José Antonio Herce: "Catalunya es mereix un finançament diferencial"

MADRIDJosé Antonio Herce (la Rioja, 1951), professor d'economia de la Universidad Complutense de Madrid i soci de la firma Analistas Financieros Internacionales (AFI), ha dirigit un estudi de La Caixa que qualifica d'"oportunitat" un sistema de finançament com el pacte fiscal per a Catalunya. L'entitat matisa que les seves opinions no coincideixen necessàriament amb les del document, que es basa en anàlisis fetes a l'estiu.

L'informe considera que l'aprovació del pacte fiscal seria un "alliberament de recursos materials".

Efectivament. Quan un debat complex pesa sobre les decisions dels agents institucionals i empresarials, això requereix un ús de recursos. I si el diàleg s'enquista, cal dedicar-hi més temps, que es treu de la inversió productiva catalana.

Està a favor del pacte fiscal?

El consens de les opinions [recollides a l'informe] a Catalunya era que clarament una millora com el pacte fiscal seria molt ben valorada per tots els agents. I jo tendeixo a estar d'acord amb la idea que els interlocutors ens van transmetre. Si no, hauria estat difícil escriure-ho amb aquella fluïdesa.

Creu que seria un model viable?

El model de finançament autonòmic té molts problemes de disseny. Sempre l'estem canviant i els canvis sempre el fan menys productiu, en el sentit de reconèixer l'especificitat de cada territori. Crec que Catalunya es mereix un tracte diferencial.

Com seria aquest tracte?

El cafè per a tothom ha estat un error. A partir d'allà, els detalls tècnics de com retreballar-ho, reconeixent els trets diferencials de la realitat catalana..., no estic en condicions de dir quin hauria de ser el grau de solidaritat, però el principi és molt clar, perquè ja tenim excepcions amb les comunitats de règim foral.

Seria igual que el concert basc?

No sé si seria igual al sistema de concert econòmic basc i navarrès o diferent en alguns aspectes. Però no tinc cap dubte que això és el que volem dir quan ens referim a un tracte diferencial.

Què justifica aquesta singularitat?

Hi ha una materialitat en la reivindicació catalana. El sentiment amb què s'expressa és una cosa molt profunda, que no es constata en altres geografies. A partir d'aquí, és més que oportú reflexionar sobre quina forma concreta cal donar a tot això.

Així, ¿una nova reforma conjunta de tot el model no és la solució?

No és realista pretendre, al marge de les realitats de cada comunitat, que hi hagi un sistema que sempre es pot reformar repartint cada vegada més cafè per a tothom i de la mateixa qualitat. Senzillament estem veient que això no funciona. Jo em preguntaria molt a fons si hem estat fent el que és correcte amb aquesta lògica de pretendre deixar sobre el paper content a tothom. Hi ha unes fórmules de contrapesos que només són el resultat de pretendre salvar un sistema que no és coherent. Cada autonomia hauria de tenir plens dominis dels seus recursos per finançar els serveis, sense esperar que vagin a una caixa comuna i tornin.