Com kamikazes

PeriodistaObservat l’estat d’ànim en el panorama culer dies després del xoc, aquest profund sentiment de dol per l’adeu de Messi persistirà una llarga temporada, una constatació d’allò més òbvia. En el marc de ràbia i pèrdua que presideix l’estrena de la Lliga, domina certa sensació d’estupefacció, d’incapacitat per entendre com s’ha arribat a tocar fons. Superat ja el sentiment de negació, es corre el risc de carregar tots els neulers de les responsabilitats sobre els dirigents actuals i oblidar els autèntics responsables del drama. Per a la junta de Laporta, la situació ha esdevingut tan desesperada, sense exageracions, que toca actuar ràpid i deixar de plorar per la llet vessada, com dirien els ianquis.

Quin és el teu moment Messi?

Segons la teoria conspiradora en augment, l’herència enverinada dels antecessors podria tractar-se d’una estratègia meditada per convertir finalment el Barça en una SAD. Ja ho veurem, però de moment és evident que el dèficit els lliga de mans i peus. No conviden tampoc a l’optimisme relliscades i improvisacions viscudes en els darrers mesos, ja sigui pels avals, pel paper de Koeman o per la incapacitat de deixar llast de la massa salarial quan urgia. Tot plegat ha servit per tancar el període de gràcia de Laporta i que hi hagi un sector de seguidors que arrufa el nas quan avalua la inestabilitat d’aquests mesos de mandat.

Fa l’efecte que l’única sortida a l’atzucac passa per jugar-se-la a la brava. Perduda la gran peça del tresor, la insubstituïble, la que deixa un forat de magnitud sideral, convindria seguir el paradigmàtic exemple dels bombers en actuacions extremes. Si es produeix un incendi en un pou de petroli, la manera d’acabar ràpid amb el foc consisteix en utilitzar nitroglicerina. Com fa la dita, tant per tant, sabates grosses, però a nivells descomunals. Després de tanta letargia, d’un llarg període sense pair que el dèficit del club creixia imparablement, al barcelonisme li toca fer un pensament abans de donar suport de manera activa a la reconstrucció del club. No debades el forat econòmic és ja de 1.250 milions i va in crescendo. Cal tirar d’audàcia.

Arribat el dia que ningú volia que arribés, doncs, seria recomanable que la directiva agafés el toro per les banyes i oblidés la temptació de posar pedaços provisionals. D’entrada, es desmarcaria de la mediocritat a la qual ens havien acostumat els predecessors, aquestes ànimes gens ingènues que haurien de donar explicacions als tribunals i pagar el que correspongui per la seva demencial gestió. Mentre arriba l’auditoria, al Barça li convindria el retorn d’aquell líder kamikaze de la ja llunyana estrena del 2003, que també requeria fer foc nou, començar de zero i marcar una nova línia d’actuació del tot antitètica al malson viscut sota Gaspart.

Ens hem quedat orfes? Doncs un reset a fons, cares noves, promoció a dojo de nois, paciència col·lectiva i donar relleu a aquells que han protagonitzat el limitat sostre esportiu dels darrers anys. Renovació a fons i tornar al model d’èxit, tal com ha promès el mateix Laporta. Aprendre lliçons del passat: quan Llaudet va començar la seva ègida després de Berna 61, sense Kubala, Luisito Suárez, les patums envellides i una fallida econòmica tan paorosa com l’actual, va optar per anar trepitjant closques d’ous, garratibat pel desastre. El Barça va viure 14 anys de travessa del desert. A Laporta li toca fer el contrari: iniciar el post-Messi amb valentia temerària. Assumir la feinada amb cap fred. És l’única sortida. O se’l menjaran.

Dossier Quin Barça sense Messi?

Anterior

Lionel Messi: de Rosario a déu

Vés a l’ÍNDEX