El jutge Castro, un heroi a punt de jubilar-se

PalmaEl jutge José Castro és una de les personalitats més conegudes de les Illes Balears i fa uns dos anys que cada vegada que es fa una protesta en contra de la corrupció hi ha cartells i pancartes per elogiar-lo. És gairebé un heroi popular, una espècie d'ariet anticorrupció que encara està més ben vist en temps de crisi i desafecció. Quan hi ha declaracions mediàtiques i s'aplega gent davant dels jutjats, l'aplaudeixen. Però ell no en fa cas i, torbat, passa de llarg amb mig somriure o un "bon dia" murmurat. És un cordovès seriós, treballador, que fa de jutge a Palma des del 1985 i que el desembre del 2015 s'haurà de jubilar per força, perquè ja tindrà 70 anys.

La interlocutòria d'ahir, en què Castro imputa Cristina de Borbó pel cas Nóos, farà créixer encara més la llegenda de l'home que va començar investigant la malversació de diners públics en la construcció d'un velòdrom, el Palma Arena, i ha acabat imputant la filla del rei d'Espanya. Enmig ha dut al banc dels acusats la major part de l'antic govern del popular Jaume Matas, que ha acabat condemnat i encara està pendent de més judicis.

Això no vol dir que sigui un home impulsiu. Abans d'imputar la infanta s'ho ha pensat molt. Feia mesos que s'ho plantejava i en la interlocutòria es veuen alguns dels dubtes que li han passat pel cap. Deixa clar que cridar-la com a testimoni no tenia sentit i es justifica d'avançada per les crítiques que sabia que rebria. De fet, feia setmanes que tenia la interlocutòria escrita, damunt la taula, esperant decidir-se a notificar-la. Havia de saber que es convertiria en blanc de tota mena de crítiques. El recurs del fiscal Pedro Horrach -amb qui fins ara havia compartit la majoria de decisions- i la posició de la casa reial espanyola només són les primeres.

El cas Nóos s'ha convertit en l'última o penúltima gran causa que Castro podrà instruir fins al final. El sumari és un monstre de més de 42.000 pàgines repartides en trenta volums que tot sovint s'endú a casa, en una memòria USB, per continuar treballant-hi. Ni el munt ingent de documentació ni la implicació de la família reial espanyola no han fet que s'arronsés. I això que la investigació sobre els negocis d'Urdangarin és només la vint-i-sisena peça de les 27 en què es divideix el macrocàs Palma Arena.

Aficions com el kendo -esgrima japonesa-; les motos, que va acabar abandonant; els tres fills i els dos néts que té; els passejos davant del mar al barri de Palma on viu -el Molinar-, o la bicicleta amb què sovint va als jutjats, no l'han distret de la feina. Els seus subalterns als jutjats l'aprecien i en parlen com un home recte i just, de bon tracte, però que treballa massa. I ells en pateixen les conseqüències cada vegada que els toca treballar un cap de setmana, perquè qualsevol dia i qualsevol hora són bons per prendre declaració.

Funcionari de presons

Sigui com sigui, Castro sap quina és la feina dels seus subalterns. Abans d'arribar, el 1990, a ser magistrat d'instrucció del jutjat número 3 de Palma, havia dut altres jutjats, però encara abans de fer-ho també havia estat secretari judicial i funcionari de presons. Potser això l'ha dut a ser molt directe tant amb els periodistes -sovint per dir-los que no els explicaria res- com en alguns dels seus escrits, fets amb un to més clar i contundent que el de molts companys seus. En el cas Nóos això no s'ha vist tant. La contundència dels seus textos sovint s'ha de buscar entre frases subordinades plenes d'explicacions i arguments, revisades desenes de vegades. Sap que es mou en un camp de mines.