'està fent creure que Madrid surt més beneficiada que la resta, però no és així", afirma contundent García. L'expert insisteix que obrir els bars d'aquesta manera és assumir molts riscos per a la salut de la població i recorda que és l'única comunitat que no ha destinat cap recurs econòmic a aquest sector. Tot i fer de l'hostaleria la seva bandera i clamar que Madrid salvava l'economia, el descens del PIB a Madrid el 2020 va ser del 10,3%, molt similar al 10,8% del conjunt estatal.

García qualifica de “desastrosa” la gestió de Madrid perquè, assegura, sempre s’ha imposat la confrontació política als criteris científics. “Per això els epidemiòlegs acabem al bàndol anti-Ayuso, i no perquè tots siguem votants d’esquerra, sinó perquè no actua basant-se en la ciència”, afirma. I recorda que precisament aquest allunyament de la ciència, en un moment tan crític com una pandèmia, li va costar perdre la seva directora de Salut Pública, Yolanda Fuertes, que es va veure forçada a dimitir al maig perquè la figura política d'Ayuso es va imposar a la seva opinió experta.