“La igualtat de gènere en una societat patriarcal és inviable”

BarcelonaLa crisi ha provocat que molts homes, quan s’han quedat sense feina, hagin hagut d’assumir el rol de cuidador principal dels seus fills i això els ha comportat alguns conflictes personals. Uns conflictes que el psicòleg Josep Maria Lozano ha treballat en els tallers de pares que organitza Càritas, així com en els tallers de masculinitat que ara prepara i en els quals reflexiona sobre les noves masculinitats.

D’on prové el masclisme?

És evident que hi ha dos sexes, però tant l’un com l’altre han de tenir el dret a construir-se lliurement en igualtat de condicions. Històricament això no ha sigut així perquè la construcció de gènere del que és ser home i el que és ser dona és una construcció cultural que es fa des del punt de vista de l’home, des d’una posició de superioritat i dominació. Ell agafa una qualitat molt seva com és la força física i categoritza l’home com a superior i la dona com a inferior. I per avançar cap a la igualtat s’ha de desmuntar el concepte de gènere perquè estem atrapats en la idea que ser home implica masculinitat i ser dona feminitat. Som dos sexes i un sol gènere: l’ésser humà.

¿L’home es resisteix a desmuntar rols?

Sí, perquè l’estructura patriarcal no ha canviat i la igualtat de gènere en una societat patriarcal és inviable, i desmuntar-la és el gran repte. A l’home amb poder no li preocupa tant que la dona pugui escalar esglaons si es masculinitzen els valors. L’home pot dedicar 12 i 14 hores diàries a la feina perquè ha deixat l’espai privat en mans de la dona. Si la dona que vol ser empresària o presidenta accepta aquestes condicions, la societat patriarcal és generosa i igualitària. Però llavors sorgeixen els problemes de la superwoman : la dona porta doble càrrega, la pública i la privada, mentre que l’home es manté només en l’esfera pública. Pot contractar una dona de fer feines, però en cap moment es planteja donar valor a la casa i a la cura de la família perquè no es considera un valor propi de la masculinitat. La dona ho viu amb ambivalència. És un emmascarament de la igualtat perquè l’home segueix amb els mateixos privilegis i la dona si hi vol accedir pateix desgast i estrès. I a sobre cobra menys i la feina de casa no està remunerada.

S’han de feminitzar els rols?

No es tracta de feminitzar els valors de l’home ni masculinitzar els de la dona, sinó de desmuntar aquests conceptes i incorporar-hi els vincles afectius. S’han de canviar les estructures laborals perquè el fet d’entrar en un món competitiu no suposi perdre la part emocional. Quan un home marxa de viatge per feina una setmana no es pregunta si perdrà el vincle emocional amb el seu fill perquè sap que estarà ben cuidat. En canvi, una dona el trobarà a faltar, però per igualar-se amb l’home en el món laboral ha de deixar de banda la part emocional. Per això s’ha de canviar l’estructura patriarcal. Per què la feina ens ha d’ocupar tot el temps? Per què no donem espai a les emocions?

En els tallers que imparteix per aprendre a fer de pares, ¿com viuen els homes aquest nou rol?

Són homes amb l’ego enfonsat perquè depenien de ser valorats a la feina i portar diners a casa. Es queden a l’atur i la crisi els obliga a fer-se càrrec de la cura de la casa i dels fills i ho viuen com una pèrdua. Però no és així. Per a la nova masculinitat és una oportunitat de guanyar el que se’ns ha negat: la part emocional i afectiva que ha estat infravalorada perquè pertanyia a l’àmbit de la dona i es feia gratis. Vam treballar el vincle amb els fills: canviar un bolquer o donar un biberó és una forma de connectar emocionalment amb els fills sense que estigui en joc la seva condició d’home. No s’han de sentir menys homes per disfrutar de donar el biberó. Els pares també van connectar amb la seva part emocional que tenien castrada, el que s’anomena home eunuc, i van donar valor als vincles afectius. Però això també va fer sorgir un altre conflicte amb la dona.

Quin?

Les dones van sentir que se’ls prenia el protagonisme del seu espai: “Què m’ha de dir ell de com es canvia un bolquer?!” El nen deia abans “papa” que “mama” o s’acostava més al pare que a la mare perquè ella havia estat tot el dia treballant fora. I elles això ho vivien com una pèrdua.

Aquests homes estan donant exemple als seus fills.

Si un nen està acostumat que tant el pare com la mare li donin menjar, li canviïn el bolquer o el portin a l’escola, serà més fàcil que ho pugui reproduir però si no hi ha un canvi social extern es trobarà en una contradicció. En tot cas, hi ajuda, i no tindrà tants problemes a construir la seva masculinitat com generacions anteriors.