L’11-S i els altres catalans

L’any 1996 Samuel Huntington va publicar el seu llibre Xoc de civilitzacions, on plantejava, entre altres qüestions, una confrontació cultural entre Occident i el món islàmic motivada per una suposada incompatibilitat de valors i cosmovisions dels “dos mons”. Aquesta teoria -poc rigorosa en termes acadèmics- va tenir l’aval de l’administració americana, que la va incorporar a la seva política exterior. Però el que la va legitimar i va certificar la seva validesa, com a mínim per a l’administració dels Estats Units, van ser els atemptats de l’11 de setembre del 2001.

Si ens preguntem quina repercussió han tingut aquells atemptats durant els últims 20 anys a Catalunya, com a mínim podem assenyalar dues conseqüències clares.

La primera té a veure amb la creació d’un paradigma conceptual basat i motivat per la teoria de l’enemic. A escala mundial l’enemic es va ubicar a l’Afganistan i després a l’Iraq, amb una vinculació inexistent entre Saddam Hussein i Al-Qaida. Però de seguida la guerra contra el terror es va estendre a l’interior dels països occidentals. Això es va traduir -i encara és vigent- en polítiques antiterroristes dels estats amb dues característiques contraproduents: acció policial i judicial preventiva, i la indeterminació del perfil de les persones que es vinculen al terrorisme. Moltes vegades, les úniques característiques per les quals se’ls vincula al terrorisme és el seu origen i la seva pràctica religiosa de l’islam. El cas paradigmàtic a Catalunya d’aquesta dinàmica perversa és la famosa operació Estany (detenció el 2003 de 16 persones que van ser acusades de pertànyer a un grup terrorista i de tenir material explosiu). Va ser la justificació del govern d’Aznar per participar en la injusta guerra contra l’Iraq. Dos mesos després de les detencions, el jutge instructor Ruiz Polanco va posar en llibertat tots els detinguts en veure que les acusacions policials no tenien fonament. Però l’exjutge Garzón va tornar a empresonar 4 d’aquelles 16 persones després dels atemptats d’Atocha del 2004. Després d’aquesta nova detenció, Polanco, en una roda de premsa, va sintetitzar la que havia estat la qüestió motora de les detencions: “Los puse en libertad porque no tenía ni un solo indicio de culpabilidad de estos señores. Los romanos mandaban a los cristianos a las fieras por el mero hecho de serlo, y los nazis a los católicos, judíos y gitanos. Tengo que pedir respeto a los musulmanes porque hay mucha gente magnífica y honrada ”. Les detencions preventives i la indefinició del perfil del suposat terrorista han sigut la combinació perfecta que ha motivat -i encara motiva avui- moltes acusacions a persones vinculades a l’islam de pertànyer a grups terroristes. En la majoria d’aquestes operacions, malgrat que no s’han pogut provar les acusacions, els acusats han acabat condemnats a anys de presó i expulsats després als seus països, com en el cas de la mateixa operació Estany o en el de l’operació Cantata del 2008.

La segona conseqüència dels atemptats ha estat la generació de la sospita permanent sobre les persones vinculades a l’islam. Un clar exemple d’aquesta dinàmica és el protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista als centres educatius (Proderai). Un protocol policial camuflat sota una aparença educativa. No farem una anàlisi del Proderai (ara s’anomena procediment de detecció de radicalisme i extremisme violent), que ja ha rebut moltes crítiques, però assenyalarem dos aspectes importants: introdueix la mirada securitària a les aules dels centres educatius, estigmatitza tot un perfil de joves per raó de la seva creença i genera sospites sobre les expressions religioses de l’islam.

Tant el dret penal de l’enemic, dirigit contra les persones de tradició o pràctica musulmana, que opera a nivell de l’estat espanyol, com el Proderai, que està implantat a nivell català, són dos dispositius de poder que neguen la presumpció d’innocència i condicionen la llibertat religiosa.

Mostafà Shaimi és professor a la UdG i formador en dinamització comunitària

Dossier 20 anys de l'11-S

Següent

Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

Anterior

Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”

Vés a l’ÍNDEX